ENTREVISTA

Amaral: «Estem per la guerra de guerrilles»

El duo saragossà ofereix sengles concerts acústics al Festival de la Porta Ferrada amb la seva estructura reduïda i l'ànim de «demostrar que es poden fer les coses de manera segura»

zentauroepp54378653 icult 06 08 2020 entrevista a amaral200814190256

zentauroepp54378653 icult 06 08 2020 entrevista a amaral200814190256

6
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

La gira ‘Salto al color’, que Amaral anava a oferir aquest estiu, s’ha transformat en una sèrie de concerts acústics per a audiències reduïdes, com els que el duo saragossà oferirà aquest cap de setmana al Festival de la Porta Ferrada (dissabte i diumenge). Parlem amb Eva Amaral i Juan Aguirre.

En aquests concerts entren a l’escenari amb mascaretes, com a gest de complicitat amb el públic, i es crea un moment inicial d’una estranya emotivitat. Aquest estiu, ¿en l’ambient hi ha alguna cosa més que música?

Eva. Pujar a un escenari en aquests moments és molt emocionant. Quan trepitgem els escenaris jo no em puc aguantar les llàgrimes. Em passa totes les nits en aquesta gira acústica. És una cosa involuntària, completament. Veus la gent emocionada per poder assistir a un concert, fins i tot baixant la mascareta per eixugar-se les llàgrimes, i tu vas darrere. De sobte descobrim una connexió a través de la música, i veiem que aquesta experiència traumàtica ens ha unit. És molt incòmode estar de gira en aquestes circumstàncies, jo això ho confesso, però val la pena per veure persones disfrutant enmig d’aquesta situació tan estranya i desoladora.

Juan. Sortir amb les mascaretes és també un gest cap a tota la gent que treballa en l’organització dels concerts, que està fent un esforç tan gran. Quan vam acceptar el repte d’aquesta gira, va ser perquè ens venia molt de gust tocar i perquè ens venia de gust viure això girant.

La pandèmia ha tingut conseqüències artístiques a Amaral: ‘Salto al color’ és un disc de textures molt elaborades i amb pes de l’electrònica, i ara es veuen tocant amb guitarres acústiques.

Juan. És la vegada que la posada en escena dista més de la proposta de la banda. Tot i que l’Eva s’emporti l’MS-20, el ‘sinte’ que té a la seva dreta, i jo, els ‘loops’, el concert és molt despullat, jugant amb el silenci i amb les guitarres tocades a temps real. El disc es va fer amb tecnologia del segle XXI, i el concert és, sobretot, del segle XX. Però hem fet algunes troballes sòniques que m’agradaria conservar en el futur: certes combinacions, tractaments de les guitarres acústiques més propis de les elèctriques, que l’Eva utilitzi la guitarra com a instrument de percussió, la qual cosa té a veure amb el seu passat tocant la bateria...

Eva. Aquest estiu no podem apel·lar a la part del ball, sinó més aviat a la bellesa de les melodies i a la capacitat d’improvisar de dues persones soles en escena.

Eva, la posició de la veu solista, ¿és més compromesa?

Eva. Les guitarres del Juan estan pensades per acompanyar la meva veu. Ell no pensa només en la seva part, sinó en la cançó i en la veu, utilitzant notes que no lluitin amb les meves. Els dos ens anem buscant.

Juan. A més de diverses guitarres acústiques, en portem una d’elèctrica i vam triar la que tenia unes freqüències menys invasives amb la seva veu, la Gibson ataronjada, per aquesta raó. La majoria dels músics que ens han influït són aquells que han tocat al servei de la cançó, lluny d’exhibicionismes individualistes: els músics que toquen amb Beth Gibbons, o amb Morrissey, o amb Leonard Cohen... Un d’aquests, Javier Mas, era de la nostra ciutat, per cert.

Els agrada manejar moltes influències musicals: el recentment mort Ennio Morricone, per exemple, a qui homenatgen en un moment del concert.

Juan. Fa uns dies, en una actuació, l’Eva va dir que ‘Sin ti no soy nada’ no l’hauríem arreglat tal com és si no haguéssim escoltat Ennio Morricone. Així va ser, la recordo parlant dels ‘spaghetti westerns’ quan vam gravar el tema a Londres.

Eva. Aquesta escena del tema ‘The ecstasy of gold’ (de ‘El lleig, el bo i el dolent’, 1966), al cementiri, quan gira la càmera en rodó..., em sembla una cosa espectacular. Quan veig aquestes imatges, ploro. És increïble el que aporta allà la música.

I Paco Ibáñez, a qui llancen una picada d’ullet amb ‘A galopar’, ¿forma part del seu món?

Eva. A ‘A galopar’ hi ha una cosa molt profunda, una fortalesa... ¡En realitat, és rock’n’roll! El que explica és molt espiritual, i sempre m’ha fascinat la seva energia.

Juan. Paco Ibáñez està en l’aire. No sé per què.

Eva. ¡És el nostre Johnny Cash!

Circula aquesta vinyeta que apunta que, des que va morir David Bowie, el 2016, tot ha anat a pitjor. ¿Senten nostàlgia del segle XX?

Juan. Jo tinc nostàlgia per artistes concrets, però som bastant entusiastes de les coses noves que anem descobrint, fins i tot del pop més comercial. Igual podem escoltar vells discos de folk de Pentangle que Rihanna o Beyoncé, que fan coses tan bones com les de la Motown al seu dia. Sí que trobem a faltar les bandes que ens van moure a estalviar per comprar-nos una guitarra. És lògic. A Bowie l’estimem. Probablement sigui l’artista que més ens ha influït, i no només sònicament. El dia que va morir, em vaig posar a plorar jo sol a la cuina. I ell mai va jugar amb la nostàlgia, i els seus discos de maduresa van ser boníssims: ‘Heathen’ (2002), per exemple, amb el temps serà tan valorat com ‘Aladdin sane’ o ‘Low’.

Al seu últim àlbum hi ha traços de ritmes llatins. ¿Parlar de reggaeton és esmentar una paraula maleïda, o no se li ha de donar més importància?

Eva. Per a nosaltres, en la música no hi ha res que sigui maleït. Aquest món rítmic sempre ens ha interessat, perquè en el nostre, que és més anglosaxó, els patrons són més rígids.

Juan. Ja quan vam gravar el segon disc, a Brixton, recordo que sorties al carrer i travessaves el mercat, i la música que t’arribava no tenia res a veure amb ‘Ziggy Stardust’: era un món jamaicà. Vam començar a obsessionar-nos amb els greus, però nosaltres no traiem res a la llum fins que no ho sentim nostre. Al disc, la mostra més evident és ‘Bien alta la mirada’, feta amb un ‘loop’ de percussió. I després, de la que més orgullós em sento és de ‘Ruido’, que a mi em porta als discos de Moreno Veloso. Però tot això ho fem sense oblidar-nos que som de Saragossa.

Quan veiem artistes populars, com Amaral, fent concerts, tot i que siguin de petit aforament, es pot pensar que la música no està tan malament i que les coses segueixen endavant, però hi ha una part fosca: les sales, els instrumentistes, els tècnics...

Juan. Un dels motius per fer aquesta gira ha sigut pensar en el nostre equip tècnic. Podíem parar i esperar que tornessin els concerts grans, amb l’escenografia i la banda sencera, o sortir ara amb una part de l’equip tècnic, que és, a curtíssim termini, una manera de generar activitat. Hi ha gent que fa vint anys que és amb nosaltres. Els tècnics són els grans oblidats.

Eva. Sortir de gira ara ha sigut també per continuar oferint feina. No podem viatjar tots, vint-i-tantes persones. A més, junts a l’autobús, seria fins i tot irresponsable. Però fem guerra de guerrilles: un equip petit amb el qual puguem reaccionar amb rapidesa davant les dificultats que vagin sortint.

Juan. També es tracta d’obrir camí i d’intentar demostrar que es poden fer coses de manera segura.

Notícies relacionades

Entre les actituds possibles davant la pandèmia, hi ha dos extrems: el que tot anirà bé i el de buscar un estrany confort en el pessimisme. ¿On se situen?

Eva. Tenim sentiments contradictoris. Jo l’únic que puc pensar és que, sisplau, s’acabi aquesta situació, per la part sanitària. Molt optimista no soc, però crec que la nostra obligació és ser-ho. Perquè si se’ns enfonsa la moral no ens en sortirem. Però com a societat hem viscut un trauma. Hi ha generacions de nens de sis anys a qui els han dit que han de mantenir unes distàncies amb els seus companys de joc. Això passarà factura. A veure tot això com ho encaminem, i si intentem aprendre alguna cosa d’això.