Maka, música per sobreviure: «M'ha donat la llibertat que no tenia»

Maka (Francisco Javier Rodríguez Morales, 1985) recorda la seva etapa juvenil com un constant viure al dia. En el seu futur no hi havia res escrit, com en el de molts altres joves del perifèric i humil barri granadí Polígono Norte de Almanjáyar. «Era com si hi hagués una tanca que no et deixés sortir del barri», dibuixa. Per cert, Maka té molt clar perquè Granada genera tant talent musical: «Aquí hem passat molta gana, i això et fa treure el millor de tu per tirar endavant». Ho diu amb propietat: «Jo m’he vist a la cua de Càritas i havent de fer coses de què em penedeixo moltíssim». Com el fatídic atracament a un saló de jocs que el va portar a la presó. Per això té clar que els diners són els causants de molts mals, un tema de què es nodreixen moltes de les seves cançons. «I la política mal feta, pensada per a uns quants», conclou.

Tornant a èpoques passades i –defineix– «desestructurades». «Hi va haver coses que em van portar al carrer... I un consumeix estupefaents, això, allò, i com que ja et perds. No te n’adones fins que et veus allà, amb més de cinc anys de condemna per quatre tonteries, i has de madurar», recorda. Totes aquestes vivències són d’on beu el seu treball.

Proposta a contranatura

Als noranta a l’Almanjáyar no s’escoltava res més que flamenc. Però va arribar internet. »¡La famosa internet ens va obrir les portes al món!», exclama. «Vam descobrir una música totalment diferent i ens va cridar molt l’atenció», recorda. El bum al barri va ser tan fort que Maka va començar a mercadejar amb discos pirates de música americana. I, tot sigui dit de passada, diu: «Per guanyar-me quatre monedes». «Em vaig tornar boig amb aquesta música, era fresca», explica.

Ja de més gran, després de sortir de la presó i apostar per la música com a via d'escapament, va ajuntar aquest so que el va apassionar de jove amb el seu flamenc de bressol. «Llavors no feia música per diners, la feia per sobreviure», explica. Un camí una mica a contranatura amb què poc a poc va anar creant el seu so, ara amb molta influència llatina. «El meu estil no pots comparar-lo, és un que he creat jo des de l’inframón», afirma.

Una barreja «perfecta». Argumenta: «Ara als barris, i a tota la societat, s’escolta reggaeton, trap... I nosaltres hem sabut barrejar allò de sempre amb aquestes branques». L’historial d’èxit de la fusió amb el flamenc com a punt de partida és llarg. «Crec que és per la puresa, transmet molt. És un gènere de sentiment, de força, de misteri... Alguna cosa et remou», apunta. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Però sempre sorgeix el mateix debat: ¿es pot ser pur des de la fusió? »¡I tant! ¿Podem dir que no és pur Raimundo Amador, pare de la fusió? Sempre hi ha aquesta baralla, perquè és una música de molt arrelament i és normal que els puristes vulguin sobreguardar-la», respon. 

Sigui com sigui, la seva música aconsegueix milions i milions d’escoltes, sedueix famílies senceres i fa anys que omple sales. Un assoliment, aconseguir aquestes xifres des de la independència, sense una gran discogràfica darrere, que resumia fa temps així al seu Instagram: «Números de multinacional des d’un cau de Granada». «Sembla inabastable perquè la indústria fixa un estereotip, un físic, un producte impol·lut... I després arribes tu, una persona imperfecta, des de zero, bé no, des de menys 10, i guanyes discos d’or, de platí...», explica traient pit. Tot i que apunta que no li agrada ser exemple de res. Si soc alguna cosa, diu, «soc l’exemple de la imperfecció». Ningú neix perfecte, tampoc els renascuts.