Episodi ocult

El fracàs mai explicat de la fundació del Liceu als Estats Units

El fracàs mai explicat de la fundació del Liceu als Estats Units

A. Bofill

  • El projecte per recaptar fons de mecenes nord-americans es va tancar amb molta discreció i uns resultats decebedors

7
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia
Ricardo Mir de Francia

Periodista

ver +

La recepció va ser a l’Institut Reina Sofia de Nova York. El 2 de juny del 2014 uns 200 convidats van assistir a la presentació en societat de la flamant fundació llançada mesos abans pel Gran Teatre del Liceu als Estats Units per recaptar fons de mecenes nord-americans i promoure els intercanvis culturals amb les institucions nord-americanes del ram. La llavors reina Sofia, presidenta honorífica de la fundació, va encapçalar el còctel d’aquella tarda al costat de la ministra Ana Mato, mentre filantropes com Nancy Kissinger i Sharon Bush es relacionaven amb els assistents. El projecte havia nascut amb la intenció d’emular l’èxit recaptador d’altres òperes europees als EUA, però es va tancar cinc anys després en números vermells i havent recaptat poquíssims diners.  

Per a alguns dels seus protagonistes el record d’aquells dies encara cou. «Va ser una experiència molt desagradable, tant a nivell personal com professional», diu un d’ells. «Va ser una etapa complicada i difícil, preferiria no parlar del tema», assegura un altre. Si bé la premsa espanyola va cobrir amb profusió el llançament de la Liceu Barcelona Opera House US Foundation, com es va anomenar l’organització sense ànim de lucre, poc més es va saber del seu esdevenir. I encara menys de la seva dissolució formal l’octubre del 2017, segellada per les autoritats nord-americanes el febrer del 2018, després de dos exercicis fiscals sense un sol dòlar recaptat i la fundació tècnicament desmuntada. «Sempre hi va haver molt bona voluntat entre els implicats, però la realitat va demostrar que no s’havia muntat bé el projecte ni hi havia prou diners per aixecar-lo», afirma Roger Guasch, director general del Liceu (2013-2018) en el moment de la dissolució.  

El 2013 la fundació va ingressar 309.000 dòlars en donacions, segons consta en la seva declaració fiscal davant les autoritats nord-americanes obtinguda per El PERIÓDICO. Però gairebé la totalitat d’aquelles contribucions van respondre a la inversió inicial del patrocinador del projecte, l’inversor català Antoni Renom, aleshores al capdavant del fons familiar Levante Capital Partners, i els pagaments en espècie de Baker McKenzie, el despatx d’advocats que va donar a la fundació els seus serveis legals. Aquell primer exercici es va tancar amb un superàvit de 37.600 dòlars, un saldo que no tornaria a repetir-se. El 2014 les donacions es van reduir gairebé a la meitat, 178.000 dòlars, però novament el gruix va tornar a sortir de la butxaca de Renom. L’any es va tancar amb un dèficit de 30.000 dòlars. El 2015 i el 2016 ja no es va recaptar res i els exercicis van aflorar uns números vermells de 6.600 i 409 dòlars, respectivament.  

Un coliseu amb les arques buides

La idea de llançar la fundació va ser una mica un gest desesperat. «Teníem una necessitat imperiosa de buscar recursos perquè l’aportació de les Administracions públiques va baixar molt des de la crisi del 2008», assegura una font pròxima a la direcció del Liceu durant la gestació del projecte. El 2012 va ser un any traumàtic per a la institució. Amb un deute bancari de 16 milions d’euros i 12 milions en pagaments ajornats als proveïdors, el risc d’insolvència planava sobre els seus camerinos, fet que va obligar a suspendre 17 espectacles i a emprendre un ero que va deixar més d’un centenar de treballadors al carrer.  

Els ‘amics americans’ d’altres òperes europees

Va ser llavors quan un jove melòman de 25 anys, sense més llaços amb el Liceu que la seva passió per la lírica, truca a les portes del teatre per oferir als seus dirigents la idea d’obrir una fundació als EUA. Aquell jove, Marc Busquets, acabava d’acabar un màster en gestió cultural a Nova York, on va col·laborar amb la fundació nord-americana del Festival de Salzburg. «Allà veus coses que aquí semblen impossibles», diu ara Busquets. «Sabia dels problemes econòmics del Liceu i també que altres òperes europees, com el Covent Garden o l’Òpera de París, estaven recaptant molts diners als EUA, així que els vaig traslladar la proposta». Les donacions culturals als EUA es desgraven íntegrament, a diferència del que passa a Espanya.

La idea va ser ben rebuda per Joan Francesc Marco, aleshores director general de la institució. Però faltava un element crucial: els fons per posar-la en marxa, perquè el Liceu amb prou feines tenia per pagar les nòmines del seu personal. Una conversa informal a la platja faria la resta. Busquets li explica a Renom les seves intencions i el financer no tarda a pujar al barco amb una inversió inicial que va rondar entre els 75.000 i 175.000 euros, segons les fonts. Renom no ha volgut participar en el reportatge.  

Des del primer moment, hi ha pressa per llançar la fundació. Abans fins i tot que Busquets hagi presentat el pla estratègic, es concedeixen entrevistes i es convoquen rodes de premsa. Sorgeixen també les primeres tensions. «Feia la impressió que allò era un projecte de Levante Capital quan era un projecte del Liceu», assegura una font pròxima als protagonistes. «Va ser una mica ‘Bienvenido Mr. Marshall’: ens asseurem amb els potentats dels EUA i començaran a ploure els diners. La realitat és que havia de ser una empresa a mitjà termini. El mecenatge requereix molta sembra, cal fer esdeveniments, coproduccions, acords...». En els seus cinc anys d’existència la fundació només organitzaria un esdeveniment públic amb cares conegudes: la presentació al Reina Sofia.  

Relleu al capdavant de la fundació

Amb tantes presses per obtenir resultats, no van tardar a rodar caps. Tres mesos després d’assumir les regnes del Liceu l’octubre del 2013 amb la intenció de sanejar els seus comptes, Guasch destitueix Busquets, l’arquitecte de la fundació i el seu primer director general, que buscava llavors apartament a Nova York i havia instal·lat el seu centre de comandament en una taula cedida per la Cambra de Comerç d’Espanya a Nova York en un racó de les seves oficines. Aquest va ser tot el múscul que va desplegar inicialment la fundació per conquerir el món del mecenatge cultural novaiorquès: un empleat amb un sou pròxim als 1.500 euros mensuals i una taula en unes oficines prestades.  

«En vam prescindir perquè no tenia prou experiència per trucar a portes a Nova York», recorda ara Guasch. «Calia buscar un perfil americà o algú amb una mica d’influència en la societat novaiorquesa». La persona escollida va ser Bisila Bokoko, una valenciana amb arrels a Guinea Equatorial que va arribar recomanada per no se sap qui. La família Renom va pagar els 115.000 dòlars que va costar contractar durant el 2014 els serveis de l’agència BBES International de Bokoko, dedicada a la promoció de marques i empreses.  

Bokoko havia arribat a Nova York amb una beca de l’IVEX i va acabar sent directora de la Cambra de Comerç Espanya-EUA, de la qual va ser acomiadada dos anys abans de fer-se càrrec de la fundació. «Em feia amb els CEO de les grans empreses i em va pujar al cap», li va explicar ella mateixa al diari canari ‘La Provincia’. Dos anys després seria contractada pel Liceu, malgrat no tenir a penes experiència en mecenatge cultural. La fundació que ella mateixa va obrir per promoure l’alfabetització a l’Àfrica no va recaptar més de 21.000 dòlars entre el 2011 i el 2014, segons consta en les seves declaracions fiscals. La consultora té també un videobloc amb títols com «Com ser una persona més interessant» o «Com enamorar-te de tu».  

Excés d’amateurisme

Notícies relacionades

El canvi de cromos tampoc va funcionar. Bokoko, que ha declinat respondre a les preguntes d’aquest diari, no va aconseguir més de «quatre o cinc mecenes» que van fer aportacions discretes. I aquests mecenes va caldre acompanyar-los i allotjar-los quan van viatjar a Barcelona, unes despeses que el Liceu no es podia permetre. L’any es va tancar amb pèrdues. «No teníem diners a curt termini ni a mitjà termini per gestionar això. El pagament de les nòmines i la pau social eren més importants», diu Guasch, que va pilotar aquella època de retallades abans de recalar com a directiu a l’Espanyol. Poc després, la comissió executiva del Liceu va decidir abandonar el projecte, per més que no se certifiqués la seva dissolució formal fins a tres anys més tard.

La conclusió és que la fundació, presidida per Francisco Gaudier, s’havia aixecat amb mínims recursos, un desconeixement notable del mercat nord-americà i un excés d’amateurisme. «Si es tornés a fer, caldria contractar professionals nord-americans especialitzats a recaptar fons culturals. Són bufets cars, però és com es fan allà les coses», apunta Guasch. La nova direcció del Liceu no contempla, no obstant, reactivar la fundació als EUA. Prefereix no mirar enrere i oblidar aquell fiasco. «Va ser una idea bonica, però, a l’hora de gestionar-la, hi va haver molt ego i poca capacitat de fer-ho bé», diu una font pròxima al patronat de l’extinta fundació.

Model de finançament