El perill talibà torna a convertir la poeta Nadia Anjuman en un referent de la lluita de les dones

L’arribada del règim talibà a l’Afganistan ha encès totes les alarmes respecte als drets de les dones, aniquilats fa dues dècades durant l’antic govern integrista islàmic. És per això que aquests dies s’ha fet viral a les xarxes un poema de l’afganesa Nadia Anjuman, morta el 2005 a causa d’una pallissa que li van clavar el seu marit i la seva família, un fet que no va arribar a tenir una resolució clara de la justícia, més enllà que l’home passés tot just un mes a la presó.

Pocs mesos abans de la seva mort, Anjuman havia publicat amb gran èxit al seu país el poemari ‘Gol-e-Duda’ que es podria traduir com ‘Flors fumades’. La seva va ser una poesia testimonial en què l’autora bolcava les seves ànsies de llibertat i que ràpidament va captar l’atenció de lectors i lectores pel seu llenguatge modern i gens afectat, quilòmetre zero de la nova poesia al seu país. Ara, quan dins i fora de l’Afganistan es tenen les pitjors expectatives per als drets femenins, el compromès poema ha tornat a cobrar actualitat.

El poema en qüestió és:

«No vull badar boca

¿A què podria cantar?

A mi, a qui la vida odia,

tant me fa cantar que callar.

¿Potser he de parlar de dolçor

quan és tanta l’amargor que tinc?

Ai, el tiberi de l’opressor

m’ha tapat la boca.

Sense ningú al meu costat en la vida

¿a qui dedicaré la meva tendresa?

Tant me fa dir, riure

morir, existir.

Jo i la meva forçada soledat

amb el meu dolor i la meva tristesa.

He nascut per res».

Anjuman va néixer a Herat el 1980 i es va graduar a l’escola secundària. Apassionada de la literatura, durant el règim talibà va anar a classes clandestines de poesia en un format que, de portes enfora, era aparentment una escola de tall i confecció. Després va estudiar Literatura persa a la Universitat d’Herat. Anjuman va viure un profund compromís amb la poesia, malgrat els riscos que sent dona li suposava l’escriptura.

Mals presagis

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

«Des que tinc memòria», va escriure, «he estimat la poesia, i les cadenes amb què sis anys de captiveri sota el règim talibà em van lligar els peus em van portar a entrar vacil·lant a l’arena de la poesia. L’estímul d’amics que pensaven com jo em va fer confiança per seguir aquest camí, però fins i tot ara, quan faig el primer pas, la punta de la meva ploma tremola, com ho faig jo, perquè no em trobo fora de perill d’ensopegar en aquest camí, quan el camí per davant és difícil i els meus passos són inestables».

En els seus poemes, Anjuman sembla anticipar el seu propi destí i fama pòstuma, ja que el seu treball és avui la bandera del moviment feminista afganès. Va morir als 25 anys, possiblement perquè el seu marit va considerar el seu treball com a deshonrós per a la seva família. Va deixar una nena de pocs mesos.