Crítica de ‘Way down’: atracament al banc amb ‘Iniestazo’

Després de tants anys dedicat al cine de terror, Jaume Balagueró s’acull amb ‘Way down’ a la modalitat del ‘thriller’ internacional amb preparatiu i consumació de l’atracament a un banc. No és un banc qualsevol. És el Banc d’Espanya, inexpugnable segons ratifiquen els protagonistes del film: penetrar-hi és més difícil que fer-ho al Fort Knox. En aquesta ficció que abraça amb gràcia l’inversemblant, la caixa forta del Banc d’Espanya no l’hauria imaginat ni en somnis Steven Soderbergh quan va rodar ‘Ocean’s eleven’: gran, massissa, de sofisticada enginyeria i originalíssim dispositiu per atrapar al seu interior qui es coli sense permís. A més, la seguretat la controla un personatge, encarnat per José Coronado, que deixa en res els del cine nord-americà sobre similars atracaments.

La pel·lícula és un gran entreteniment en el qual poc importen les característiques i motivacions dels personatges. El jove a qui dona vida Freddie Highmore és intel·ligentíssim i podria tenir qualsevol feina generosament retribuïda, però sense que existeixin gaires explicacions, prefereix enrolar-se en el grup que planeja l’atracament al llegendari tresor. Es tracta simplement del plaer de l’aventura i el risc. Ben portat, amb les necessàries seqüències de xoc i les piruetes finals. I amb un rerefons del qual Balagueró treu partit: l’atracament es comet el mateix dia en què Espanya i Holanda juguen la final del Mundial de Sud-àfrica del 2010, i el famós gol d’Iniesta acaba jugant un paper important en la trama.