Agredolç Camarena al Liceu

El tenor mexicà Javier Camarena se sap vendre molt bé. El seu talent, el seu fraseig belcantista, la seva dicció i el seu poder de comunicació enganxen els programadors locals que han comptat amb ell amb gran fidelitat. Camarena va obrir l’any al Liceu el 2019, el gener del 2020 va debutar al Palau de la Música Catalana, l’agost del 2021 va visitar el Festival de Peralada i aquest 2022 ha tornat al Gran Teatre, en el qual arrenca una nova gira per diversos escenaris espanyols. A més, l’idil·li de l’intèrpret amb el coliseu barceloní continuarà aquest mateix curs quan encarni Tamino de ‘La flauta màgica’.

Aquesta vegada ha tornat amb un programa poc exigent per al seu nivell tenint en compte que l’anuncien com un dels millors del món de la seva corda –la seva proposta artística era més pròpia d’un festival d’estiu–, a la qual cosa es va afegir un estat vocal que va evidenciar certes incomoditats en el repertori més interessant que va incloure, el qual exigeix una emissió sana i ben regulada, domini del passatge i de la zona més greu. Va ser el que va oferir en la primera part, poc generosa però exigent i centrada en el gènere operístic, mentre que, després de la pausa i comptant amb l’entusiasme del públic, es va moure entre tres populars napolitanes (una cosa pròpia de l’apartat de propines o de cantants d’una certa edat), una romança de sarsuela i una cançó, l’homenatge al tenor navarrès Julián Gayarre de Antón García Abril, ‘Canto porque estoy alegre’. I això seria tot. És veritat que va elevar aquest material a un nivell de gran categoria –eren peces que li anaven més que còmodes–, brillant, per exemple, en la serenata-jota de Periquito ‘Suena guitarrico mío’ de la sarsuela ‘El guitarrico’ d’Agustín Pérez Soriano, peça que va brodar per expressió i gallardia.

Repertori francès

En el repertori francès del començament va entusiasmar amb una esplèndida versió de l’ària de ‘Lakmé’ de Delibes seguida, en canvi, d’una poc convincent i gairebé xiuxiuejada ‘Instant charmant... En fermant les yeux’ de ‘Manon’ de Massenet, que va cisellar amb un fraseig carregat de delicadesa, però en la qual també van aflorar dureses en l’emissió i greus aspres. En el seu, el bel canto romàntic de Donizetti, se li va veure més còmode, amb un ‘Spirto gentil’ de ‘La favorita’ coronat amb un sobreagut solar, per saltar al Verdi d’‘I lombardi’ amb una molt ben frasejada ‘La mia letizia infondere’ i per acabar amb un èxit segur, el ’Lamento de Federico’ de ‘L’arlesiana’ de Cilea.

Notícies relacionades

Els Amics de les Arts: «Ens agrada que la gent pensi que podríem ser els seus col·legues»

Barcelona vol que la rumba catalana sigui Patrimoni de la Humanitat

Al capítol de propines, amb picades d’ullet al repertori local, va sorprendre amb el duo del primer acte de ‘La Cenerentola’ al costat de la mezzo ucraïnesa Lena Belkina.

El seu fidel company de viatge, el pianista Ángel Rodríguez, va respirar sempre amb ell, però no es va lluir com s’esperava en les seves parts solistes.