Crítica de ‘Titane’, de Julia Ducournau: imatges que deixen empremta

Pel·lícula polèmica i Palma d’Or a Cannes, per molts, un guardó indiscutible. Segon llargmetratge de Julia Ducournau, una directora amb carrera meteòrica en el context del certamen francès, ja que el seu primer llarg, ‘Crudo’, va ser presentat a la Setmana de la Crítica i el segon, cinc anys després, va arribar, va enlluernar i va vèncer a la Secció Oficial per convertir-se en la fita cinematogràfica de l’any.

¿Mereix tots aquests premis i elogis? ¿És tan polèmica com es pressuposa? Sobre la segona pregunta, poca cosa a dir: les polèmiques últimament són molt barates en matèria cinematogràfica –allà hi ha la indignació suscitada per ‘Benedetta’, estrenada la setmana passada– i quan algú surt una mica de l’esperat, toca polemitzar. Exercici estèril. Sobre la primera, certament sí que els mereix. Ducournau filma amb una força que va més enllà de les premisses argumentals que maneja. Potser ‘Crudo’, sobre una adolescent vegetariana que descobreix el plaer de la carn humana, era més concreta en les seves tesis i adscripció al relat més o menys de terror, però ‘Titane’ és visual i conceptualment molt més ambiciosa i rica en suggeriments.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Comença com un hipotètic relat de venjança femenina, amb escenes violentes que van del gore a un divertit sentit de l’humor –¿és això polèmic?– i, de sobte, es transforma en una altra cosa ben diferent, un joc malabar sobre la sexualitat i la identitat de gènere, sobre la paternitat i la pèrdua, sobre la fusió de la carn amb la màquina, plena de seqüències suggerents que funcionen de vegades com aïllades ‘set pieces’: la ‘rave’ homoeròtica dels bombers em sembla un dels grans moments del cine actual, una seqüència amb un tempo magistral que posa a la picota les convencions sobre el desig i la identitat.

Perquè d’això acaba tractant ‘Titane’, la història d’una noia amb una placa de titani al cap que manté relacions amb un automòbil i es fa passar pel fill desaparegut d’un cap de bombers (Vincent Lindon, en la seva salsa). Explicada així sembla un autèntic deliri. I sent-ho, es revela un film molt intel·ligent i orgànic que beu tant de David Cronenberg i la ‘nova carn’ com del cine sobre el cos de Claire Denis.