Crítica de cine

Crítica de ‘Flee’: l’animació com a document

  • L’animació ho suavitza una mica, però tant el relat com les ben escollides imatges d’arxiu que s’hi intercalen, no dissolen gens la misèria i l’horror relatats en aquesta odissea d’un refugiat afganès a Dinamarca.

Crítica de ‘Flee’: l’animació com a document

EPC

1
Es llegeix en minuts
Quim Casas

‘Flee’

Direcció  Jonas Poher Rasmussen

Estrena  18 de febrer del 2022

★★★★  

Els documentals d’animació no es prodiguen especialment. Sobre el paper, és una mixtura una mica antinatural, ja que se suposa que el documental és el gènere de la veritat –no sé si absoluta, però veritat, al cap i a la fi– i el que passa davant la càmera no obeeix a cap reconstrucció. Al contrari, l’animació és la ficció de les ficcions, sense rostres, cossos ni llocs reals. ‘Flee’ trenca aquest esquema fins a diluir les fronteres entre els dos gèneres. De fet, ha sigut nominada a l’Oscar tant en la categoria de documental com en la d’animació, a més de pel·lícula internacional. És les dues coses i, alhora, una de nova.

Hi ha una raó de pes perquè aquest documental sobre un refugiat afganès que comença una nova vida a Dinamarca estigui realitzat en dibuixos animats: mantenir l’anonimat del seu protagonista, anomenat aquí Amin. L’animació emmascara el rostre, però no l’experiència. A través de la reconstrucció mitjançant el traç animat –amb diferents nivells d’animació en funció dels canvis que s’operen en la baquetejada vida del protagonista–, el director Jonas Poher Rasmussen visualitza tot allò que li explica el seu entrevistat, sense por de res i dient-ho tot: la repressió a l’Afganistan, la dura odissea dels refugiats amagats en barcos o furgonetes, els tristos dies viscuts en un pobre apartament de Moscou sense papers ni diners... L’animació ho suavitza una mica, és indubtable, però tant el relat –i l’excel·lent ús de la veu– com les ben escollides imatges d’arxiu que s’hi intercalen, no dissolen gens la misèria i l’horror relatats.