Cinc motius pels quals plorar la separació de Daft Punk

 1. Era un rar cas de grup en constant evolució

 1. Era un rar cas de grup en constant evolucióAl sentir les paraules ‘Daft Punk’, ens ve al cap una certa idea musical: un riff house, electro o disco acompanyat de veus vocoderitzades. Si van triomfar va ser per tenir un so reconeixible. Però, alhora, no van deixar mai d’explorar diferents parcel·les del passat o mirar d’avançar-se al futur. Del rock de la seva època com Darlin’ van passar al house de ‘Homework’ i d’allà al nu-disco deliciosament hortera de ‘Discovery’, en què legitimaven referències gens ‘cool’ i entregaven un dels seus ‘hits’ definitius, ‘One more time’, ballat en tots els grupets imaginables; recordem l’apropiació rap de Freeway i The Jacka en el tema titulat... ‘One more time’. A l’altura del nostàlgic ‘Random access memories’, el seu gènere de base era la música popular, simplement.

2. Cuidaven el seu aparell audiovisual al mil·límetre

2. Cuidaven el seu aparell audiovisual al mil·límetreThomas i Guy-Manuel es van convertir en estrelles pop globals sense necessitat de donar la cara. Obsessionats per donar el protagonisme a la música, ja en els seus inicis només es deixaven fotografiar amb algun tipus de màscara; per exemple, de Beavis i Butt-head. Per a la promoció de ‘Discovery’ llueixen ja els seus icònics cascos de robot. Tot a Daft Punk va començar aquí a ser pura fantasia: van recolzar el llançament del disc amb una pel·lícula anime, ‘Interstella 555’, escrita per ells mateixos i dirigida per Leiji Matsumoto, creador del Capità Harlock; d’aquí van provenir els clips de ‘One more time’, ‘Aerodynamic’ o ‘Digital love’. Ja abans s’havien preocupat per oferir clips memorables: recordem una obra mestra com la dirigit per Michel Gondry per a ‘Around the world’, amb aquelles coreografies encreuades de robots, atletes, nedadores sincronitzades, esquelets i mòmies.

També amb els seus directes van voler fer explotar caps: el 29 d’abril del 2006, el seu concert al festival Coachella va ser rebut com a punt i a part en el concepte de directe electrònic. La gira Alive 2006/2007 va fer escala a Barcelona el següent 16 de juliol, en el marc del Summercase.

 3. Ja no compondran per a la seqüela de ‘Tron: Legacy’

 3. Ja no compondran per a la seqüela de ‘Tron: Legacy’Si en la primera entrega de ‘Tron’, la música de Wendy Carlos (cordes i sintetitzadors entremesclades a la recerca de textures inèdites) era part essencial de l’experiment, el mateix pot dir-se del treball de Daft Punk en la tardana seqüela ‘Tron: Legacy’, per a la qual van trobar un sublim punt intermedi entre les seves obsessions reconeixibles i la tradició de la música simfònica per a cine. Inesperadament, o no, atesa la vastitud de la melomania del duo, algunes parts eren pur Philip Glass de ‘Koyaanisqatsi’. El rumor de la seqüela de ‘Tron: Legacy’ ja no podrà comptar amb música del duo; és a dir, deixa automàticament de ser interessant.

La importància de Daft Punk o els seus components en la música de cine no s’acaba aquí: D’Homem-Christo va coproduir ‘Nightcall’, el tema de Kavinsky que va definir l’estètica de ‘Drive’ i que va disparar la popularitat de la synthwave o retrowave, aquest subgènere rendit a les bandes sonores sintètiques dels vuitanta.

 4. Entenien el valor del so

 4. Entenien el valor del soAra que fins i tot els més grans artistes pop publiquen maquetes com a temes oficials i els àlbums són infinites (i inconcluses) llistes de Spotify, necessitàvem projectes com Daft Punk, d’aquells que cuiden cada detall al mil·límetre, costi el temps que costi. O els dòlars que costi: el seu àlbum ara final, ‘Random access memories’, va superar el milió de dòlars de pressupost. Tot per buscar una cosa en la línia de ‘The dark side of the moon’ (Pink Floyd), ‘Rumours’ (Fleetwood Mac) o ‘Thriller’ (Michael Jackson); és a dir, amb aquell grau d’espaiositat, calidesa i atenció al detall. La inversió va sortir bé al segell Colúmbia: el disc va vendre 339.000 còpies només en la seva primera setmana als Estats Units i va valer sis Grammy al duo, entre els quals, el tan anhelat d’àlbum de l’any.

 5. Tots els necessitaven (i els necessitàvem)

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

 5. Tots els necessitaven (i els necessitàvem)Entre les descobertes de ‘Random access memories’ hi havia ‘Doin’ it right’, o el tema que va portar Panda Bear, el seu vocalista, a animar-se a deixar la seva veu més al descobert en futures gravacions. Però Daft Punk han marcat molts altres artistes essencials, sobretot a través de la seva tasca paral·lela com a productors. Després de samplejar un dels seus ‘hits’ a ‘Stronger’, Kanye West va comptar amb la seva ajuda en quatre temes del radical ‘Yeezus’. Pharrell Williams, veu del megaèxit del 2013 ‘Get lucky’, havia comptat amb els seus serveis tres anys abans per al ‘Nothing’ del seu grup N*E*R*D. The Weeknd va començar amb ells en el seu gir al synthpop: recordem l’emblemàtica ‘Starboy’.

Les seves últimes produccions ja són per separat, es podrien interpretar com a indicis de distanciament. Mentre Guy-Manuel ajudava Charlotte Gainsbourg en el tema titular de ‘Rest’, Thomas donava forma a l’‘Everything now’ d’Arcade Fire. Junts, sigui com sigui, sempre han sigut millors. O els millors.