Balanç anual

Les 22 pel·lícules espanyoles que demostren que el 2022 ha sigut el gran any del cine espanyol

Les 22 pel·lícules espanyoles que demostren que el 2022 ha sigut el gran any del cine espanyol

EPC

  • Repassem una vintena llarga de títols de tots els gèneres, estrenats durant el 2022, que exemplifiquen l’excel·lent collita de pel·lícules fetes aquí

  • 2022, l’any d’‘Alcarràs’ i la collita màgica del cine espanyol

  • Test | ¿Quant saps del cine espanyol d’aquest 2022?

8
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Aquest 2022 va camí de tancar-se com un dels millors anys del cine espanyol quant a qualitat i diversitat, gèneres i estils. Han proliferat les ‘opere prime’, s’ha tractat tota mena de temàtiques i la participació en festivals internacionals ha sigut abundant i fructífera gràcies als notables guardons obtinguts, amb l’Os d’Or a Berlín per a ‘Alcarràs’, de Carla Simón, com a mascaró de proa. 

La cinematografia espanyola ha volat el 2022 més enllà dels grans referents habituals, es diguin Almodóvar, Amenábar, Coixet o León de Aranoa. I s’ha posat en mans d’una fornada d’autors, bastantes dones, dotats de mirades refrescants, renovades: un buf d’aire. Seleccionem 22 títols d’aquest formidable 2022.

‘La abuela’, de Paco Plaza

Estrenada el 28 de gener.

Curiosa pel·lícula bicèfala de terror, ja que és molt del seu director, Paco Plaza, i del seu guionista, Carlos Vermut. Amb una posada en escena elegant, sobretot als passatges on es juga amb la llum de les espelmes, els miralls i reflexos, té també elements argumentals de malson molt propis del director de ‘Magical girl’. Disponible a Prime Video.

‘Alcarràs’, de Carla Simón

Estrenada el 29 d’abril

La pel·lícula més decisiva d’aquest any –Os d’Or del festival de Berlín i la seleccionada per als Oscars– té l’espontaneïtat i l’exactitud del millor cine rural sense apartar-se de les consideracions sobre la família i la mirada infantil que va proposar Carla Simón en el seu primer i premiat llarg, ‘Estiu 1993’. Disponible de lloguer a Apple TV i Filmin.

‘Cinco lobitos’, d’Alauda Ruiz de Azúa

Estrenada el 20 de maig.

Laia Costa encarna en l’‘opera prima’ d’Alauda Ruiz de Azúa una jove mare que ha d’aprendre a ser filla un altre cop. La pel·lícula, tensa i incisiva, mostra com la protagonista, sola amb el seu nadó a causa de l’absència de la seva parella per motiu de feina, torna a relacionar-se per necessitat amb els seus pares. Disponible de lloguer a Filmin, Prime Video, Apple TV, Movistar+ i Rakuten TV.

‘Tenéis que venir a verla’, de Jonás Trueba

Estrenada el 17 de juny.

La pel·lícula ironitza des del seu títol amb les projeccions en sala i en ‘streaming’. És un relat intimista, a quatre veus, construït a partir del retrobament i viatge en comú de dues joves parelles. Després del notable salt sense xarxa que va suposar el document generacional ‘Quién lo impide’, Jonás Trueba torna a l’estil de ‘Los ilusos’. Disponible a Filmin i a Prime Video (lloguer)

‘Pacifiction’, d’Albert Serra

Estrenada el 2 de setembre.

Una proposta d’índole més narrativa de l’insubornable Albert Serra que és una excel·lent demostració de com fer cine molt polític sense que ho sembli. Benoît Magimel encarna l’alt comissionat francès a Tahití enfrontat a un misteri relacionat amb la reactivació de les proves nuclears. La pel·lícula va competir en l’últim Cannes. No disponible encara en sales.

‘Dúo’, de Meritxell Colell

Estrenada el 9 de setembre.

Meritxell Colell recupera a ‘Dúo’ un dels personatges de la seva anterior pel·lícula, ‘Con el viento’ (2018), la ballarina Mónica García. Ella i la seva parella viatgen per la serralada andina intentant representar un espectacle propi als diversos pobles mentre busquen retrobar-se a si mateixos. Un film molt físic entre el documental i la ficció.

‘Mi vacío y yo’, d’Adrián Silvestre

Estrenada el 9 de setembre.

Sense ser un documental, ‘Mi vacío y yo’ és un document del seu protagonista, Raphäelle Pérez, que expressa part de si mateixa, dels seus dubtes sobre la identitat sexual, en tota la pel·lícula: se sent petita, té cos de noi i no sap si operar-se o no. L’anterior film d’Adrián Silvestre, ‘Sedimentos’, girava entorn de sis persones trans. Disponible a Filmin

‘Libélulas’, de Luc Knowles

Estrenada el 16 de setembre.

Una altra ‘opera prima’. Aquest,a de l’angloespanyol Luc Knowles, ‘Libélulas’, és una producció independent que va guanyar dos premis a la secció Zonazine del Festival de Màlaga. Milena Smith i Olivia Baglivi encarnen en aquesta història d’amistat dos joves que viuen com poden al seu barri –en un Madrid desfigurat– esperant el moment de marxar-ne. Disponible a Filmin

‘Modelo 77’, d’Alberto Rodríguez

Estrenada el 23 de setembre.

El director de ‘La isla mínima’, Alberto Rodríguez, canvia d’identitat genèrica sense deixar de banda el relat d’intriga. Es tracta més aviat d’un ‘thriller’ social i de denúncia carcerària que documenta els fets que van fer que diversos presos de la Model de Barcelona creessin el 1977 la COPEL, la coordinadora de presos en lluita. Disponible en sales.

‘La consagración de la primavera’, de Fernando Franco

Estrenada el 30 de setembre.

Darrere d’aquest títol que remet a l’obra de Stravinsky es troba un minuciós, atent i empàtic estudi de les relacions entre una jove universitària i un noi amb paràlisi cerebral alhora que una reflexió sobre la pràctica sexual per a persones a qui la societat les nega. Tercer film de Fernando Franco després de ‘La herida’ i ‘Morir’.

‘Los renglones torcidos de Dios’, d’Oriol Paulo

Estrenada el 6 d’octubre.

Aquest film és la demostració palpable que res és el que sembla. ¿A qui podia interessar-li el 2022 l’adaptació d’una novel·la d’intriga escrita per Torcuato Luca de Tena el 1979 i ambientada en un psiquiàtric? L’èxit del film d’Oriol Paulo, protagonitzat per Bárbara Lennie i Eduard Fernández, dissol totes les reticències. Disponible en sales i a Netflix

‘En los márgenes’, de Juan Diego Botto

Estrenada el 7 d’octubre.

Juan Diego Botto –en el seu primer film com a director–, Penélope Cruz –també productora del film– i Luis Tosar donen vida als personatges principals d’aquesta benintencionada producció de cine social que té com a temàtica la crisi econòmica i els desnonaments i com afecten les relacions personals. Presentada a la Mostra de Venècia. Disponible a Filmin

‘Girasoles silvestres’, de Jaime Rosales

Estrenada el 14 d’octubre.

Jaime Rosales va competir en l’últim Sant Sebastià amb aquest drama de to aparentment estrany i va descol·locar més d’una persona en la seva reflexió sobre la masculinitat tòxica, el maltractament i les relacions de parella. Anna Castillo és una jove mare que, en tres blocs consecutius, viu tres relacions d’índole ben diferent. Disponible en sales i a Filmin

‘Cerdita’, de Carlota Pereda

Estrenada el 14 d’octubre.

En un bon any per a cineastes debutants, Carlota Pereda porta al llargmetratge el que va explicar d’una altra manera al seu curt homònim, rodat el 2018. A cavall del terror, el misteri, el drama i la denúncia del ‘buylling’, el relat reivindica igualment els cossos femenins no normatius. Un dels grans èxits del festival de Sundance. En sales.

‘Unicorn wars’, d’Alberto Vázquez

Estrenada el 21 d’octubre.

La guerra entre ossets de peluix i unicorns ja va ser desenvolupada per Alberto Vázquez en un dels seus primers curts, ‘Sangre de unicornio’ (2013). Totes dues, així com la prestigiosa ‘Psiconautas, los niños olvidados’ (2015) –realitzada amb Pedro Rivero–, pertanyen a un estil d’animació adult, pertorbador i original. Va competir a Annecy i a Sitges. Disponible en sales.

‘Un año, una noche’, d’Isaki Lacuesta

Estrenada el 21 d’octubre.

Isaki Lacuesta s’aproxima als traumes generats per l’atemptat a la sala parisenca Bataclan. Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant interpreten una parella que sobreviu a la massacre. Cadascú encara els dies immediatament posteriors de manera diferent, de la vivor del record a la negació del que va passar. Seleccionada a Berlín. Disponible en sales.

‘El cuarto pasajero’, d’Álex de la Iglesia

Estrenada el 28 d’octubre.

Álex de la Iglesia sempre s’ha mogut bé en el terror i la comèdia, o en la barreja de tots dos. Aquí utilitza estrictament el registre còmic a partir del viatge forçat que realitzen al mateix cotxe quatre personatges antagònics. Hi ha tocs de comèdia romàntica, gags salvatges i una tremenda part final de persecucions durant un embús en una autopista.

‘El agua’, d’Elena López Riera

Estrenada el 4 de novembre.

Després d’una sèrie de guardonats curtmetratges, Elena López Riera passa al format llarg amb una altra introspecció sobre el seu territori natal, a Oriola (Alacant). Dues actrius professionals (Bárbara Lennie i Nieve Medina) conviuen en el repartiment amb adolescents no professionals de la zona. Seleccionada en la Quinzena de Realitzadors de l’últim Festival de Cannes.

‘As bestas’, de Rodrigo Sorogoyen

Estrena: 11 de novembre.

Present en diferents seccions de Cannes, Sant Sebastià i Sitges, l’últim treball de Rodrigo Sorogoyen recorda en alguns aspectes la polèmica ‘Perros de paja’, de Sam Peckinpah, enfrontant una parella francesa que fa anys que viu en un llogarret de l’interior de Galícia i que intenta guanyar-se la vida cultivant el camp amb una violenta família veïna. 

‘La maternal’, de Pilar Palomero

Estrena: 18 de novembre.

El segon llarg de Pilar Palomero, coronada als Goya del 2020 per ‘Las niñas’, incideix, des d’una altra perspectiva, sobre l’adolescència. Aquí es tracta de la vida de les joves que han ingressat en la institució que dona títol al film, un centre per a mares menors d’edat. La debutant Carla Quílez va guanyar el premi d’interpretació a Sant Sebastià. 

‘Suro’, de Mikel Gurrea

Estrena: 2 de desembre.

També presentat a concurs en l’última edició del festival donostiarra, el debut del realitzador basc Mikel Gurrea narra la història d’una parella urbana (excel·lents Vicky Luengo i Pol López) que s’instal·la en una masia catalana amb un camp d’alzines sureres per refer la seva relació i plantejar una nova forma de vida. Fermall d’or per tancar l’any.

‘Mantícora’, de Carlos Vermut

Notícies relacionades

Estrena: 18 de desembre.

Generadora d’un innecessari escàndol abans que d’un enriquidor debat després del seu pas per Sitges –en uns temps en què torna a imposar-se la correcció política i l’aniquilació de la dissidència–, l’última proposta de Carlos Vermut mostra el conflicte interior d’un jove i exitós dissenyador de videojocs que amaga un secret inconfessable.