El pare de Dimecres Addams no és Tim Burton

El cementiri era el cementiri presbiterià de la seva ciutat, la petita Westfield, a Nova Jersey. Diu el seu biògraf que el que feia allà era imaginar-se com seria la seva vida si estigués mort i continués estant viu. El nen Addams havia nascut un 7 de gener, cap al 1912, i tenia 25 anys quan va donar vida a DimecresAddams.

La filla adolescent

Al principi la Dimecres ni tan sols es deia Dimecres. No era més que la filla adolescent d’una família de presumptes morts que, malgrat la seva condició de morts –malgrat viatjar en un cotxe funerari, vestir de negre i tenir ulleres i una pal·lidesa extrema–, no eren gaire diferents de la resta. En realitat, més aviat es comportaven com una família modèlica, desequilibrant la idea del que és estrany, perquè ¿no estaven eliminant fins a l’últim clixé sobre allò que no encaixava i es convertien en la perfecció del desencaixament? Com va recordar Robert Mankoff, l’editor de vinyetes del ‘New Yorker’ –on va néixer ‘La família Addams’–, «a excepció dels seus valors invertits, el cert és que es comporten d’una manera bastant convencional».

Mankoff va coincidir amb Addams poc més d’una dècada al ‘New Yorker’. Era el seu editor quan Addams va morir d’un atac al cor el 1988. Addams estava aparcant el cotxe i després ja no estava enlloc. El van enterrar, com havia volgut, en un cementiri d’animals.

Era el mateix on s’havia casat amb la seva tercera dona, Tee Miller. La seva semblança amb Morticia Addams no era casual. Com tampoc ho era la de les dues anteriors. «Deien d’ell un munt de coses. Com que es feia internar periòdicament en manicomis i coses per l’estil. Però res era cert. El cert era que entregava els seus dibuixos a temps i que no dibuixava a l’oficina, sinó a casa», va apuntar Mankoff quan va escriure sobre ell amb motiu de l’estrena del musical de ‘La família Addams’.

Un home encantador

Es creia que un individu que «no feia res més que crear sociòpates» no podia ser més que un altre sociòpata. Però el cert és que, pel que sembla, com assenyalava Mankoff, «era un tio encantador». Prou carismàtic per citar-se amb Greta Garbo i Jacqueline Kennedy. O per planejar durant anys una sèrie de llibres il·lustrats amb Ray Bradbury sobre els Elliot, a l’estil dels Addams de l’escriptor de ciència-ficció, una família de vampirs d’allò més encantadora. De fet, Addams havia il·lustrat el primer dels contes que van protagonitzar: ‘The Homecoming’ (Tornada a casa). I una cosa més. De les parets de casa d’Alfred Hitchcock penjaven un parell d’originals del dibuixant. El director n’era tan fan que va fer que el personatge de Cary Grant parlés d’ell a Perseguit per la mort.

Notícies relacionades

Delícies per ballar plorant

Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

Com a protagonistes dels famosos gags de ‘The New Yorker’ –aquests acudits d’una sola vinyeta–, els membres de la família Addams estaven d’allò més desaprofitats. Ni tan sols tenien nom. No el van tenir fins que el 1964 un productor va decidir que havien de tenir la seva pròpia sèrie de televisió. I no, Dimecres no s’anomena així perquè naixés un dimecres (va néixer un divendres 13), sinó perquè una amiga d’Addams, la poeta Joan Blake, es va trobar amb ell a Nova York en l’època en què el dibuixant buscava noms als seus personatges –estava lluitant per la custòdia dels seus fills– i li va dir que li havia de posar Dimecres. Acabava de recordar una vella cançó infantil que parlava de nens com abismes relacionats amb aquell dia concret de la setmana.

Hi ha certa màgia macabre i meravellosa en la manera com l’adolescent Dimecres i la resta dels Addams ressusciten, cada cert temps, per reflectir com canvia el món. Ho van fer als anys 90 de la mà de Tim Burton i de la icònica Christina Ricci per resituar el món davant la fi del món –en realitat, davant el canvi de segle–, i ha tornat a fer-ho ara, també amb Ricci a bord, en una sèrie rere la qual hi ha Milers Millar i Alfred Gough, però també Burton. La sèrie ‘Miércoles’ deixa de costat la família i reformula la idea del jo ‘outcast’, el jo al marge del sistema, l’individu únic en un univers –l’Acadèmia Nevermore, això mateix, picada d’ullet a Edgar Allan Poe– de presumptes individus únics. ¿I no és aquest el món d’avui?