Maria Rodés: «La meva ambició no és petar-ho, sinó fer els discos que m’agraden»

Allà era ella, llepant-se les ferides i mirant de trobar la «trista cançó» que li permetés «fugir de l’habitació», amb una mica d’autoparòdia si era necessari, com canta en aquest tema que tanca el disc, ‘Madame Bovary’, exaltació de la soledat amb melodrama. «El personatge de la novel·la no deixava de ser una dona que s’avorria i aspirava a altres vides. Invocar-lo em va semblar una manera de riure’m una mica de mi mateixa», explica Maria Rodés, que va escoltar atentament als que li aconsellaven que no fes un disc gaire marcat per la pandèmia per, a continuació, procedir de manera contrària. «Amagar el que has viscut va en contra de la meva manera de fer cançons», al·lega la cantautora.

Les velles cartes

Però, tot i que a ‘Soltar las armas’ esmenti l’estat d’alarma i a ‘Siempre es domingo’ evoqui el dia de la marmota d’aquell temps confinat, ‘Fuimos los dos’ no és un disc de pandèmia, només que l’aïllament físic casa bé, com a metàfora, amb el desemparament i la por de la soledat derivats d’una separació. El cançoner «té a veure amb la ruptura i, a partir d’allà, amb la catarsi que fas, en la qual et venen altres separacions del passat», explica Rodés, que aquells dies es va veure rellegint cartes d’amor de quan tenia 14 o 15 anys. Li va cridar l’atenció «l’estil directe» en què les va escriure, i «com aquella visió ingènua de l’amor va canviant amb el temps». En comparació amb altres discos seus, ha perdut «la por de parlar de sentiments», observa. «Abans tenia més recels i suposo que ho veia com un tema molt gastat i poc interessant».

Però parlem d’un disc de Maria Rodés, així que no és procedent imaginar-se un contingut torturat ni sobreactuat. La desencisada temàtica de fons, esquitxada amb algun apunt tragicòmic, desprèn una fricció vivaç amb les músiques, obertes a cadències i sonoritats del món llatinoamericà. Charangos i flautes peruanes, el ritme de la chacarera en el tema titular i les insinuacions brasileres de ‘Prefiero no decir nada’. «¿Influència dels meus viatges? No, no, és per gust personal. M’agrada molt la música andina», precisa. Novetat és el piano, instrument que mai havia tocat en un disc, integrat a aquesta arquitectura sonora llaurada amb còmplices com la francesa Isabelle Laudenbach (ex Las Migas).

L’amor a l’art

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

‘Fuimos los dos’ (títol que ens indica que la ruptura va ser una decisió compartida) ja és el seu sisè disc, novè si comptem els acreditats a Oníric i a Convergència i Unió (la seva entesa amb Martí Sales, d’Els Surfing Sirles, i The New Raemon), i el de l’any passat amb La Estrella de David. Com aquest últim, l’ha publicat en el segell Elefant, venerable marca pop (va ser la casa de Le Mans, Nosoträsh o Carlos Berlanga). «Veig en ells amor a l’art», sospira. «I això m’emociona».

A diferència d’altres col·legues de professió, Maria Rodés no transmet la sensació que el seu sigui un acte de resistència, ni que ella estigui en guerra amb el món. Potser perquè no ha aspirat a la dominació del ‘hit parade’. «La meva ambició mai ha sigut de petar-ho, sinó de fer els discos que m’agraden i poder viure d’això. Ho he aconseguit i estic contenta», reflexiona mirant al seu voltant des del mirador dels seus 36 anys. «Tinc amigues que ho han deixat en el camí. Als 30 en cauen molts. Jo no em queixo, tot i que sempre tinc la sensació que això es pot acabar en qualsevol moment».