D’A Film Festival

‘Transoceánicas’: el plaer del cine epistolar

‘Transoceánicas’: el plaer del cine epistolar
  • La directora catalana Meritxell Colell presenta al D’A ‘Transoceánicas’, una correspondència audiovisual amb la realitzadora argentina Lucía Vassallo plantejada com un experiment lúdic, la reivindicació del plaer de filmar i comunicar-se amb una altra persona en modèlica sintonia.

Es llegeix en minuts
Quim Casas

Fa anys que el cine desenvolupa el gènere epistolar, tan habitual, i productiu, en el camp literari. ‘Transoceánicas’ és una fita més en aquesta manera de relatar des de la primera persona, comunicant-se a través de cartes cinematogràfiques –que contenen correus electrònics, textos escrits, filmacions i converses a través de Skype– amb un altre o una altra en similar sintonia. 

Ho han fet en el passat –tot i que de manera més analògica– Víctor Erice i Abbas Kiarostami, José Luis Guerin i Jonas Mekas o Isaki Lacuesta i Naomi Kawase. Gairebé en paral·lel a ‘Transoceánicas’, la relació epistolar entre la directora catalana Meritxell Colell i la cineasta argentina Lucía Vassallo, dues directores més de recent fornada, Carla Simón (‘Estiu 1993’) i la xilena Dominga Sotomayor (‘Tarde parar morir joven’), van realitzar el curt ‘Correspondencia’.

El projecte de ‘Transoceánicas’, pel·lícula presentada en aquests últims dies del D’A Film Festival, es remunta al 2015, quan es van rodar les primeres correspondències visuals entre les dues directores. Colell va realitzar després el seu primer llargmetratge, ‘Con el viento’ (2018), i Vassallo va començar a preparar el seu documental ‘Línea 137’ (2020), una pel·lícula sobre el femicidi a l’Argentina a partir de les experiències de quatre treballadores socials que acompanyen les víctimes de la violència de gènere. 

Al mig, clar, va aparèixer la pandèmia i, amb aquesta, el confinament. «La pandèmia canvia la temporalitat, el pas del temps m’ha influït més en el camp personal que en el col·lectiu», explica Colell a EL PERIÓDICO, minuts abans de la primera projecció de ‘Transoceánicas’ al CCCB. «En el muntatge final, hem volgut ser honestes amb la cronologia de les cartes, com anàvem canviant nosaltres».

El film sorgeix, segons la directora, de diversos desitjos. «Compartim el desig de viure a la ciutat de l’altra. La Lucía va viure a Barcelona i jo he viscut a Buenos Aires. Trobo a faltar Buenos Aires, i m’envia la imatge d’un arbre d’allà. Ella troba a faltar Barcelona, i n’hi envio una del mar». Hi ha alguna cosa de joc, admet Colell, d’espai lúdic que permet igualment l’experimentació. De necessitat d’expressar la interioritat a través del cine, que és una finestra al món. La relació epistolar mitjançant imatges i sons li dona sentit a tot això. És també una manera pertinent de retratar el dia a dia, abans i durant els confinaments.

Les característiques del digital

En aquest tipus de treballs, és important el que es deixa fora i el que entra en el muntatge definitiu. «La Lucía és molt generosa», ens confessa Colell. «Sempre és difícil exposar-se, explicar la teva intimitat, però si adquireix els trets d’un joc, d’un somni, resulta diferent». Quan van començar a filmar el 2015, no eren «conscients que acabaria convertint-se en una pel·lícula quatre anys després, el 2019, quan va ser seleccionada per als ‘work in progress’ del festival de Màlaga. A partir d’aquest moment és quan ens vam plantejar què deixarem fora i què utilitzaríem».

Al conversar sobre altres cartes cinematogràfiques il·lustres que s’han rodat en els últims temps, Colell admet de nou la categoria del joc. Per molts films que s’hagin rodat en la mateixa línia, les expectatives i el joc continuen oberts. «Tampoc hi ha la necessitat concreta d’explicar una història», suggereix. «Fer films pel plaer de filmar és un espai nou, en els últims anys, que ara podem disfrutar gràcies a les característiques del digital».

Notícies relacionades

‘Con el viento’, protagonitzat per Mónica García, Elena Martín i Ana Fernández, va ser una pel·lícula «que va costar molt d’aixecar. Quan vam fer les primeres cartes, cap de les dues sabíem que cada una faríem un llargmetratge». Ara Colell està preparant una espècie de continuació del seu primer film, un projecte titulat ‘Duo’ que recupera la protagonista d’aquell, una ballarina establerta a Buenos Aires que torna a la seva localitat natal de Burgos a causa de la malaltia del seu pare. ‘Duo’ segueix els seus passos de tornada a l’Argentina.