Galdós, més enllà del bitllet de 1.000 pessetes

A l’altre plat de la balança de la seva valoració hi ha el seu ingent treball, el seu pols viu per a la narració, la construcció detallada, amb tots els seus estrats, d’un món complet tan burgès com miserable. Només s’han de llegir les seves novel·les per tenir una idea precisa i clara de com era el Madrid del XIX (menys transcendent que els Moscou i Sant Petersburg de Tolstoi, menys dramàtic que el París de Balzac).

Lorca i Buñuel 

Però amb això no n’hi ha prou. La veritable prova del cotó fluix de Galdós és que des que va començar a guanyar èxit amb les seves primeres novel·les mai ha abandonat les llibreries, mai ha patit els llimbs dels lectors, ni tan sols en els temps en què la crítica Generació del 98 o els moderns dels 60, amb Juan Benet al capdavant, en parlaven malament. Galdós sempre ha estat allà. És, per dir-ho amb expressió gastada, addictiu. I així ho degueren considerar García Lorca (que el llegia d’amagat) o Luis Buñuel, que l’admirava –«Galdós novel·lista és amb freqüència comparable a Dostoievski. Però ¿qui el coneix fora d’Espanya?», va escriure a les seves memòries–, tot i que en les seves dues adaptacions, Tristana i Nazarín, va accedir a posar el nom de Galdós als crèdits de mala gana adduint que allò era tan personal que no valia la pena fer-ho. 

En fi. El cert és que Galdós segueix viu tot i que només sigui pel reconeixement de bona part de la literatura realista que s’escriu avui, des d’Almudena Grandes fins a Luis Landero (dos dels més venuts actualment, per cert) sense oblidar el deute confés de Santiago Lorenzo, les novel·les del qual no s’entendrien sense Galdós. 

El centenari galdosià també ha participat en aquests desacords i valoracions trobades. Tres mesos després del seu tret de sortida, la Covid ha obligat a suspendre bona part de les activitats programades. Amb tot, les llibreries estan ben assortides de llibres, tot i que amb prou feines és una petita part de la ingent producció de l’autor, xifrada en les seves 32 novel·les –entre les quals, l’oceànica ‘Fortunata y Jacinta’–, les 46 integrades als «Episodios nacionales» i una quinzena de textos teatrals.

En el zenit de l’any galdosià –amb tanta misèria i mals que ho és en un sentit molt ampli– ha aparegut Galdós (Tusquets), la biografia que s’acaba de publicar, obra de la catedràtica Yolanda Arencibia, guanyadora del Premi Comillas, que ha dedicat tota una vida a l’estudi de l’autor. Una biografia definitiva que, a diferència de treballs anteriors, es proposa posar en relació l’exuberància de l’obra literària amb la gairebé insignificança de la seva vida.

El retrat que presenta Arencibia de Don Benito –així l’anomena amb veneració, com a bona galdosiana– té poques arestes. Però té certs clarobscurs. És el d’un home introvertit, una mica malgastador i per tant molt generós, solter passiu, molt poc brillant en les arts socials tot i que guapo (lligava molt però mai amb intencions matrimonials) i amb inquietuds polítiques de reforma social que li van reportar no pocs enemics. 

Un home senzill

Bona part de la crítica de la intel·ligèntsia de la seva època es deu en paraules d’Arencibia a la seva personalitat senzilla: «No era un aristòcrata ni un ciutadà particularment destacat, sinó un noi de províncies que va arribar d’una illa llunyana, perquè llavors les Canàries eren molt més lluny que avui, i que es va anar imposant per la seva impressionant capacitat de crear. Mai va ser un home que perseguís els aplaudiments». També li va afectar el seu retraïment i el fet que es resistís sempre a parlar de si mateix. «I quan la gent no sap alguna cosa, inventa, per això corren tantes falsedats sobre Don Benito». Arencibia aventura una causa de la seva proverbial timidesa: «Crec que no li agradava parlar en públic perquè s’avergonyia del seu accent canari, que, malgrat arribar a Madrid amb 19 anys, no va perdre mai. Quan va arribar al Senat es va trobar amb grans personalitats de l’oratòria, una cosa consubstancial a la política de llavors. Ara es concep un polític que no sàpiga parlar, però llavors no». 

El tema de Galdós i les dones també té un lloc destacat en el relat. I no poques són les seves contradiccions. A les seves novel·les, les dones són de caràcter fort, magníficament dibuixades i es transmeten a les seves pàgines idees de progrés. Però en el terreny personal, l’autor mai es va casar i es va mantenir a cura de les seves germanes i la seva cunyada, que van substituir una mare dominant, però va tenir innombrables amants que no van traspassar un estatus clandestí. Una d’elles, la inestable Concha Morell, es va atrevir a presentar-se a les decents germanes de Galdós quan ell no hi era per expressar-los les seves queixes i ell es va ofendre moltíssim.

Notícies relacionades

Isaac Rosa tanca en una novel·la l’insomni de tot un país

Anna Lleó, cap de Esdeveniments de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament: «Treballem per a la Mercè del 2026 des de fa mesos»

També va tenir una filla amb Lorenza Cobian, una camperola gairebé analfabeta a qui només va conèixer quan va morir la seva mare. «Aquest tema dels fills naturals recorre tota la literatura de Galdós i a ell el preocupava moltíssim, com es pot veure en una carta sobre el tema que li va dirigir a Antonio Maura», que ho perdona tot a Don Benito, matisa Arencibia. «Perquè no està bé jutjar les figures històriques amb criteris actuals».  «MIQUIÑO»/ La relació més igualitària de l’autor va ser, com ja se sap, amb Emilia Pardo Bazán, que l’anomenava ‘miquiño’ (petitet) i li deia altres floretes a les seves cartes. «Ell va ser un amant devot, però potser al final de la seva relació es va espantar una mica perquè la comtessa era massa vehement. A més, tots dos eren molt coneguts i portar una relació oculta resultava molt complicat».

El Nobel que no va ser

Més desacord. Va ser candidat al Nobel en tres ocasions en els anys previs a la primera guerra mundial, però les tres vegades, la dreta ultracatòlica, enemiga acèrrima de l’escriptor i partidària de Menéndez Pidal, s’hi va interposar i li va causar una de les grans amargors del final de la seva vida. L’última l’hi va regalar Valle a títol pòstum quatre anys després de la seva mort quan Dorio de Gadex, un dels hiperbòlics de ‘Luces de Bohemia’, es refereix a ell com «Benito, ‘el Garbancero’», un epítet malintencionat que l’acompanyaria en la posteritat. Arencibia salta amb to burleta: «Bé, a Don Benito li agradaven molt els cigrons i el menjar casolà. ¿A cas té res dolent?».