Nicolas Winding Refn: «Si algun dia tots em volen, alguna cosa hauré fet malament»

A Dinamarca s’han posat estrictes amb les restriccions per viatjar. Realment tenia ganes d’anar-hi, perquè no he passat tant temps seguit aquí des de fa molts anys (rialles). Ho vaig estar parlant amb la meva dona i, pensant també en els nostres fills, ho vam veure massa complicat.

¿Ha pogut treballar en alguna cosa durant l’any de pandèmia?

Sí, però sense rodar. He parlat amb gent que ho ha fet i no sonava gens agradable ni divertit. He estat desenvolupant i preparant, desenvolupant i preparant... Com un cavall de curses sense meta a la qual arribar. És molt frustrant.

Entre tot el que desenvolupa i prepara continua estant, espero, l’adaptació a sèrie de ‘Maniac cop’.

Hi estem treballant. El millor que pots fer ara mateix és preparar, preparar sense parar. Quan les coses tornin a ser normals, hi haurà moltes oportunitats.

¿Seguirà la línia de la seva anterior aventura televisiva, ‘Demasiado viejo para morir joven’?

És molt, molt diferent. És un animal completament diferent. Amb la meva anterior sèrie volia fer tot el que la tele no fa. La tele em sembla un mitjà molt limitador. En el cine m’han dit moltes vegades «t’equivoques, una pel·lícula no és això», però a la tele és encara pitjor. I no estic d’acord amb aquesta manera de limitar el mitjà. Vaig tractar aquesta sèrie com si fos un museu o una galeria d’art, on de sobte tot anava a un ritme diferent.

Moltes vegades em pregunto com es va sortir amb la seva. ¿Realment sabia Amazon el que tenia entre mans?

Vaig tenir la sort de topar amb un executiu [Roy Price] que estava entusiasmat amb mi, que posava les meves pel·lis a casa seva com instal·lacions. Em va donar tot el que vaig demanar. Quan vaig acabar la sèrie, hi havia una nova cap [Jennifer Salke] a l’estudi, amb una actitud molt diferent, i bàsicament van mirar d’enterrar la sèrie. Amazon no tornarà a fer una sèrie com la meva. Algun dia han de tenir un botó per prémer perquè sonin alarmes quan aparegui algú amb una sèrie així.

En aquest BCN Film Fest ha comentat la seva pel·lícula de 2009 ‘Valhalla rising’ amb el públic. ¿És una obra seva per la qual sent especial predilecció?

Quan la vaig fer, la majoria de gent se’n va riure. La va menysprear. Però això no importa. Hi ha una cosa que no pots destruir, i això és l’autenticitat. La vaig fer a la meva manera i això és, en certa manera, el que va permetre que existís.

Després d’aquest film tan poc comercial va rodar el més accessible i taquiller de la seva carrera: ‘Drive’. ¿Es va sorprendre a si mateix a l’acceptar aquest projecte?

‘Drive’ va sorgir de l’interès de Ryan Gosling per treballar amb mi. Ell va elegir el director. Jo tenia una idea de com rodar aquest guió i això va acabar sent ‘Drive’. Però encara no ha arribat aquell dia en què tothom vulgui treballar amb mi. Si algun dia tots em volen, alguna cosa hauré fet malament.

L’heroi de ‘Valhalla rising’, encarnat per Mads Mikkelsen, és descrit al film com un ‘guerrer silenciós’, definició que podria aplicar-se al conductor de ‘Drive’ o el tinent corrupte de ‘Solo Dios perdona’. ¿D’on ve la seva atracció per aquesta classe de figura?

Certament, Mads Mikkelsen va ser el primer a donar vida a aquesta classe de personatge amb el qual tinc tanta obsessió. Després d’ell van venir el Ryan Gosling de ‘Drive’ i el Vithaya Pansringarm de ‘Solo Dios perdona’. Però fins i tot l’Elle Fanning de ‘The neon demon’ té alguna cosa d’això. M’atrau molt aquesta figura, no sé per què.

Fa molt que no treballa amb Mikkelsen, però tots dos van ser models per al videojoc ‘Death stranding’.

Hideo Kojima [el creador del joc], que coneixia des de fa temps, volia que Mikkelsen fos un dels personatges principals. Jo els vaig posar en contacte. Després, Hideo em va preguntar si volia ser el lingüista i vaig contestar: «Sí, esclar, seré Heartman». No soc ‘gamer’, però els videojocs em semblen un mitjà d’expressió increïble i que ofereix moltes oportunitats creatives.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

La música té un paper fonamental en les seves pel·lícules. I fa uns anys va arribar a publicar un recopilatori de temes que van inspirar ‘The neon demon’. ¿Què escolta últimament?

Vaig canviant d’obsessió. Trobo una cosa nova o recupero una cosa vella i m’hi centro. Per exemple, ahir a la nit em va donar per escoltar tota la discografia [el grup industrial] de Laibach. M’ho vaig passar molt bé. Però els meus fills tenen gustos molt diferents als meus i de vegades em veig forçat a escoltar el que els agrada. Hi ha una cosa bonica en això, sigui com sigui.