Vicky Luengo: «He viscut relacions tòxiques, però no sé què és el que les genera»

¿Què és el que més li ha agradat del personatge i de la proposta?

L’ambigüitat. De vegades, quan llegeixo un guió tinc claríssim qui és el bo, el dolent, on està el conflicte sobre el que vol explicar. I, en aquest sentit, ‘Suro’ em va sorprendre i em va descol·locar, perquè modificava constantment els personatges i la idea que un té d’aquests. Té, a més, una cosa que aprecio molt com a espectadora i és que em facin sentir incòmoda, que em facin plantejar-me coses, dubtar de mi mateixa. I quan el vaig llegir vaig sentir tot això; vaig jutjar el personatge masculí, el femení, els vaig odiar, els vaig estimar, els vaig criticar i després em vaig criticar a mi com a espectadora i ciutadana a l’hora de parlar de determinats temes com la consciència de classe, el racisme o la jerarquia de poder. 

La pel·lícula planteja una subversió entre els rols femenins i masculins, ¿fins a quin punt trenca amb l’estereotip que la dona és emocional i l’home racional?

Crec que planteja una cosa molt interessant i és com els rols de poder a les relacions íntimes han canviat al mateix temps que ho ha fet el paper de la dona a la societat. Les etiquetes que ens hem encarregat de posar durant tant temps als gèneres ja no tenen sentit i han fet tant mal... i en aquest punt l’home es troba buscant el seu lloc, que és el que li passa al personatge de ‘Suro’. Ella és la que mana, ella és la propietària de la finca, i ell ha de sentir-se útil, perquè, en el fons, la seva masculinitat està ferida. 

Se la sol relacionar amb papers de dona forta, sobretot des d’‘Antidisturbios’. ¿Està còmoda amb això?

Suposo que sempre ha passat; de nou, el tema de les etiquetes. Ara soc «la llesta». Imagina’t, ara a ‘Reina roja’ interpreto un personatge que té un coeficient intel·lectual de 242, una absoluta bogeria. El que em permet això és inventar-me el personatge, perquè no conec ningú així, i construir-lo a través de monòlegs interns que són al meu cap per poder reflectir-lo a través dels ulls. Sempre he pensat que les persones molt racionals tenen un munt de paraules al cap que no els permeten accedir a les seves emocions. A mi tot aquest procés m’entreté moltíssim, però, si et soc sincera, m’agradaria interpretar un personatge en el qual no tingués el control, per al qual no hagués de pensar, només deixar-me portar. 

A ‘Suro’ hi ha una escena final de catarsi a la qual el personatge esclata. ¿Com va ser rodar-la?

Estava molt contenta quan la rodava, perquè era com una ‘performance’; ningú sabia què és el que faria, ni tan sols jo. El meu personatge és com una olla a pressió que al final esclata i ho fa a través d’un vòmit d’ira, una cosa que tampoc sol relacionar-se amb el caràcter de la dona, i em va semblar molt potent. 

¿Creu que la relació entre els protagonistes podria definir-se com a tòxica?

Fa anys que jo intento entendre, o crear, quina és per a mi una definició de tòxic, i encara no ho sé. Jo he viscut relacions tòxiques, però no sé què és el que les genera. Suposo que al final es tracta d’una relació a la qual es perd el respecte mutu, a la qual hi ha una ferida i un dolor, perquè s’han traspassat una sèrie de barreres i tot es desdibuixa, tant tu com la idea d’amor, que es converteix en por. Si donem validesa a això, efectivament, la parella de ‘Suro’ seria tòxica, perquè són dues persones que tenen pànic de perdre allò en què han cregut i que es refugien en el silenci. I no parlar, no comunicar-se amb una parella, és el final. 

A més de les relacions de parella, la pel·lícula també aporta una mirada a la immigració completament allunyada del que sol ser habitual al cine espanyol.

Això també m’encanta, com la pel·lícula passa d’una cosa a una altra, d’una història íntima a un drama social. Molta gent em diu que tracta del racisme al món rural. No, carinyo, tracta del racisme en general, de la mirada racista que tots els blancs privilegiats tenim, tracta dels prejudicis, de com construïm una societat trepitjant els esglaons més desfavorits. 

¿Com es poden combatre els privilegis? 

És molt difícil, jo soc la primera que em jutjo, perquè potser compro alguna cosa en alguna gran cadena de roba o en un altre lloc on no estic segura si exploten els treballadors. Però vivim en una societat que ens impulsa a un capitalisme atroç, que ens instiga a tenir més i més coses. Cal recapacitar una mica sobre tot això. 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Se sent una actriu privilegiada? 

Abans de fer ‘Antidisturbios’ havia pogut triar molt poques vegades els papers que de veritat m’interessaven. Vinc d’una família humil i treballava per menjar. Després he tingut la sort de poder elegir i he fet obres de teatre increïbles i valentes, me n’he anat a França a rodar una sèrie... intento estar connectada i sentir-me realitzada amb la meva professió. En qualsevol cas, molts em pregunten si ‘Antidisturbios’ m’ha canviat la vida. I jo dic que ni de conya, perquè el que m’ha canviat la vida és tot el que he fet, abans, fins a arribar allà.