Crítica de jazz

Kenny Garrett, el superpoder de fer-te feliç

  • Hi havia un munt de gent feliç al Conservatori del Liceu. Només calia veure la platea, amb tothom dret, picant de mans i, qui més qui menys, movent el cul de pura alegria

Kenny Garrett, el superpoder de fer-te feliç

Jordi Calvera

2
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Kenny Garrett

  Festival de Jazz de Barcelona

  Conservatori del Liceu

  22 novembre del 2021

¿Quantes coses es poden fer amb un saxo? Si ets Kenny Garrett, saxofonista de digitació gairebé màgica, força de la naturalesa, baula entre el present i els gegants del jazz que ja no hi són, amb un saxo pots fer un munt de coses. Però la més important: quan bufa el seu saxo alt, Kenny Garrett pot fer feliç qui l’escolta. Quin superpoder. «¿Hi ha gent feliç a la sala?», preguntava Garrett al final del seu concert al Conservatori del Liceu, mentre sonava cor rere cor la melodia de la seva enganxosa ‘Happy people’. Pregunta retòrica, és clar. De gent feliç n’hi havia un munt. Només calia veure la platea, amb tothom dret, picant de mans i, qui més qui menys, movent el cul de pura alegria. 

Notícies relacionades

Kenny Garrett pot fer-te feliç i moltes coses més. Pot, com va fer dilluns en la seva tornada al Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, desencadenar una tempesta. Entre el terrabastall d’un quintet eixordador, llançava ràfegues carregades d’electricitat, com si estigués connectant amb aquest més enllà tel·lúric i místic al qual apuntava el jazz afroamericà en els anys setanta. Garrett pot ser dolç i fins i tot melós. Quan sona ‘When the days were different’, el tall més nostàlgic del seu últim disc, ‘Sounds from the ancestors’, sembla que l’aire es tenyeixi de tecnicolor. I en un mateix concert, Garrett és capaç d’invocar l’espessor del jazz elèctric de Miles Davis. I quan té la barreja al seu punt, densa, tèrbola, fosquíssima, d’entre aquesta brossa fa brollar la melodia més dolça possible, ‘Body & soul’, que posada allà enmig sembla que arribi d’una altra galàxia. 

I després hi ha els seus poders com a improvisador. La col·lecció de cors encadenats que es va inventar a continuació va ser d’aquestes que els estudiants de música, i al Conservatori n’hi havia molts, capturen d’amagat amb els seus mòbils i guarden com un tresor. Amb un tempo endimoniat, més de ‘rave’ de descampat que d’auditori, Garrett es va treure de la màniga idea rere idea mentre anava citant els clàssics: ‘When the saints go marchin in’, John Coltrane, el vol del borinot de Rimski-Korsakov, ‘Eleanor Rigby’ de The Beatles. I un a un, teatralment, la resta d’instruments s’anaven apagant, com si el saxo deixés KO els seus contrincants. ¿Efectista? Pot ser. Però quina passada. La felicitat també és això.