Sara Baras: «No balles només amb la tècnica, també amb els sentiments»

La premiada ‘bailaora’ i coreògrafa Sara Baras (San Fernando, Cadis, 1971) ha disfrutat com mai aquest estiu amb la seva tornada als escenaris. Moltes coses han canviat en la seva vida però manté tota la seva força, magnetisme i sensibilitat a ‘Momentos’, un espectacle fet a base d’inspirats passatges d’anteriors creacions, reinterpretats sota una nova òptica per un magnífic equip de set músics i vuit ballarins. El muntatge va inaugurar el Festival de Pedralbes i aquest dissabte acaba al festival de Cap Roig (Calella de Palafrugell, Girona), una vetllada en benefici de Càritas que acomiada aquesta edició de la cita empordanesa.

¿Ballar ‘Momentos’ és una manera de reviure la seva evolució artística?

La veritat és que podria fer una sèrie de ‘Momentos’. L’1, el 2, el 3.... A l’hora d’escollir-los la idea no era repetir, sinó donar un aire nou a cada número, una altra lectura. L’essència del tema es manté però l’adaptem a avui. Per exemple, hi ha un número en què apareixen totes les dones que he interpretat i les noies de la companyia porten totes un vestit meu: una és Juana, una altra Mariana Pineda, una altra La Pepa o Carmen. És una coreografia per a cinc dones amb la mateixa música en què cadascuna interpreta un moviment de l’obra original.

¿Quins records té de Cap Roig?

¡Uf! Molts. Aquí vaig estrenar un espectacle amb Josep Carreras amb què vam girar durant tres anys. Feia molt que no venia, però guardo moments meravellosos d’aquest espai. M’agrada tornar i tancar l’edició d’un festival en què gairebé tot és música. És bonic portar la dansa i el flamenc a aquest tipus de festivals.

I la seva companyia no és precisament petita. La majoria dels d’artistes del seu equip fa anys que són amb vostè. ¿Com ho valora?

No és el mateix créixer en solitari com a artista que fer-ho amb un equip. Créixer tots junts dona una entitat molt especial. Treballar amb la mateixa gent et permet conèixer-la més i aquesta és la base per anar més enllà, estudiar i aprofundir més en la nostra feina. La nostra és una companyia privada. Soc on soc gràcies al públic.

Els músics són tan importants com els ballarins.

En els meus espectacles la música és en directe perquè busco la màxima qualitat, la mateixa que hi hauria si no fos un espectacle de ball. La música és importantíssima. Jo mateixa ho sento dins quan em poso a sabatejar, sempre amb compte de no colpejar les taules sinó de treure’ls tota la musicalitat. També s’ha de mimar molt el so de l’espectacle. En aquest terreny la qualitat també és fonamental.

¿Quan preveu començar a girar internacionalment?

Primer m’esperen les funcions de ‘Sombras’ al Rialto de Madrid, un espectacle que estava fent quan es va tancar tot. Vaig deixar les coses al camerino molt temps i tinc ganes de fer aquell mes de funcions que faltaven. Després, espero poder estrenar un nou espectacle que estic preparant. Em fa una il·lusió tremenda perquè s’estrenarà a la Maestranza de Sevilla al desembre. A partir d’aquí, espero poder reprendre la normalitat i fer una nova gira després d’una època tan difícil.

¿Una cosa positiva de l’aturada provocada per la pandèmia?

He aprofitat per fer de mama i altres coses que normalment no puc fer. M’ha anat bé per centrar-me, per valorar el que tinc, el que soc. M’he adonat de la sort que tinc d’estimar el que faig perquè he continuat ballant i entrenant, jo i la resta de la companyia. Ara disfrutem més de cada assaig. I noto que ara el públic també té més ganes i il·lusió i això et fa trepitjar l’escenari d’una altra manera, perquè no balles només amb la tècnica, també amb els sentiments.

La companyia ha creat 11 produccions des que es va donar a conèixer el 1998 amb ‘Sensaciones’. Molts fa anys que hi són.

Hi ha noies que fa 20 anys que són amb mi, és com si fóssim germanes, només que jo soc una ‘miqueta’ més gran. Només això. Però altres se n’han anat, com Israel Fernández, ‘cantaor’ que era a la companyia i que ara vola sol. ¡M’encanta veure que bé que li va! Ara tinc gent nova, com David de Jacoba, que canta molt bonic, i que va anar amb el mestre Paco de Lucía.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

¿Quins escenaris té més ganes de trepitjar quan tornin les gires internacionals?

Tots, fins i tot aquells que encara no conec perquè tots els llocs són especials, siguin grans o petits. Tot i que hi ha escenaris que ja formen part de tu, m’agrada sobretot poder obrir camí com a flamenca en llocs on no es prodiga aquest art, en espais dedicats a l’òpera o la dansa clàssica. Em va fer molta il·lusió estrenar al Liceu el meu ‘Carmen’, per exemple. Els llocs grans són importants, però els escenaris petits tenen una màgia única.