‘TÁR’, Cate Blanchett i la batuta del poder

Sylvia Tár emana seguretat, control i disciplina per arreu, com si s’hagués creat una closca a prova de bombes. Sylvia Tár és impenetrable, fins i tot en la seva vida privada, que comparteix amb la concertino de la filharmònica on treballa i amb la qual té una filla adoptada. Però ¿qui és Sylvia Tár en realitat? 

Personatges enigmàtics

A Todd Field, el director de ‘TÁR’, sempre li han agradat els personatges ambigus i incòmodes que, en la major part dels casos, constituïen un enigma, com es pot comprovar a les seves dues pel·lícules anteriors, ‘A l’habitació’ i ‘Jocs secrets’. L’apassiona cuinar les seves històries a foc lent i, a poc a poc, anar obrint esquerdes en els seus personatges fins a endinsar-nos en els seus conflictes més profunds. Ha trigat gairebé 20 anys a tornar a posar-se darrere de la càmera, i ho ha fet amb una obra d’una complexitat i intel·ligència sorprenent en la qual es parla d’alguns dels dilemes del nostre temps, com l’abús de poder o la cultura de la cancel·lació. 

En efecte, Sylvia Tár té les seves ombres, que seran aprofitades per orquestrar la seva caiguda. La seva relació amb les joves que han sigut les seves pupil·les no està del tot clara i, quan una d’elles se suïcidi i l’acusi d’haver impossibilitat la seva evolució artística, començarà a obrir-se una bretxa que anirà esquinçant-se a poc a poc fins a desestabilitzar tota la seva vida, tant personal com professional, cosa que afectarà fins i tot el seu equilibri psicològic. 

Somnis que es tornen malson

Feia molt temps que el director volia fer una pel·lícula sobre un personatge que, després d’haver-se esforçat a complir un somni, una vegada aconseguit, es converteix en el seu malson més gran. Però aquí resulta particularment important que aquest personatge sigui una dona dins d’un entorn opressiu en el qual l’autoritat sembla ser l’únic camí per arribar al respecte. ¿Fins a quin punt són certes les acusacions que es bolquen sobre Sylvia Tár? ¿És o no víctima del sistema que ella mateixa ha abraçat intentant perpetuar els vicis del sistema patriarcal? 

Totes aquestes diatribes es troben presents en un film meticulós i ple de capes en el qual la presència totèmica de Cate Blanchett ho inunda tot. Todd Field ha sigut molt clar: va escriure el guió pensant en ella, i si no hagués acceptat el paper, no l’hauria rodat. Per a ell, la pel·lícula és de Blanchett. I té raó.

El treball de composició del personatge de Sylvia Tár resulta descomunal. Per preparar-lo l’actriu va aprendre alemany i a tocar el piano, es va documentar a través del treball d’alguns dels referents més grans en el camp, en especial Antonia Brico, dona pionera en la conducció d’orquestres que va ser silenciada per la seva condició femenina i va fer classes amb Natalie Murray Beale. Però com la mateixa Cate Blanchett diu, tota aquesta preparació prèvia no constitueix l’essència del personatge, són meres eines que ajuden a desenvolupar-lo per fora, però no a definir-lo. Per a ella, el repte era ficar-se al cap d’algú que havia intentat ser perfecta i, pel camí, havia oblidat qui era en realitat. Això i, per descomptat, arribar a una connexió amb el públic a través d’un personatge esmunyedís i enigmàtic.

A través de Sylvia Tár, Todd Field ens introduirà en l’univers de les grans orquestres, en què preval la disciplina gairebé malaltissa, el rigor i, també, la rivalitat. Sabia que per transmetre la versemblança més gran havia de recórrer a músics professionals per generar l’atmosfera adequada. Per això va treballar amb la Filharmònica de Dresden i entre les seves files va trobar alguns personatges, com Dorothea Plans Casal, que interpreta Gosia, primer cel·lo, i Fabian Dirr, que encarna Knutt, clarinetista i el seu interlocutor amb l’orquestra.  

A més, per encarnar un dels personatges més importants, la jove russa admiradora de Jacqueline Du Pré, van recórrer a una estudiant de violoncel, Sophie Kauer, que s’encarrega d’interpretar Olga Metkina, la nova obsessió de Sylvia Tár, i que simbolitza el seu esperit apassionat durant la seva joventut. 

Món masculí

Tot i que el món de la música clàssica és eminentment masculí, ‘TÁR’ se centra en les dones que es troben en l’òrbita de Tár, entre elles la seva companya sentimental, Sharon (la gran actriu alemanya Nina Hoss), la seva assistent, Francesca (Mélanie Merlant) i l’esmentada Olga, així com el record difús, però sempre present, d’aquesta jove que desencadena la tragèdia. 

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

La pel·lícula acaba de ser nominada a sis Oscars de l’Academia de Hollywood, entre els quals al de millor pel·lícula, millor direcció, millor guió, millor fotografia, so i, per descomptat, Cate Blanchett, amb una carrera de premis aquesta temporada que resulta impressionant, començant per la concessió de la Copa Volpi al Festival de Venècia. 

El món que orquestra Todd Field junt amb Cate Blanchett és tan ric, apassionant i tan ple d’incògnites que ja es parla de l’univers cinematogràfic de ‘TÁR’, que té previst expandir-se com si fos una pel·lícula de Marvel.