Little Richard, rei i reina del rock

Little Richard, és cert, no va ser l’inventor del rock-and-roll; altres músics ja havien començat a establir les bases del gènere quan va gravar el seu primer èxit. Però ell, Richard Wayne Penniman, va crear fa set dècades una música que no s’assemblava a res del que s’havia escoltat fins aleshores, connectada amb el gòspel i el blues, però absolutament nova, i emocionant, i perillosa. I la cantava com si l’hi fos la vida, assolant el públic amb una veu tan electritzant que es podrien haver il·luminat ciutats, i movent-se amb demencial frenesí.

Va ser un dels que van pavimentar el camí de la música moderna i, mentrestant, va vendre milions de discos, però –com també va passar a altres afroamericans com Ike Turner, Bo Diddley, Sister Rosetta Tharpe, Chuck Berry i Fats Domino– mai va rebre la recompensa que mereixia per això; sorgit gairebé en la seva totalitat a partir de gèneres musicals eminentment negres com el bluegrass, el R&B, el gòspel i el jazz, al cap i a la fi, el rock-and-rroll ha sigut històricament blanquejat pels llibres d’història, la ràdio i el cine. «Mai he tingut diners; les companyies discogràfiques no em van pagar res per tots aquells èxits, ¿saps? Ningú em va donar cap centau», assegura el músic al respecte a ‘Little Richard: I am everything’, el documental dirigit per Lisa Cortes que acaba de ser presentat al Festival de Sundance i que mira d’atorgar-li el tipus de reconeixement que, com el seu metratge demostra, durant la seva vida se li va negar amb massa freqüència.

També explica la història d’un home essencialment turmentat. Diverses imatges d’arxiu ens ho mostren relatant com solia abandonar-se als excessos que la fama propicia, però d’altres deixen clar que en tot moment va utilitzar una de les mans per sostenir una Bíblia, i la culpa derivada d’aquesta dualitat sovint li va resultar aclaparadora. Havia crescut contemplant els fervorosos feligresos que embogien durant les misses que celebrava el seu pare, pastor diaca de l’Església Pentecostal, i aquest tipus d’energia extàtica va ser el combustible que posteriorment va nodrir el seu art. Durant les sis dècades següents, la fe i la música van competir per les seves atencions.

La història del rock-and-roll, diem, mai ha sabut què fer amb un artista que en més d’una ocasió es va presentar davant el seu públic com «Little Richard, el rei del blues... ¡i també la reina!». Des de molt jove, va dir, es va sentir femení, i solia emprovar-se la roba i el maquillatge de la seva mare fins que, quan tenia només 15 anys, el seu pare el va fer fora de casa. No va tardar a convertir-se en integrant dels espectacles itinerants que giraven pel sud dels Estats Units a finals dels quaranta; el seu àlter ego era una ‘drag-queen’ anomenada Princess LaVonne.

El 1953 ja havia canviat els vestits de lluentons per americanes fetes a mida, i havia adoptat la personalitat escènica que ràpidament es convertiria en icona: el majestuós pentinat niu d’estruç, la gemegosa veu de falset, els gestos extravagantment amanerats, el maquillatge de tipus pastís, els moviments carregats de sensualitat. I el 1955 va publicar ‘Tutti Frutti’, una cançó que –especialment abans que la seva lletra fos convenientment arreglada– tractava de reproduir els ritmes, l’eufòria i les tribulacions que acompanyen la pràctica del sexe anal, i que es va convertir immediatament en un fenomen. 

Al llarg dels tres anys següents, Little Richard va col·locar fins a 18 dels seus ‘singles’ a les llistes d’èxits, com ‘Lucille’ i ‘Good Golly, Miss Molly’. I, mentrestant, en una època en què el seu país vivia sota el jou no només de la segregació racial, sinó també del pànic homòfob, els seus concerts es van convertir en punts d’extraordinària mescladissa entre persones de tots els colors i totes les preferències sexuals.

«Totes les noies blanques del públic cridaven embogides al veure’m, i això no agradava a l’‘establishment’», recorda Richard a la pel·lícula. «Que jo fos un heroi per a la joventut resultava problemàtic». Gairebé tots els músics blancs de l’època –Buddy Holly, Bill Haley, Jerry Lee Lewis, The Everly Brothers, Gene Vincent, Eddie Cochran– van publicar versions de les seves cançons; Elvis Presley, en concret, va incloure ni més ni menys que quatre temes seus als dos àlbums que li van permetre proclamar-se el Rei a la segona meitat d’aquella dècada.

Els abusos exercits sobre ell per la indústria discogràfica van ser només un dels motius pels quals el 1959 va decidir allunyar-se temporalment de la música secular per casar-se i convertir-se en predicador; l’altre, el que l’empenyeria a abandonar el negoci per posteriorment reincorporar-s’hi successives vegades fins a la seva mort, el 2020, va ser la seva conflictiva relació amb la seva sexualitat.

«Els homosexuals estan malalts, i les lesbianes, també», va afirmar el 1980. El 1987, en una entrevista concedida a John Waters per a la revista ‘Playboy’, va dir: «M’encanten els homosexuals. Crec que vaig ser el fundador de l’homosexualitat [...] Jo utilitzava maquillatge abans que cap altre home ho fes. Era molt bonic». «He sigut gai tota la meva vida i sé que Déu predica l’amor, no l’odi», va afirmar a la revista ‘Penthouse’ el 1995, i el 2012 es va proclamar «omnisexual» després de confessar la seva participació en orgies amb homes i dones. Tanmateix, el 2017 va assegurar que les relacions entre persones de mateix sexe li semblaven antinaturals. «Déu va fer homes als homes i dones a les dones, i tots hem de viure tal com ell vol que ho fem».

Notícies relacionades

Little Richard: un huracà de vida i turment

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El metratge del nou documental està ple d’evidències de la incommensurable influència artística que, en qualsevol cas, el seu protagonista va exercir sobre tants altres artistes. Paul McCartney apareix en un moment de la pel·lícula i assegura que contemplar una actuació de Richard era com assistir a una escola de rock; Mick Jagger diu d’ell que «ho va ser tot», i el productor Nile Rodgers recorda com David Bowie va tenir la seva música present en tot moment mentre gravava l’àlbum ‘Let’s dance’.

La seva empremta, a més, és evident en gèneres com el glam i en artistes tan diversos com Led Zeppelin, Elton John, Michael Jackson, Prince i Lil Nas X. Que, malgrat això, fos tractat com una excentricitat al llarg de tota la seva carrera és una cosa que li va provocar un enorme ressentiment, que va assolir el seu punt d’ebullició durant la gala dels premis Grammy del 1988. Abans de fer entrega del guardó al millor artista revelació, Richard va exclamar: «M’ho arrabassen tot, mai he rebut res. Mai m’heu donat un Grammy malgrat que he estat cantant durant anys. Jo soc l’arquitecte del rock-and-roll. ¡En soc el creador!». Després de veure ‘Little Richard: I am everything’, és impossible no compartir la seva frustració.