Els mil fills de The Velvet Underground

El 1969, l’espitós Jonathan Richman tenia 18 anys i es va desplaçar de Boston a Nova York després d’escoltar els dos primers discos de Velvet Underground. De tornada a casa, va formar una banda a l’instant, The Modern Lovers, i a més va aconseguir que John Cale els gravés unes maquetes el 1972. Després es van separar, van reformar i van treure el seu primer disc el 1976, amb part del material amb Cale. A Richman el va influir la Velvet i ell va acabar influint la new wave i el punk. Modèlica corretja de transmissió.

El so de l’escena ‘noise’ té molta relació amb els experiments sonors de Reed, Cale i companyia. Sonic Youth, la banda més ‘noise’ dels 80, va crear un estil molt personal, però no és difícil rastrejar, quant a les capes d’instruments i tractaments melòdics, el traçat de la Velvet. A més, van versionar ‘European son’; Lee Ranaldo va oferir la seva visió de ‘Stephanie says’ en el tercer volum de ‘Heaven and hell’ i, en el disc d’homenatge aparegut recentment, ‘I’ll be your mirror. A tribute to The Velvet Underground & Nico’, Thurston Moore interpreta ‘Heroin’ amb la col·laboració de Bobby Gillespie, de Primal Scream.

La banda de Nova Jersey ha versionat al llarg de la seva llarga història –van debutar el 1980, desapareixen, es reuneixen, tornen a desaparèixer, han tingut grups paral·lels com The Trypes, Yung Wu i Wake Ooloo– Neil Young, Beatles, Rolling Stones, The Stooges i Jonathan Richman, però els seus herois confessos són la Velvet. En un dels seus maxis van realitzar una versió juganera de ‘White Light/White heat’, però el seu millor tribut a la banda és en la lectura de ‘What goes on’ apareguda en el seu tercer disc, ‘Only life’ (1988). El segon bateria de The Feelies, Stan Demeski, se’n va anar després a Luna.

Generacionalment, cada nova banda novaiorquesa té alguna cosa a veure amb la Velvet. Luna, liderats per Dean Wareham (ex Galaxie 500), es va basar en un joc de guitarres pròxim al de The Feelies i inspirat en Television, però la influència del grup de Reed és palpable en els seus temes més desbocats i en les seves filigranes pop. El grup va ser teloner de la Velvet quan aquests van tornar a escena el 1993. Sterling Morrison va participar en ‘Bewitched’, segon disc de Luna. Un altre detall revelador de la devoció: Wareham i la seva dona, Britta Phillips (baixista de Luna), van fer un preciós disc, ‘13 most beatiful’ (2010), en el qual van posar música als ‘screening tests’ rodats per Warhol amb Reed, Nico o Edie Sedgwick.

Van participar de l’anomenat nou rock americà i de la neopsicodèlia de la primera meitat dels 80, i fins i tot van practicar cites jazzístiques, com el tema ‘John Coltrane stereo blues’, però en la dialèctica entre les guitarres de Steve Wynn i Karl Precoda i els temes més relaxats cantats per la baixista Kendra Smith, es detecta l’ascendent ‘velvetià’. A més, van triar el nom de The Dream Syndicate en record de la banda homònima i experimental de Tony Conrad en la qual va militar John Cale. 

Va veure en la trajectòria de Reed allò que ella volia aconseguir: escriure poesia i posar-li música. Reed va vèncer aquesta batalla, la del conservadorisme que deia que en les lletres de rock no hi ha literatura. Smith va ser una de les seves alumnes més avantatjades. Per estrènyer millor els llaços, la producció de ‘Horses’ (1975) va anar a càrrec de Cale.

¿Serien el mateix les brutals capes de so del grup de Kevin Shields sense el que ja havien provat i desenvolupat amb èxit Reed, Cale i Morrison, entreteixint de forma abismal guitarres, baixos, teclats i violes al monocord ritme dels tambors de Tucker fins a crear una sicòtica muralla de so? Possiblement, no.

Els germans Reid devien escoltar moltes vegades els dos primers discos de la Velvet. Aquells sons hieràtics i foscos serien fonamentals per al que van desenvolupar en el primer i fonamental àlbum de The Jesus and Mary Chain, ‘Psychocandy’ (1985): melodies i tornades pop xopes de paràsits elèctrics i brutes reverberacions.

Si Velvet Underground va marcar el trànsit del pop al rock urbà, R.E.M. van ser crucials perquè el postpunk es convertís en rock alternatiu. A ‘Dead letter office’ (1987), el seu disc de rareses, van incloure fins a tres versions de la Velvet: ‘Pale blue eyes’, ‘Femme fatale’ i ‘There she goes again’. En el tribut ‘I’ll be your mirror’, Stipe es despenja amb una lectura de ‘Sunday morning’ tan bonica com l’original.

Són canadencs i autors d’un country folk alternatiu i delicat. Però només per la versió de ‘Sweet Jane’ apareguda a ‘The Trinity sessions’ (1988), han de figurar en aquesta llista. Margo Timmins, la cantant, va establir una connexió espiritual amb el tema original. El van registrar, com la resta de l’àlbum, en una església de Toronto i amb micròfons Ambisonic (dissenyats per a so envoltant de 360 graus). 

David Bowie li va produir a Lou Reed el seu primer disc en solitari, ‘Transformer’ (1972), portant-lo del vellut subterrani al ‘glam queer’. Saldava així el deute contret amb Velvet Underground, quan després d’escoltar la banda va decidir passar del folk al rock. A Bowie, anys després, li van agradar molt Dandy Warhols. Aquests havien homenatjat en el seu nom Andy Warhol, primer mentor de la Velvet i a qui Bowie ja havia dedicat una cançó (a més de donar-li vida al film ‘Basquiat’). La quadratura del cercle va arribar quan Bowie va convidar els Dandy Warhols a tocar amb ell una versió de ‘White light/White heat’, del segon disc de la Velvet, al festival Meltdown del 2002.

Tot i que en nom seu citen Brian Jones, el primer guitarrista de The Rolling Stones, i als 918 integrants d’una secta que van morir –assassinats o en suïcidi col·lectiu– a Jonestown el 1978, el grup format per Anton Newcombe a principis dels 90 destil·la la clàssica influència velvetiana a les seves capes de so i una renovada psicodèlia. Han fet de tot, però Reed i Cale són dos dels seus oracles.

No fa gaire, Cave recordava el dia en què va conèixer Nico, a Londres, a principis dels 80, i la foto que li van fer, en la qual ella apareixia reflectida en un mirall al fons de l’enquadrament. Tot i que protopunk, punk i postpunk, l’inquiet australià sempre va tenir al cap la música visionaria de Velvet Underground. Al disc de versions gravat amb Bad Seeds, ‘Kicking against the prist’ (1986), no es va oblidar de col·locar ‘All tomorrow’s parties’.

Notícies relacionades

Todd Haynes: «En la música de la Velvet està l’origen de totes les altres coses»

Del narrador com a ventríloc

Tot i que el grup liderat per Iggy Pop és coetani de la Velvet i el seu rock és més cru i garajístic, niava en l’ideari de la banda de Detroit la mateixa subversió que en el grup de Nova York. Cale els va produir el seu primer àlbum. De nou Reed era el referent i Cale, l’alquimista del so.

Tot i que el grup liderat per Iggy Pop és coetani de la Velvet i el seu rock és més cru i garajístic, niava en l’ideari de la banda de Detroit la mateixa subversió que en el grup de Nova York. Cale els va produir el seu primer àlbum. De nou Reed era el referent i Cale, l’alquimista del so.