26 maig 2020

Anar al contingut

ELS DISCOS DE LA SETMANA

Crítica d''Island', d'Owen Pallett: íntim i catàrtic

El músic canadenc llança per sorpresa el seu primer disc en sis anys, un treball de sonoritat bromosa, assentat en la guitarra clàssica i en la London Contemporary Orchestra

Els nous àlbums de Dinosaur, C.Tangana, Charli XCX i del trobador texà Steve Earle, també ressenyats

Jordi Bianciotto / Juan Manuel Freire / Ignasi Fortuny / Roger Roca

Crítica d''Island', d'Owen Pallett: íntim i catàrtic

Jeff Bierk

 
ítem

Island ★★★★

Owen Pallett

Domino

ART-POP

Tot i que l’estat de les coses ens empeny a veure, potser exageradament, pistes premonitòries en tota novetat artística que se’ns posa al davant, és fàcil llegir ‘Islands’, el nou disc d’Owen Pallett, com una obra en línia amb aquesta desconcertant era de la Covid-19. Àlbum que desprèn ressonàncies de reclusió i desterrament individual, molt bolcat cap a dins, de reconciliació amb l’orgànic, i un serè mirall de les nostres angoixes més extremes, que el cantant, multiinstrumentista i compositor canadenc ha publicat per sorpresa aquest divendres. Motiu de goig per als seus seguidors, que estaven a l’espera, sense un àlbum seu per escoltar des de l’elogiat ‘In conflict’ (2014), exuberant trofeu art-pop que va donar justa continuïtat a l’igualment lloable ‘Heartland’ (2010).

En aquests anys, Pallett ha seguit un procés de cocció lenta per elaborar ‘Islands’, un treball que ja estava definit cap al 2017, i que representa un pas endavant cap a un territori on la noció de pop conflueix amb l’’ambient’  i amb recursos més propis de la música contemporània. Obra molt poc festivalera per al que va ser el violinista gràcil d’Arcade Fire (i col·laborador d’artistes com The Hidden Cameras, Charlotte Gainsbourg i Frank Ocean).

Un vídeo inquietant

Si en aquells àlbums de la dècada passada, i en els quals prèviament va firmar com a Final Fantasy, Pallett va cultivar un imaginari vivaç i colorista, ‘Island’ apunta al recolliment i a un viatge mental més opac i exigent. L’electrònica, que havia anat entrant en escena aportant brotxades hiperexpressives, es retira a favor dels arpegis de guitarra clàssica i de les cordes de la London Contemporary Orchestra. I la targeta de visita, ’A bloody morning’, fa lliscar impulsos ‘malrollistes’: peça en convuls ‘crescendo’, culminada amb ostentoses masses corals, en el vídeo de la qual s’insinua una humanitat en estat ‘xoc’ que somatitza l’ansietat a través d’episodis de catarsi en solitud. ‘Island’ et condueix a un món de clarobscurs en el qual els monòlegs a guitarra desprenen l’halo màgic hereu d’un Nick Drake (a ‘Transformer’ o a ‘The sound of the engines’) i es creuen amb transicions instrumentals críptiques i amb cançons amb un peu a l’abisme: l’amenaça latent que transmeten ‘Paragon of order’ o ‘Lewis gets fucked into space’, aquesta tocada per metalls nymanians, i el trajecte final d’‘In darkness’, en què les cordes es fonen amb una pulsació sinistra de ‘drone’. Música audaç, amb punts de referència confessos en autors del segle XX del calibre de Charles Ives i Gyorgy Ligeti, en una banda sonora propícia per a aquests temps estranys. Acollidora i alarmant, amb un Pallett tan bucòlic com de malson, entenent que la vida deu ser allò que circula entre els dos extrems. Jordi Bianciotto

 
ítem

To the earth ★★★★

Dinosaur

Edition Records

JAZZ

Laura Jurd, jove trompetista i compositora britànica, va a la seva. En les seves partitures arma peces d’enginyeria molt fina que amaguen més del que sembla a primera escolta. Agafa d’aquí i d’allà sense militar enlloc. Es diria que li interessa tot –el jazz nord-americà, l’harmonia europea, els recursos del pop– menys fer-se passar com a hereva de res. I té un quartet, Dinosaur, que tradueix a les mil meravelles les seves idees. ‘To the earth’, tercer disc del grup, és una bona prova que anar per lliure ho fa la mar de bé. Roger Roca

 
ítem

Bé :( ★★★★

C. Tangana

Sony

POP

Aquest EP de quatre cançons presenta la cara més emocional del raper madrileny, sempre inconformista i a la recerca de noves parcel·les sonores. En aquest treball destaca un C. Tangana fràgil i vulnerable, una cosa que difereix del personatge rocós que ha cultivat en els últims anys. L’EP, que presenta sentiments enfrontats, el presideix ‘Nunca estoy’, un delicat pont entre generacions que inclou versos d’Alejandro Sanz (’Corazón partío’) i Rosario (’Como quieres que te quiera’) i que està perfectament construït pels productors Nineteen85 (Drake) i Alizzz. Ignasi Fortuny

 
ítem

how i’m feeling now ★★★★

Charli XCX

Warner

HIPERPOP

¿Què vas fer tu durant el Gran Confinament del 2020? En el futur, la majoria contestarem aquesta pregunta amb un simple: «Aguantar». Charli XCX, en canvi, podrà dir que va compondre i va gravar un àlbum en sis setmanes. I un, si no tan perfecte com ‘Charli’ (2019), clar, realment bo, amb tornades extàtiques, lletres sense filtres, so cru però intricat... Cançons com ‘forever’, ‘detonate’, ‘enemy’ o ‘i finally understand’ la reforcen com a reina absoluta del pop del segle XXI. Juan Manuel Freire

 
ítem

Ghosts of West Virginia ★★★★

Steve Earle

New West Records

COUNTRY-ROCK

El trobador texà acudeix al fons més compromès de la música americana inspirant-se en l’accident que va matar 29 operaris d’una mina de Virgínia (els propietaris de la qual van ser condemnats per incomplir els protocols de seguretat). La tragèdia, el dolor i el sentit de justícia envolten un cançoner cru i sensible, amb accents de bluegrass, rockabilly i gòspel, i girs commovedors com ‘If I could see your face again’, cant de dol en la veu d’Eleanor Whitmore.  J. B.