‘Cine i moda’, l’última ‘desfilada’ de l’excepcional Jean Paul Gaultier arriba a Barcelona

Amb els seus més de 100 peces d’indumentària que es mostren en 70 ‘looks’, fragments de 90 pel·lícules i 125 representacions gràfiques (entre cartells, esbossos, fotogrames i fotos), entre originals i reproduccions, procedents majoritàriament de la prestigiosa col·lecció de La Cinémathèque française, ‘Cine i moda’ vol acostar al públic l’intercanvi creatiu que durant més d’un segle s’està produïnt entre aquestes dues indústries. Totes dues s’han enfortit amb aquesta aliança, i han sabut reflectir i, de vegades també anticipar, els canvis de la societat.

El mateix Gaultier, conegut com l’‘enfant terrible de la mode’ per posar de cap per avall el ‘distingit’ parisenc a principis dels 70, ha presentat aquest dilluns a Barcelona l’exposició que ell mateix ha dirigit i cocomissariat, i que abans ja va ser a La Cinémathèque francesa i es va poder visitar també al CaixaForum de Madrid. El públic de la capital catalana podrà disfrutar, tanmateix, d’una ‘bonificació track’: vuit vestits que no s’han exhibit abans, com per exemple, un ’look’ punkarra amb plomes i cuir inspirat en ‘Mad Max’ –i aclarim aquí que, en contra de la creença popular, Gaultier mai es va encarregar del vestuari d’aquesta saga que va començar el 1979 amb Mel Gibson–, el vestit que Rossy de Palma va lluir en l’última desfilada del dissenyador que va reinventar la camisa marinera i va airejar les cotilles i un disseny metàl·lic de Balenciaga.

De negre rigorós, però amb un verb intens (en francès i castellà), atrevit i amb grans dosis d’humor –l’abecé dels seus dissenys–, Gaultier ha explicat que la mostra s’endinsa en el context de creació del vestuari per a films i posa l’accent en aspectes clau com l’empoderament femení, i el seu reflex en la moda i en la filmografia del segle XX. «L’evolució en el cine també s’ha reflectit en el meu treball», ha explicat el creador que «mai va estudiar a cap escola de moda». Per a ell, «durant les últimes dècades la dona s’ha fet més guerrera i els homes cada vegada s’han sexualitzat més». Hi ha hagut un encreuament de rols, «de la cortesana a la ‘superwoman’, i del mascle al dandi», com resumeix un cartell d’una de les cinc sales en què es divideix aquesta bigarrada mostra, a mig camí entre l’autoretrat i la biografia. És l’última ‘desfilada’ de Gaultier, malgrat que fa un parell d’anys va posar fi a un llegat de cinc dècades anunciant que no tornaria a presentar col·leccions a les passarel·les. La seva marca de roba i els seus perfums, en canvi, segueixen vent en popa i amb fantàstics resultats.

Germen i enyorança del xou

Aquesta exposició ve a reparar aquesta enyorança per l’espectacle, pel xou que suposen les desfilades i que a Gaultier el va captivar sent encara un imberbe. «Preparar una desfilada és buscar els models com qui busca intèrprets per a un paper», afirma. Ell va aprendre del carrer, de les revistes i de la gran pantalla, la seva escola per antonomàsia. Tenia 13 anys quan una pel·lícula, ‘Fabalas’ (1945), li va obrir els ulls: «Quan la vaig veure, vaig pensar: ‘vull fer això’. Al veure els vestits, la il·luminació i aquestes actrius... vaig decidir que volia dedicar-me a la moda», recorda el creador dels vestuaris almodovarians de ‘Kika’ o ‘La piel que habito’.

A la cinta germinal de la passió de Gaultier està dedicada la primera part del recorregut pel qual ha de desfilar el visitant. Un espai oníric, entre cortinatges translúcids on es projecta un fragment del melodrama de Jacques Becker ambientat en l’atrafegament d’una casa de costura durant la postguerra. La mateixa sala entronitza un dels èxits més grans del dissenyador: la cotilla. Resulta que l’encarregat del vestuari de ‘Falbalas’ va ser Marcel Rochas, un dels primers modistes a comprendre que el cine podia servir d’aparador per a les seves creacions. El dissenyador es va implicar tant en la pel·lícula que va arribar fins i tot a guiar en els seus gestos l’actor principal. Rochas també se’l coneix per reinventar la cotilla el 1945, recurs al qual Jean Paul Gaultier va acudir des de les seves primeres col·leccions ‘prêt-à-porter’ de principis dels 80.

Marcat per les cotilles de la seva adorada àvia, l’estilista va treure aquesta peça de l’àmbit de la llenceria i la va col·locar a la vista, en primer pla, i la va convertir en una de les peces clau de la seva firma. Sobretot quan Madonna la va explotar en el seu ‘Blond Ambition Tour’ del 1990. I precisament aquesta peça serà en els pròxims mesos al CaixaForum de Barcelona.

Però després de la revolució de la cotilla de Gaultier el segueix el seu gust per la inversió dels rols d’homes i dones. És a la segona sala on veiem com canvien els arquetips (i els vestits): del viril ‘cowboy’ John Wayne a l’hipersexualitzat amb samarreta suosa Marlon Brando a ‘Un tramvia anomenat Desig’ (1951), d’Elia Kazan; o de l’ardent i sofisticada Marilyn Monroe a la bellesa salvatge amb un punt rebel i agressiva de Brigitte Bardot, a ‘Y Dios creó a la mujer’ (1971), de Roger Vadim.

Una sala més enllà, a ’Les transgressions’, s’analitza un altre dels fetitxes de Gaultier: la introducció de peces femenines en la silueta masculina, així com l’erotització de l’home, convertint-lo en un objecte sexual com durant segles ho van ser les dones. El dissenyador no només ha trencat amb les normes de la decència, també amb les fronteres de gènere. Amb humor també ha qüestionat el cànon del ‘bon gust’ mitjançant associacions molt atrevides, recorrent de vegades a tradicions folklòriques. Aquí ocupa un lloc destacat el film ‘Querelle’ (1982), de Rainer W. Fassbinder, i els seus mariners de bellesa fàl·lica, que connecten directament amb la samarreta de ratlles blaves, una altra de les peces icòniques del que va ser alumne avantatjat del mestre Pierre Cardin, per a la casa del qual va començar a treballar d’aprenent als 18 anys. La que s’exhibeix a Barcelona mostra l’esquena de l’home, rere una finíssima blonda.

Notícies relacionades

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

"Alegria, gratitud, emoció i, per què no dir-ho, sorpresa"

Als vestits de Grace Jones a ‘Panorama per matar’ (1985); Catherine Deneuve, a ‘La sirena del Mississippí’ (1969); Grace Kelly, a ‘La finestra indiscreta’ (1954); Sharon Stone, a ‘Instint bàsic’ (1992); se sumen els de ‘Superman’ que va portar Christopher Reeve, ‘La màscara del Zorro’ (1998), amb Antonio Banderas, els pantalons de ‘Rocky’, de Sylvester Stallone, i diversos vestits firmats per Coco Chanel, Pierre Cardin, Hubert de Givenchy, i una ‘vitrina espanyola’ amb obres mestres de Pertegaz, Balenciaga i Sybilla. Aquest últim un disseny negre magistral que a Gaultier li hauria agradat crear ell mateix, segons ha confessat.

Homenatge espanyol

Per acabar, ‘Cine i moda’ inclou en aquestes latituds una picada d’ullet als creadors espanyols. No podia ser de cap altra manera per a Gaultier, que de petit estiuejava amb la seva família a la costa del País Basc, i que va freqüentar l’ambient en el qual es movia Pedro Almodóvar en els 80. «Soc un gran admirador d’Almodóvar i de les seves primeres pel·lícules, amb aquestes dones fortes i potents, que m’encanta. El vaig conèixer a les discoteques, perquè ell era un home de la nit de Madrid, i de París. Em va dir si volia encarregar-me del vestuari de ‘Kika’», recorda el creador. Després d’aquesta col·laboració del 1993 amb el manxec, de la qual la mostra inclou el ‘look’ de motard cibernètica que gastava Victoria Abril, en van venir dos més: ‘La mala educación’ (2004), de la qual s’exposa el vestit amb ornaments en forma de mugrons i bonic púbic que va lluir Gael García Bernal, i ‘La piel que habito’ (2010), on Gaultier va ser l’encarregat de vestir com si anés despullada Elena Anaya. La rúbrica de tot un provocador.