¿Per què arrasen les sèries espanyoles?

¿Per què arrasen les sèries espanyoles?

Beatriz Martínez y Julián García | 20 de novembre 2020

L'experiència prèvia a les cadenes generalistes, el talent creatiu i els diners de les plataformes de 'streaming' apuntalen l'èxit de la ficció feta aquí

Divendres, dia 28, s’estrena el nou treball d’Álex de la Iglesia, ’30 monedas’, un espectacular ‘thriller’ satànic amb l’inequívoc segell costumista i ‘lovecraftià’ del director d’‘El día de la bestia’. No es tracta, no obstant, de la nova pel·lícula per a cines de De la Iglesia, sinó d’una sèrie de vuit episodis produïts per la plataforma de ‘streaming’ HBO.

‘30 monedas’ és un símptoma més d’això que podríem anomenar la ‘nova edat d’or’ de les ficcions serialitzades fetes a Espanya: l’esperada estrena de la sèrie de De la Iglesia a HBO arriba a les pantalles amb els sismògrafs registrant encara l’ona expansiva de l’èxit colossal d’‘Antidisturbios’ (Movistar+), ‘Patria’ (HBO) i ‘Patria’ (HBO)‘Veneno’ (Atresmedia Premium), que han acaparat la conversa cultural, fins i tot la social i política, en els últims mesos.

Fa només un parell d’anys que van aterrar les noves plataformes de ‘streaming’ i van començar a produir contingut exclusiu, però el seu creixement ha sigut tan explosiu que el seu consum s’ha generalitzat fins al punt de provocar un canvi de paradigma en temps rècord que ha dinamitzat el sector audiovisual fins a l’infinit i més enllà. El panorama de la producció es mou a gran velocitat i les productores (Atresmedia Studios, Globomedia, Bumerang, Plano a Plano, Diagonal TV, Vancouver Media, Vaca Films, Bambú... així fins a més de 60) viuen un moment d’enorme efervescència creativa i industrial. A això s’hi ha de sumar, a més, que Espanya s’ha convertit en generador d’èxits massius a escala global gràcies a fenòmens com ‘La casa de papel’ o ‘Élite’, totes dues de Netflix.

Fotograma de la sèrie ‘Antidisturbios’.

L’EXPERIÈNCIA PRÈVIA

Molts dels avui anomenats ‘showrunners’ més destacats d’aquest nou panorama ja tenien una gran experiència prèvia a la seva esquena a les cadenes generalistes. És el cas d’Aitor Gabilondo (‘Patria’), responsable de triomfs en ‘prime-time’ com ‘El príncipe’ a Telecinco; o de Carlos Montero (‘Élite’), que ja va convertir en fita la ficció televisiva per a adolescents amb ‘Física o química’ a Antena 3.

Tots ells van començar a desenvolupar projectes per a HBO o Netflix, però el cas que sintetitza millor l’acceleració i el transvasament de talents ha sigut el d’Álex Pina: ‘La casa de papel’ va començar a emetre’s a Antena 3, però va arribar a la fama planetària a través de Netflix. «Hem assistit en directe a una transformació miraculosa», explica Pina a aquest diari mentre es troba embarcat en nous projectes a gran escala. «Hem passat d’una competitivitat local a una d’internacional, lluitant amb els caps de cartell de tot el món, cosa que era absolutament impensable i radical per a la nostra indústria».

Trencant les fronteres

Les sèries a Espanya ja no només triomfen a l’estranger, s’ha fet un pas més enllà: ara també es poden fer per vendre’s per territoris. És el que ha posat en marxa The Mediapro Studio amb ‘The head’, creada pels germans Pastor i dirigida per Jorge Dorado, que compta amb un repartiment internacional i la venda del qual s’ha treballat mercat a mercat (aquí es pot veure a Orange TV). «Cada producció té el seu propi full de ruta», explica Laura F. Espeso, directora corporativa i de televisió de The Mediapro Studio. «Treballem amb els agents locals, regionals, nacionals i globals alhora. Som versàtils i diversifiquem cada projecte perquè el nostre objectiu és arribar a una audiència mundial. A la televisió ja no es marquen les fronteres».

Montero, que té pendent d’estrena l’adaptació de la seva novel·la ‘El desorden que dejas’ per a Netflix, creu que tot això està passant perquè fa molts anys que les coses «s’estan fent bé» i es compta amb professionals d’un altíssim nivell. «El que passa és que abans no ens fèieu cas», fa broma. «Sembla que sempre hàgim tingut complex d’espanyols», afegeix Pina. «Abans el més normal era que a qualsevol sèrie se la qualifiqués com a ‘espanyolada’ i aquesta valoració ha començat a canviar, però han hagut de venir de fora a dir-nos-ho. Així que ens estem traient de sobre molts estigmes, ens ho estem creient per fi. Ens va passar amb el futbol i ara amb les sèries».

«El normal abans era que qualsevol sèrie se la qualifiqués com a ‘espanyolada’. Això ha canviat», afirma Álex Pina

’CREMATORIO’, AQUESTA SÈRIE PIONERA

La primera producció original que va trencar els motllos de la ficció televisiva va ser ‘Crematorio’ (2011), adaptació a càrrec de Jorge Sánchez-Cabezudo de la novel·la de Rafael Chirbes al voltant de la corrupció i l’especulació immobiliària a la costa valenciana. Miguel Salvat, director en aquell moment de Canal+ (ara és el responsable de ficcions originals d’HBO Europe), es convertiria en pioner d’aquest nou model que, lamentablement, no va tenir continuïtat fins que van desembarcar les plataformes. «Es va perdre l’oportunitat de seguir en aquesta línia. Per a molta gent va suposar un abans i un després, una forma d’apostar per un producte diferent i valent a l’hora d’abordar un tema complicat de la realitat espanyola», explica Salvat. És precisament la línia que ha recuperat ara a HBO, intentant a més salvaguardar el llegat del mític canal.

José Sancho, en un fotograma de ‘Crematorio’.

Movistar+ saben el que és des del principi apostar fort. Van començar els seus ‘originals’ amb ‘La peste’, d’Alberto Rodriguez, i ‘La zona’, de Jorge i Alberto Sánchez Cabezudo, dos productes amb un rotund segell autoral i uns altíssims nivells de superproducció. «Des del minut u vam tenir clares diverses coses: volíem fer sèries amb un caràcter diferencial, amb un punt de vista molt potent, i volíem parlar de la realitat espanyola i representar-ne tota la diversitat, de manera que ens fes reflexionar sobre el món on vivim», explica Fran Araújo, director editorial de producció original de sèries a Movistar+. Però la seva clau sempre ha sigut el risc: entre la decisió fàcil i la difícil, sempre es decanten per aquesta última. «Des d’una posició executiva de cadena, tendeixes a tenir por, però sempre hem intentat desafiar els tòpics i les idees preconcebudes. «I l’alegria que ens hem emportat és que els projectes més valents són els que han triomfat».

«Els projectes més valents són els que han triomfat», afirma Fran Araújo sobre la política de Movistar+

TEMES QUE SEMBLAVEN TABÚS

Ser diferencial en un context tan ric suposa tot un repte. Però precisament aquesta ha sigut la bretxa a través de la qual s’ha aconseguit parlar de certs temes que fins al moment semblaven tabús en la nostra ficció. Així, ‘Veneno’ s’ha convertit en una sèrie que estableix un precedent històric al situar al centre del relat el col·lectiu transgènere. Es pot veure a Atresplayer Premium, però l’emissió dels seus dos primers capítols en obert va suposar la millor estrena de la temporada, amb més de dos milions i mig d’espectadors. ‘Patria’ i ‘La línea invisible’ (Movistar+) han obert les ferides del conflicte basc per integrar-lo sense por en la nostra ficció; i el mateix ha passat amb la lluita antigihadista a ‘La unidad’ (Movistar+) o el col·lectiu policial més controvertit (i la corrupció institucional, per descomptat) a ‘Antidisturbios’, la bomba de la temporada, a càrrec del tàndem Rodrigo Sorogoyen-Isabel Peña.

«S’ha destapat una capsa de Pandora i s’ha donat la volta a les històries que pensàvem que eren per a públic minoritari. El contenidor ha mort, la gent no vol veure sèries en les quals tot passa perquè sí i que entretenen sense més ni més», ens explica Javier Calvo, creador amb Javier Ambrossi de ‘Veneno’. «Interessa que ens parlin de realitats concretes, del que ens ha passat, del que no ens han explicat. És el moment de buscar històries amb discurs».

Un fotograma de la sèrie ‘Veneno’.

PÚBLIC DE SEGMENT

¿Vol dir que només es fan bones sèries a les plataformes? Resulta complicat competir contra aquests gegants mediàtics, però encara podem trobar exemples de qualitat; potser el més icònic sigui ‘El ministerio del tiempo’, creada per Javier Olivares i que va constituir un glop d’aire fresc des de la seva estrena a RTVE gràcies a la seva original proposta que va acumular una legió de fans.

«El que passa amb les plataformes no és només que hi hagi més pressupost i nivell de producció, sinó que ara es poden crear sèries pensades per a un públic de segment, no necessàriament majoritari», explica el guionista Alberto Marini, creador amb Dani de la Torre, de ‘La unidad’. «Tens menys barreres a l’hora de definir el format, la temàtica o els temps de narració, sense viure, a més, sota el jou d’aconseguir una audiència mínima perquè et treguin o no de la graella de programació. Treballar sense aquesta por allibera bastant la creativitat», afegeix Marini.

Fotograma de la sèrie ‘La unidad’.

Per Verónica Fernández, directora de continguts de Netflix a Espanya, la seva prioritat, des que van començar a treballar en material original el 2016, ha sigut buscar històries variades que inspirin, entretinguin i facin feliços els espectadors. «Aquesta riquesa no sorgeix d’una estratègia de planificació, sinó d’un exercici constant (i conscient) de llibertat creativa i d’una vocació de treballar amb un gresol de mirades ampli». «El consum sota demanda ha canviat les regles del joc», diu Miguel Salvat. «Ens trobem davant un negoci totalment diferent. Tens l’obligació de sorprendre la gent, no només per captar la seva atenció i que se subscrigui, sinó perquè es quedi amb tu com més temps millor, no la pots decebre. I per a això, el més arriscat és ser conservador». En l’actualitat, l’oferta que ens ofereixen totes les cadenes i plataformes resulta immensa. «Al final estem lluitant pel valor més preuat de la gent, el temps», afegeix Fran Araújo.

L’OFERTA DE SÈRIES ESPANYOLES

28 sèries produïdes el 2017


45 sèries produïdes el 2018


49 sèries produïdes el 2019


DESIGUALTAT DE GÈNERE

Encara queden territoris per conquistar; per exemple, la desigualtat de gènere que hi continua havent en la ficció televisiva. ‘Matar al padre’, de Mar Coll (Movistar+), ‘Vida perfecta’, de Leticia Dolera (Movistar+), ‘Por H o por B’, de Manuela Moreno (HBO), o ‘Valeria’ (Netflix), són alguns dels escassos exemples de sèries liderades per dones. A l’informe de CIMA ‘Estereotips, rols i relacions de gènere en sèries de TV de producció nacional’ s’assenyala que el 78% dels llocs de direcció els ocupen els homes, un 16% és d’autoria mixta i només un 6% són dones. «És un tema sobre el qual reflexionem constantment. Intentem equilibrar la balança i crec que ho podem fer millor», se sincera Araújo.

SÈRIES VS. CINES

En el moment de pandèmia en què ens trobem, amb les restriccions d’aforament, el tancament dels cines a Catalunya fins dilluns i l’aturada durant els mesos de confinament, el sector cinematogràfic s’ha vist molt afectat. Al contrari, el consum domèstic s’ha disparat i les plataformes s’han beneficiat de pics històrics. «La televisió sempre ha sigut la germana petita del cine, nosaltres érem a la segona fila», afirma Álex Pina. «I ara s’han invertit els papers. Les sèries són el suport cultural més important que hi ha ara mateix».

Carlos Montero no creu que tot això es tracti d’una bombolla que en algun moment esclatarà. «Encara estem naixent a aquesta nova manera de consum. Tot és nou i excitant i en el fons barat, amb el que val l’entrada de cine tens milers de continguts a un clic. És massa potent perquè es dilueixi a curt i mitjà termini».

«Aquest ‘boom’ és massa potent perquè es dilueixi a curt i mitjà termini», afirma Carlos Montero

Quant al qualificatiu ‘edat d’or’ de les sèries a Espanya, el mateix Araújo matisa. «S’ha de posar en relleu tota la nostra herència, des d’‘Historias para no dormir’, de Chicho Ibáñez Serrador, a ‘Los pazos de Ulloa’, de Gonzalo Suárez, passant per ‘Estudio 1’. Crec que ara estem vivint un altre tipus d’època i de televisió». 

Narciso Ibáñez Serrador, en un episodi d’‘Historias para no dormir’.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.