Crítica d’’Un lugar tranquilo 2’: callar o morir

De cap manera pot dir-se que ‘Un lloc tranquil’ (2018) demanés una segona part o que, al final del seu metratge, la història sobre la qual es vehiculava quedés incompleta. Però és cert que la seva última escena proporcionava un efectiu ‘cliffhanger’ i això, sumat al rotund èxit que la pel·lícula va obtenir en taquilla gràcies a la seva habilitat tant a l’hora de provocar l’ensurt a través del maneig del so com a la de capturar l’essència d’un assumpte habitual del cine de terror –la família com a refugi davant un món nociu–, n’hi va haver prou per convèncer els seus productors que no quedava cap altra opció que donar-li continuació.

‘Un lugar tranquilo 2’ compleix aquest comès de manera particularment literal, i no només perquè la seva narració s’inicia just on acabava la de la primera pel·lícula –després, això sí, d’un espectacular pròleg probablement influït per ‘La guerra dels mons’ (2005); també perquè, malgrat que introdueix alguns personatges i diversos escenaris nous, la seva mirada continua enganxada a una família que fuig d’uns extraterrestres d’oïda increïblement aguda. En altres paraules, ofereix tres quarts del mateix.

D’una banda, això significa que els seus 97 minuts permeten a John Krasinski –aquesta vegada situat (gairebé) exclusivament darrere de la càmera–, confirmar-se com un director especialment capacitat per compondre imatges memorables i, sobretot, per generar tensió dramàtica a partir del que l’espectador sent –i del que no pot sentir– i fer-nos patir per endavant per les terribles conseqüències que un so emès per accident –la caiguda al terra d’un bolígraf, per exemple– podria tenir. Però, de l’altra, significa també que, ara com llavors, el relat evidencia alguna bretxa argumental de magnitud; i que, potser perquè reparteix el seu interès en dues trames paral·leles, Krasinski no arriba a trobar la manera d’endinsar-se més en les psicologies dels personatges ni en el món que habiten.

En última instància, ‘Un lugar tranquilo 2’ es mostra atrapada entre dues maneres narratives ben diferenciades; no funciona igual de bé que la seva predecessora com a drama familiar intimista i ple de substància metafòrica, i no arriba a explorar les possibilitats dramàtiques de l’útil escenari postapocalíptic en el qual s’endinsa. D’això, és de suposar, se n’encarregarà ‘Un lugar tranquilo 3’.

 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats