Les dones en el cine de Paul Verhoeven: sexe, força, ambigüitat, determinació

Tot va començar amb Catherine Tramell i el seu encreuament de cames. En una sola imatge, Sharon Stone a ‘Instint bàsic va sintetitzar que el sexe pot ser una de les armes de dominació més poderoses. El concepte de la ‘femme fatale’ de l’època clàssica es va veure convulsat a través d’un personatge sobre el qual els homes no exercien cap tipus d’autoritat, potser perquè era més intel·ligent que tots ells i era capaç de manipular a través de l’ambigüitat tots els membres de la societat ultraconservadora i patriarcal que l’envoltaven. 

Va haver de passar cert temps perquè la perspectiva de gènere posés al seu lloc Catherine Tramell. El caràcter eròtic de la pel·lícula semblava anar enfocat a les fantasies del públic masculí, però en essència, el personatge era una bomba de rellotgeria iconoclàstica que representava la lluita de sexes en aquell moment, quan encara George H. W. Bush era al poder i no havia començat l’era Clinton. Emergia la dona alfa, capaç de convertir-se en el malson dels homes, abandonant la seva habitual posició de subjecte passiu i controlant les regles del joc. Per descomptat, tot en ella era una hipèrbole, una exageració, però el seu empoderament resulta significatiu. La tercera onada feminista promulgava precisament la idea de la llibertat sexual i l’orgasme es convertia en una qüestió política. Per això, quan Catherine Tramell en tenia un, ja sabem què passava amb l’home en qüestió. 

Menyspreu per les dones

La ruptura del sostre de vidre ja era present a ‘Instint bàsic’, però a ‘Showgirls’ la competitivitat es porta a un altre terreny molt menys elitista i més decadent com és el món de l’‘striptease’ a Las Vegas. I, no obstant, res canviava gaire. Verhoeven volia fer una sàtira sobre el capitalisme, en la qual el sexe i els diners es trobaven íntimament units i en la qual les dones es convertien en objectes de desig dins d’un entorn, el de la indústria de l’entreteniment en general, profundament misogin i en el que el cos femení era constantment explotat i humiliat. Tots els homes que apareixen a ‘Showgirls’ mostren un menyspreu total i absolut per les dones. ¿S’estava avançant Verhoeven a destapar les misèries del nostre temps a través d’aquest microcosmos farcit de ‘glitter’ i grolleria? Al cap i a la fi, diversos personatges sintetitzen de manera reveladora les clavegueres del cas Weinstein. Rere l’aparent glamur s’amagava la brutalitat i la violència contra les dones. Llavors, el conte de fades sobre el somni americà desapareixia per complet. 

Igual com Catherine Tramell, el nom de Nomi Malone (Elizabeth Berkley) també ha passat a formar part de l’imaginari col·lectiu, malgrat que el personatge acabés amb la carrera de l’actriu. En els últims temps, Verhoeven ha continuat explorant l’univers femení cada vegada de manera més complexa i profunda. Potser la seva aproximació més seriosa va ser a ‘El llibre negre’ a través d’un personatge tan fassbinderià, com el que encarna Carice van Houten, una cantant jueva que s’introdueix en la resistència i acaba exercint d’espia durant l’ocupació nazi. 

¿Víctimes o botxins?

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

De nou, la protagonista utilitzarà el seu cos com a manera d’arribar al seu objectiu, tot i que en aquest cas es tracta d’una forma de resistència davant el supremacisme dominant. A ‘Elle’, Isabelle Huppert dirigeix una companyia de videojocs, ha arribat a dalt de tot de la seva professió i té una vida acomodada, però arrossega un trauma patern. L’herència patriarcal ho contaminarà tot i, en cert sentit, es planteja com una de les grans malalties de la nostra societat. Com passa amb totes les dones en el cine de Verhoeven, mai se sap si són víctimes o botxins. El director i els seus personatges sempre es mouen en una línia de moralitat molt ambigua i recargolada a través d’un material molt delicat que, en aquest cas, aborda la cultura de la violació des d’un prisma poc complaent.  

Ara completa la seva galeria de personatges femenins eterns amb ‘Benedetta’, que s’encarrega de retratar més enllà del qualificatiu de ‘monja lesbiana’ pel qual ha passat a la història. El director utilitza la vida de Benedetta Carlini per parlar de la repressió, de la distorsió i la manipulació religiosa, de la corrupció eclesiàstica per acabar reflexionant entorn de la necessitat de trencar amb tots els tabús sobre els quals s’assentava la societat del moment. I, si tenim en compte l’escàndol que ha provocat la verge-consolador que apareix al film, aquesta societat té encara molt a veure amb la nostra. ¿És una santa o una estafadora? No importa, Benedetta, en realitat, fa a la pel·lícula el que li surt dels seus genitals.