La filla de la puta

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A l’autobús, davant meu, dues monges amb hàbit negre mengen una espècie de polvorons blancs d’una caixa que porten a la falda. Una és vella, esvelta i malencarada. L’altra és potser rossa, pidolaire i amb cara de pa. Totes dues tenen un cutis perfecte, un cutis que només pot aconseguir-se si ets monja. Crec que guarden secrets de cosmètica i afaits. Les monges són alquimistes, diu el meu jo dins del meu cap. Però jo sento alpinistes a causa que això passa just quan algú fa sonar el timbre de parada. Imagino per un moment unes monges alpinistes, amb hàbit i amb peus de gat o grampons i piolet. Ho parlo amb el meu altre jo en un xiuxiueig que no sembla molestar les germanes de la Congregació Himalaista. Elles segueixen fent la seva, als polvorons (de Portillo, posa a la caixa), que els deixen marques blanques als llavis i restes a l’hàbit impecable. Una vegada vaig veure unes monges fer ‘running’ pel parc d’Hivern, li dic al meu altre jo. Amb hàbit i unes viseres blanques que els donaven aspecte d’exploradores del desert. Primer hi anava una, molt destacada. I després un grupet fent la goma, com diuen els ciclistes. La monja líder es mostrava intractable. No hi havia humilitat ni companyerisme en la seva carrera. Ric recordant Whoopie Golberg cantant «oh happy day».

Allà on el professor del taller demana ficció, la germana Úrsula desgrana una aterridora autobiografia omplerta de dolor, abandonament, tristesa, mentides, sacrificis i actes inconfessables. Un enfilall de veritats que posen en perill els conceptes literaris de veritat, realisme i versemblança que manegen el seu professor i els seus companys de classe, tan autoconscients, i principis i vivències ètics i morals com la caritat, la veritat o la fe. Acabo el relat. Una de les monges acaba el seu polvoró blanc. Tanco el llibre. Baixo de l’autobús. De veritat.