Veus en creixement

Tarta Relena: «Amb cada llengua en la que cantes s’obre una porta»

  • El duo ‘a cappella’ integrat per Marta Torrella i Helena Ros, que combina el català i el castellà amb el llatí, el grec o el judeoespanyol, publica ‘Pack pro nobis’, doble vinil que reuneix els seus dos epés i un àlbum de remescles

Tarta Relena: «Amb cada llengua en la que cantes s’obre una porta»
3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Per a Tarta Relena, cantar en llatí o en fenici no respon a una reivindicació del nostre substrat cultural, ni a una defensa dels valors perduts. El duo ‘a cappella’ evita les «grans declaracions», el seu minimalisme musical parla per si mateix i si es decanta per aquestes llengües és per l’atracció que sent cap a allò que ve de molt lluny i que no aconsegueix entendre plenament. En les seves veus etèries, les velles parles desprenen «unes capes de significat que no són nítides», la qual cosa les fa irresistiblement misterioses. «Si rasques una mica, pots descobrir coses, com si es tractés d’un jaciment arqueològic.»

Parla Helena Ros, que amb Marta Torrella integra aquest tàndem que fa un temps que filtra les seves harmonies vocals al treball d’artistes com Nico Roig, Za! o aquests dies Maria Arnal i Marcel Bagés. I publicant material propi: dos epés ara reunits a ‘Pack pro nobis’, amb una versió en vinil que inclou un segon elapé de remescles amb firmes com John Talabot o Ex Continent (Arnau Sala). Fins aquí han arribat, per ara, després de concebre llargament la música com «un joc de descobriments» de les seves veus, timbres i compatibilitats, apunta Marta Torrella. Totes dues es coneixen des de primària, i van començar a fondre els seus cants al cor de l’escola de música de Can Punsic, si bé Torrella arribaria a completar estudis al Taller de Músics i a l’ESMUC, mentre que Ros es decantaria per la lingüística.

Una èpica ancestral

L’ensinistrament al cor els va deixar un pòsit de predisposició al repertori antic, incloent insinuacions de cant gregorià («tot i que ho hem investigat menys del que sembla», aclareix Ros), que combinen amb incursions a territoris mediterranis populars com la polifonia corsa o el rebètic. Ja al seu primer epé utilitzaven, a més del català i el castellà, el llatí, el grec modern i el remot judeoespanyol, idioma «del qual encara hi ha empremtes a les comunitats sefardites de Salònica i d’alguns llocs de Turquia». Però, siguin llengües mortes o no, a elles els interessa «l’imaginari» que s’entreveu en els seus girs fonètics i en la seva estela poètica. «Quan cantes en una llengua diferent s’obre una porta, i és una sensació brutal», s’emociona Marta Torrella. «I ho notes a la teva boca, al teu aparell fonador.» El llatí, per exemple, transmet «una espècie d’èpica ancestral, críptica,» com l’eco d’«una cosa que s’ha transformat tant que ja no hi pots accedir directament, però ho intueixes».

A les seves cançons, les veus s’eleven del nivell terrestre, assistides en ocasions, discretament, per trames electròniques (el ‘software’ ‘ableton live’, «que et permet jugar amb ‘reverbs’, posar colors a la veu o crear ‘beats’«), si bé Tarta Relena tendeix més «a buidar que a omplir». Però de nou, el duo no fa d’això un manifest existencial, si bé la seva proposta ajuda a pensar que l’expressió i l’emoció musicals poden sorgir des de qualsevol lloc, fins i tot dels racons més extemporanis. Hi ha, reflexionen totes dues, una fascinació per l’antiguitat i per com «continuem resant a la mateixa energia, o plorant per les mateixes coses, per molt que passi el temps.» Perquè les cançons al·ludeixen, com remarca Helena Ros, «als tòpics literaris de sempre», ja sigui la transcendència espiritual («però d’un cristianisme deslligat de l’Església en majúscules») com «la tristesa per un amor acabat o per una mort».

Rumb al (a)phònica

Posar la veu al centre del paisatge, i en frec amb la tecnologia, és una tendència en alça, ja albirada anys enrere per Björk (l’extrem ‘Medúlla’, del 2004, que elles van descobrir ja d’adultes) i desenvolupada per altres veus femenines, com Holly Herndon o FKA Twigs. Més a prop tenim no només a Arnal i Bagés, sinó altres propostes a què al·ludeix Helena Ros: «el trio Marala, les gallegues Taxungueiras o les occitanes Cocanha». Saben que el seu «no és un producte pop, ni música que vulguis estar sempre escoltant», però disfruten d’haver sabut «conduir l’atenció del públic» a les actuacions en viu, el seu hàbitat favorit.

Notícies relacionades

En repòs temporal en aquests dies imprecisos, estrenaran material destinat al pròxim disc al (a)phònica, de Banyoles, el 24 de juny, i es preveu que actuïn uns dies després al Vida Festival, bolos als quals caldrà sumar els que sorgeixin amb Arnal i Bagés. «Per sort som organitzades, perquè voldríem fer-ho tot.»