García Lorca escura la nit de l’Havana gràcies a Víctor Amela

«En aquest entorn propici –afirma Amela–, Lorca descobreix una nova llibertat interior. Allà hi ha els mulats, la bellesa femenina que tant admirava, les olors, la música. A més, el cuiden com si fos un príncep. Es torna boig». El seu amic el musicòleg Adolfo Salazar explica que quan topava amb grups de músics, habitualment negres, que tocaven al carrer, els demanava permís per tocar la clau i començava a cantar. El lector, tanmateix, coneixedor del final de la història, llegeix aquesta felicitat amb una enorme inquietud.

Una Havana fantasmal

Inquietud també va sentir la família d’Amela quan tot just aixecar-se el confinament de la pandèmia, el desembre del 2020 i encara sense vacunes, el periodista va decidir fer per fi l’ajornat viatge a Cuba que necessitava per escriure el llibre. Als carrers deserts de turisme de l’Havana, amb el Floridita i La Bodeguita del Medio tancats, l’autor es passeja al llibre per una ciutat paralitzada per la covid. «Estava buscant un fantasma en una ciutat fantasma, un espectre del lloc rutilant, esplendorós i gairebé obscè que va ser quan la va visitar Lorca», explica.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

L’experiència cubana és decisiva per a un Lorca que se sap homosexual, tot i que no pugui expressar-ho directament, i que ja s’ha identificat amb els més desfavorits: els gitanos i les dones. «Lorca venia de Nova York, on havia empatitzat amb els negres de Harlem que considerava, com va escriure, ‘carn robada al paradís’ i li va doldre que molts negres llavors perseguissin la felicitat imitant els blancs. Quan va arribar a l’Havana es va trobar una cosa nova, «negrets sense drama, que no rebutgen el que són i canten i ballen pel carrer». El següent pas per Amela és inferir que l’exemple de tirar-se a l’esquena la suposada xacra de la seva identitat per part dels negres reverteix en el poeta. «Jo em perdonaré, diu, em reconeixeré com un home que estima altres homes i ho escriuré». D’aquí sorgeix ‘El público’, la seva obra maleïda, fosca i alhora explícitament gai, que va escriure en el paper groc de l’Hotel Unión, on s’allotjava, i que va haver d’esperar 53 anys per ser estrenada.

La veu perduda

El Lorca d’Amela estima els mulats; viatja a Santiago mentre fuma –«corall en la tenebra», com va escriure; guarda a la butxaca rodanxes de mortadel·la; visita la mansió dels Loinaz, la Casa Encantada, on comparteix gresca nocturna amb la seva bona amiga Flor, germana de la premi Cervantes Dulce María i de l’inestable Carlos Manuel, que va arribar a cremar un manuscrit d’‘El público’ en un atac de bogeria. A la Flor, lesbiana, li diu: «Tu ets al teu sexe, el que jo al meu». També el veiem parlant a Radio Caibarién, on 90 anys després Amela va buscar una gravació de la veu de Lorca, «una possibilitat entre un milió», sense trobar-la. Avui dia, aquest registre no existeix. La veu magnètica de canviants inflexions del poeta va ser definida per Lezama Lima, que el va conèixer llavors com, «bronze i sorra».  «Vaig visitar Pepín Bello, ja centenari –explica el periodista–, que es vantava de ser l’única persona que podia verificar la veu de Lorca, però no és veritat. Avui l’única que podria fer-ho és la Tica, la neboda, a qui he dedicat la novel·la i que Lorca va tenir als genolls. Encara avui, als 92 anys, si li preguntes és capaç d’entonar ‘El papagallo verde’, la mateixa cançó que li cantava el seu oncle. Conèixer-la ha sigut una de les coses més emocionants que m’han passat».