MÁS PERIÓDICO

Alberto Salvá, el cineasta català que va escandalitzar el Brasil

Alberto Salvá, el cineasta català que va escandalitzar el Brasil

ARCHIVO

  • Tenia 14 anys quan la seva família va fugir de la Barcelona de postguerra per construir una vida menys oprobiosa a Rio de Janeiro

  • Va acabar sent un realitzador de culte per als amants del cine de ‘destape’ i un malson per als moralistes del país als 70 i 80.

6
Es llegeix en minuts

El novembre del 2021, l’actriu brasilera Raquel Maia va veure a la gran pantalla ‘Na carne i na alma’ (2007), una versió ‘hardcore’ de ‘L’últim tango a París’, que va suposar el seu debut cinematogràfic i l’última pel·lícula del cineasta catalanobrasiler Alberto Salvá (mort el 2011). I no li va resultar fàcil. Va recordar la ‘tour de force’ física i emocional que va suposar encarnar la ‘patricinha’ (‘pija’) Mariana, en una trama amb escenes d’alt voltatge eròtic. «La pel·lícula no està feta per agradar –afirma avui la intèrpret–. Afecta tothom d’alguna manera: o els apassiona o l’odien. Em va portar un temps entendre-ho».

‘Na carne e na alma’ va inaugurar l’homenatge que l’Institut Cervantes de Rio de Janeiro va dedicar al realitzador nascut a Barcelona, el 1938, amb la presència de la seva filla, Melanie. «El meu pare tenia una brillantor especial en la mirada, com el seu cine –afirma–. Ningú es pot mantenir indiferent davant les seves pel·lícules». Melanie Salvá es va fer assistent de producció per ser a prop d’ell, perquè no el tenia com a figura paterna. A la llarga va entendre que bolcava tot el seu amor en els rodatges i que el repte passava a un segon pla. «Ja era així de petit, a Barcelona –explica Melanie–. La meva àvia explicava que, quan anaven al cine, separava amb les seves manetes les parelles que es besaven per poder veure bé la pantalla».

Fugir de la misèria

Per la seva àvia, també va saber que els Salvá van arribar a Rio de Janeiro el 1952, fugint de la misèria i dels desacords amb la branca franquista de la família. Encara adolescent, Alberto va treballar com a pintor, fuster i noi dels encàrrecs en una fàbrica de tabac, una cosa que era molt lluny de curullar les seves expectatives. «No podia pensar en res que no fos el cine», remarca la seva filla. Però va tardar més d’una dècada a recórrer el camí que porta de Brás de Pina, el suburbi carioca on va anar a parar la família, a la cosmopolita Copacabana. «El dia en què va posar els peus per primera vegada a la platja de Copacabana va saber que, aquell, era el començament de la seva nova vida».

Acabat de casar i amb un fill de mesos, Salvá va anar encadenant contractes precaris com a fotògraf i muntador de cine. «Dormia a la tarda i de nit sortia a buscar feina», va explicar el cineasta en una entrevista a la bloguera Andrea Ormond. «Anava al restaurant La Fiorentina, el centre de reunió de la gent del cine i el teatre, però no deixava de ser un immigrant sense recursos».

Aquesta experiència com a expatriat va inspirar la que està considerada la seva obra mestra: ‘Um homem sem importância’ (1971), el relat d’un dia en la vida d’un aturat (interpretat per Oduvaldo Vianna Filho) que deambula per les diverses cares de Rio de Janeiro. «Aquella pel·lícula mostrava molt de mi mateix, jo també vaig recórrer el mercat de treball buscant una feina sense trobar-la», va explicar el cineasta.

En la seva aposta per un cine «imperfecte i brut, però amb ànima», Salvá es va aproximar a un neorealisme de rostre humà en la mesura que s’allunyava de l’academicisme de Nelson Pereira dos Santos i de l’esteticisme retòric de l’emergent Cinema Novo, amb Glauber Rocha al capdavant. Amb aquest últim, Salvá va mantenir una intensa relació d’amor i puntuals desavinences. Per al cineasta i productor Thiago Brito, «Alberto Sardá va unir el cine comercial de gènere amb una certa inquietud artística, amb la qual cosa la seva obra acaba sent un interrogant i, precisament per això, un acaba trobant-hi autèntiques perles»

Contra tot pronòstic, ‘Um homem sem importância’ va passar incòlume per les mans dels censors de l’època, molt actius durant els anys de la dictadura militar (1964 a 1985). Els problemes, en aquest cas, van venir d’una altra banda. «Vaig posar la pel·lícula a les mans d’un distribuïdor i el paio va robar tota la recaptació. Tota. Em va deixar en la més absoluta misèria».

‘Pornochanchadas’

El 1975, Salvá s’estrena com a autor de ‘Pornochanchadas’ –l’equivalent al cine de ‘destape’–, amb ‘Ana a libertina’, una versió lliure de ‘Belle de jour’, de Luis Buñuel. La van seguir ‘Os maníacos eróticos’, ‘Inquietações de uma mulher Casada’ i la delirant ‘SOS. Sex Shop’, un compendi de 64 esquetxos. «Era l’època de les drogues, ja sap», va dir arronsant les espatlles Salvá.

Posat a estalviar costos, el cineasta va assumir en totes les funcions de director, guionista, productor, fotògraf i muntador. «En la seva època, el cine era una cosa de nens rics –recorda Melanie–, i ell no aconseguia que ningú el financés perquè era massa lliure i independent, així que va aprendre a fer films barats entre amics ajuntant uns dinerets aquí i allà, i així va anar tirant».

Sorprenentment, el 1987, va tenir l’oportunitat de treballar amb un pressupost digne d’un nen ric, i no va desaprofitar l’ocasió. Es tractava de la història d’amor entre un escriptor quarantí (Reginaldo Farias) i la seva veïna adolescent (Flávia Monteiro, que més tard es convertiria en actriu d’èxit i model per a Playboy), que va ser un èxit comercial de proporcions gegants per a l’habitual en ell. Basada en un relat del mateix Salvá, ‘A menina do lado’ venia a ser una relectura tropical de la Lolita de Nabokov / Kubrick, salvant les distàncies.

Repulsa pública

La cinta va merèixer diversos premis en festivals i la repulsa d’un sector de l’opinió pública que va demanar el seu cap sota l’acusació d’incitació a la pedofília. Salvá es va lliurar pels pèls d’asseure’s al banc dels acusats. «Avui ‘A menina do lado’ m’hauria portat a la presó», reconeixeria en el seu compte de Twitter passats els anys.

La seva carrera hauria pogut prendre un nou impuls, si no hagués sigut per l’aturada que el Govern de Fernando Collor de Mello va imposar a la producció cinematogràfica nacional. Un cataclisme del qual, es diu, la indústria cinematogràfica brasilera encara no s’ha recuperat.

El realitzador va salvar l’entrebanc escrivint relats infantils i manuals sexuals, dirigint minisèries per a televisió i impartint cursos de guió. «Només volia fer cine i, quan no podia fer-ne, entrava en depressió», explica la seva filla. El documentalista Phillip Johnston recorda aquelles classes en les quals Salvá passava d’Ingmar Bergman a Arnold Schwarzenegger i els esperits celestes (sic). «Tot el que sé sobre cine ho vaig aprendre allà. I no només jo, molts dels actuals professionals del cine al Brasil ho deuen tot a Alberto».

El testament fílmic

Embolcallat en una vida personal poc convencional, Salvá va tardar 14 anys a tornar a posar-se darrere d’un objectiu per rodar el que seria el seu testament fílmic: ‘Na carne e na alma’. Tornava a arriscar-se a ser excomunicat una vegada el film arribés a les pantalles. Però no va fer falta. L’enèsima crisi del dòlar va obligar a cancel·lar-ne sine die el llançament... Fins avui.

Notícies relacionades

Una dècada més tard, la menys vista i la més comentada de les pel·lícules d’Alberto Salvá és venerada com a objecte de culte; una cosa així com la baula perduda del cine brasiler contemporani. «‘Na carne e na alma’ és un film que necessita desesperadament ser vist –escriu el crític de cine Heitor Augusto–. És un cine imperfecte i embolicat, però té un petit detall que falta en molts: té ànima. I luxúria».

Alberto Salvá va morir el 13 d’octubre del 2011, a conseqüència d’un càncer de fetge. En el seu enterrament, va sonar ‘Un pont de mar blava’, en la veu de Lluís Llach. Segons testimonia Melanie, la seva filla, fins a l’últim dia va continuar pensant en català.