El dit momificat de Galileu que va assenyalar la Lluna

Al museu Galileu Galilei de Florència s’hi exhibeix un dit «momificat i bastant deteriorat» del savi i astrònom renaixentista, «com si fos la relíquia d’un sant, ell que va lluitar contra la intolerància i la poca obertura de mires de l’època» i «es va enfrontar precisament a l’Església» defensant que la Terra no era el centre de l’Univers i que era el planeta blau el que girava al voltant del Sol. Galileu va ser enterrat i exhumat posteriorment per traslladar-lo, moment en el qual «algú va decidir tallar-li un dit i guardar-lo»... Al veure’l, Toni Pou, físic, divulgador científic i periodista català (el Masnou, 1977), va pensar com havia ajudat a canviar «la concepció del món» aquell apèndix groguenc i arrugat amb què el científic havia assenyalat 400 anys abans la Lluna a l’observar-la a través del seu rudimentari telescopi.   

Pou trasllada les seves reflexions al narrador de ‘Si un dit assenyala la lluna’ (Anagrama), una obra híbrida que navega de l’assaig a la narrativa i la ficció entrellaçant i associant idees, curiositats i històries, amb notes de viatge, jocs literaris i homenatges a creadors com a Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño i Marcel Duchamp. 

El millor prosista

El detonant del llibre va ser, explica, una declaració sorprenent d’un home de lletres, Italo Calvino, sobre un altre de ciències: «Va dir que Galileu era el millor prosista de la literatura italiana. Vaig començar a llegir-lo i a investigar com escrivia i vaig veure una voluntat i unes tècniques clarament literàries i artístiques». Quan va mirar a través d’aquell primitiu telescopi que acabava de construir ell mateix, «va veure una Lluna amb una imatge molt limitada i borrosa, i amb aquest enfocament rudimentari va interpretar que el que veia eren muntanyes i valls. Es diu que va ser perquè tenia coneixement de la tècnica pictòrica del clarobscur, que li va permetre identificar el que observava. Veus que els coneixements artístics poden ajudar a la pràctica científica». 

Reivindica, explica Pou,l’activitat científica, però demostrant «que no es basa tant en criteris lògics i quadriculats sinó que és creativa i apassionada. En ella la imaginació és clau i hi ha tanta bellesa com en un quadro o una simfonia». Al divulgador li interessa «la relació entre ciència i literatura i com es poden complementar per enriquir i donar una visió més completa i interessant del món». 

Maquinant amb el telescopi

Notícies relacionades

El pòdcast d’EL PERIÓDICO: 40 anys del premi Nobel a García Márquez

‘Otakus’ Jedi en un Manga Barcelona de futur

Al museu florentí, Pou va poder tocar alguns dels senzills telescopis de Galileu, escena que recrea al llibre amb humor i suspens, imaginant amb alentiment com al narrador li cau a terra aquell artefacte «ultravaluós», construït per l’astrònom, qui havia maquinat per ser el primer a ensenyar i vendre l’invent al rei de Venècia quan va saber que ho faria una delegació holandesa. 

Pou mai ha quedat tancat de nit en un antic museu, escena amb què sí que fabula encarnant-la en el seu narrador. On sí que han viatjat tots dos, en la seva exploració de Galileu, és a l’àrid desert xilè d’Atacama, on hi ha l’Observatori astronòmic Paranal. «Allà, l’astronomia ja no és aquella cosa romàntica, sinó sales plenes d’ordinadors amb números i gràfiques. Però t’adones que malgrat ser insignificant, l’espècie humana ha arribat a entendre una mica com funciona l’univers».