UNA MUSA AMB PATINS

'Xanadu': 40 anys a l'olimp del 'kitsch'

El delirant musical protagonitzat per Olivia Newton-John i Gene Kelly celebra avui l'aniversari convertit en una obra de culte després d'haver sigut un fracàs de crítica i taquilla el 1980

'Xanadu': 40 anys a l'olimp del 'kitsch'
4
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Tot i que des de fa dècades es digui que el cine musical (i el ‘western’) estan morts, la realitat resulta diferent. Només fa falta fer un cop d’ull al musical des de mitjans dels 70 fins a meitat dels 80, quan el gènere havia entrat en teòric declivi. En aquest temps van aparèixer ‘El fantasma del paraíso’, ‘Tommy’, ‘The Rocky horror picture show’, New York, New York, ‘Grease’, ‘Movie, movie’, ‘Comença l’espectacle’, ‘Hair’, ‘Que no pare la música’, ‘Diners caiguts del cel’, ‘Annie’, ‘Flashdance’, ‘Staying alive’, ‘Footlose’, ‘A chorus line’ i ‘Dirty dancing’. És veritat que algunes van ser enormes fracassos comercials, d’altres acabarien sent obres de culte, unes conviuen amb el classicisme i d’altres són molt ‘kitsch’, i unes quantes van funcionar bé a la taquilla.

En aquest context va aparèixer una de les ‘rara avis’ més singulars del gènere, ‘Xanadu’, estrenada avui fa 40 anys als Estats Units i nominada eternament als premis Razzie com a pitjor musical de tots els temps. L’important, en el fons, és que parlin de tu, ja sigui per bé o per mal. Ed Wood ostenta el títol honorífic de ser el pitjor director de la història del cine i això l’ha portat a ser més conegut que altres cineastes infinitament millors que ell. ‘Xanadu’ va costar 20 milions d’euros i avui porta recaptats només una mica més d’aquesta quantitat, així que no va ser precisament un èxit. La fórmula del film semblava rendible: musical clàssic, discoteca, fantàstic i pur ‘kitsch’. Avui, en temps de reciclatge i postmodernitat, ‘Xanadu’ es pot consumir amb menys prejudicis i degustar-se com el que és, un veritable deliri de culte. La pel·lícula, per cert, està disponible a Filmin, així com a Google Play i Apple TV.

El seu argument ho demostra amb escreix. La musa de la dansa, Terpsícore, filla de Zeus, assumeix una identitat humana sortint d’un mural (que és el portal entre l’Olimp i la Terra), es fa dir Kira i inspira amb un petó un il·lustrador que treballa per a un segell discogràfic, Sonny. No només li dona ales per a la seva següent il·lustració, la portada d’un disc, sinó que se n’enamora, cosa que desferma la ira dels déus. Alhora, un home que va regentar un local de jazz en els anys 40, Danny, somia obrir-ne un de nou. Kira i el seu nòvio mortal l’ajuden a aconseguir-ho: una discoteca on es patina i es balla claqué i música disco.

Tot en el film és al límit. D’entrada, el títol: ‘Xanadu’, una referència tant a la capital d’estiu i refugi agradable d’un dels grans monarques de l’imperi mongol, Kublai Kan, ciutat lloada en un poema citat a la pel·lícula; com a l’espectacular residència que construeix el megalòman magnat de ‘Ciutadà Kane’, el film d’Orson Welles.

Després, el repartiment. Hi coincideixen el llavors present del musical, la cantant i actriu Olivia Newton-John (Kira), tota una icona del gènere després de formar parella amb John Travolta a ‘Grease’, amb el temps pretèrit personificat en Gene Kelly, una de les grans estrelles masculines del musical clàssic de Hollywood i màxima representació del mateix amb ‘Un americà a París’, ‘Un dia a Nova York’ i ‘Cantant sota la pluja’. Kelly tornava a ser la peça d’enllaç entre el nou i el vell, com ja ho va ser entre el musical americà i l’europeu quan Jacques Demy li va donar un paper rellevant a ‘Les senyoretes de Rochefort’, de 1967.

Prosseguim amb la música. Si a les obres mestres de Kelly, Vincente Minnelli, Stanley Donen i companyia les cançons venien firmades per  Alan Jay Lerner, Johnny Mercer o Adolph Green, i les músiques per Cole Porter, Jerome Kern o George Gershwin, en un musical de 1980 havia d’encaixar com l’anell al dit Jeff Lynne amb la seva ELO (Electric Light Orchestra), inicialment un grup de rock amb ornaments de música clàssica i, a poc a poc, una banda d’èxits pop més a prop de l’AOR. Just un any abans de compondre les cançons de ‘Xanadu’, Lynne i l’ELO havien gravat un exitós disc més orientat a les pistes de ball, ‘Discovery’. Era una banda supervendes i ho van continuar sent amb la pel·lícula.

Banda sonora de l’ELO, disc de platí

El film va ser un fracàs mentre que la corresponent banda sonora es va convertir en disc de platíL’enganxosa cançó ‘Xanadu’, interpretada per Newton-John i l’ELO, va arribar al número u de les llistes. No va ser l’única bomba. La romàntica ‘Suddenly’, cantada a duo per l’actriu i Cliff Richard (la veu de Sonny), es va enfilar a la posició número 15 de les llistes britàniques de discos senzills. Un altre hit potencial va ser ‘Dancin’ ’ una curiosa cançó que barreja Newton-John i unes altres dues coristes imitant l’estil de les Andrew Sisters amb el rock new wave de la banda californiana The Tubes. Fins i tot hi va haver un duet entre Newton-John i Kelly titulat ‘Whenever you’re away from me’ amb arranjaments de ‘big band’ i passos de claqué.

Notícies relacionades

Perquè malgrat el seu embolcall fantàstic-disco-‘kitsch’, ‘Xanadu’ mira al musical del passat. Kelly no només representa aquella època daurada, sinó que el seu personatge és pràcticament el mateix que va interpretar a ‘Les models’, musical de Charles Vidor rodat el 1944. Kelly va encarnar en aquest film el propietari d’un club nocturn. Es deia Danny McGuire, com el de ‘Xanadu’.

Kelly va morir el 1996. Newton-John, que havia representat el Regne Unit al festival d’Eurovisió de 1974, té avui 72 anys i en el cine mai ha gaudit d’un èxit comparable al de ‘Grease’. Ningú recorda avui Michael Beck, l’actor que encarna Sonny. El director del film, Robert Greenwald, va canviar aviat de tema: fa anys que fa documentals sobre l’Iraq, l’Afganistan i l’ús bèl·lic dels drons.

Uns altres cinc musicals molt singulars

‘¡QUÉ NO PARE LA MÚSICA!’ (1980).

Temes:

Musicals Cine