Crítica de ‘Distancia de rescate’: el fil invisible

Adaptar la novel·la de Samanta Schweblin no era tasca fàcil. El repte era gairebé impossible. No obstant, Claudia Llosa ha aconseguit el miracle de posar en imatges un text que bascula entre la vida i la mort i que parla de les pors de la maternitat d’una manera pertorbadora. Es tracta de captar l’inaprehensible, l’instint animal, el fil que uneix les dones amb els seus fills, i convertir aquesta sensació de por, de perill, en un cúmul de sensacions tan etèries com desassossegants. 

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

‘Distancia de rescate’ ens trasllada a un entorn rural en el qual bateguen el misteri, els secrets i les supersticions. I descriu amb minuciositat enigmàtica com el pes de l’herència, de tots aquests temors ancestrals, s’erigeix com un jou de fatalitat. 

Amanda (María Valverde) arriba amb la seva filla petita a un poble perdut on coneix Carola (Dolores Fonzi), una dona explosiva per la qual sentirà una immediata fascinació. Dues dones soles, dues mares que es transferiran les seves ferides, que s’intoxicaran al mateix temps que queden embadalides, suspeses. Els seus fills es convertiran en el mirall dels seus respectius buits, de les seves inseguretats i les seves incerteses. I, enmig de tot això, trobem un espai que ens porta del món terrenal a l’oníric, del terra al cel, de la realitat a la fantasia. I entre aquest fràgil equilibri bascula aquest conte tan hipnòtic com asfixiant que acaricia i enverina alhora.