Izal, més i més gran en el Sant Jordi

Tornades amb halo imperial, ritmes per botar en comunitat i lletres que apel·len a inferns interiors i pous existencials escrites amb la vibració de la redacció adolescent. Una equació que li ha servit a Izal per erigir-se en rei dels festivals, categoria neo-‘indie’ espanyol, i amb la qual aquest dissabte va marcar musculatura conquistant un Sant Jordi no ple, però gairebé (escenari avançat, tres quarts d’aforament), en aquesta ocurrència anomenada ‘El final del viaje’, colofó a la gira ‘Autoterapia’.

Després de 10 anys picant pedra, el grup madrileny ha aconseguit per fi l’ingredient plàstic que li faltava perquè la grandiositat de la seva música fos total: el paisatge de boniques grades ben poblades en un pavelló. Així va ser en aquesta cita del Festival Mil·lenni, una de les sis amb les quals Izal tanca etapa, valent-se d’un muntatge amb tacte ‘hi-tech’ que fantasieja amb la tornada del grup a la Terra després d’un periple sideral. Artilleria pesada per obrir camí: ‘Autoterapia’, torturada ella (i poc comprensible: «separado soy materia inerte», repeteix), aquest espasme de rock d’estadi a l’estil Muse  anomenat ‘Ruido blanco’ i la repescada ‘Copacabana’, amb els seus neons i el seu text amb aires de successió de fotos d’Instagram.

Duets intergalàctics

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Izal va treballar per oferir un xou amb presència, generós (dues hores i mitja) i diferent, esquitxada pels cops d’efecte via pantalla de vídeo: els duets virtuals que va destapar Rozalén, presentadors intergalàctics com Santi Millán i Kira Miró, i una cançó, ‘Despedida’, seleccionada in situ pel públic votant en una aplicació. Mikel Izal va cantar ‘Arte moderno’ o ‘Hacia el norte’ amb aquesta afectació pròxima a la de Bunbury (època Héroes del Silencio) i va apel·lar alhora a la humilitat de l’ukelele (de quan compraven «instruments barats»), buscant els contrastos, a ‘Agujero de gusano’.

Però Izal és un grup embriagat per la seva pròpia emoció i la que fabrica al seu voltant, forçant el to col·loquial si fa falta: «què sublim, estratosfèric, galàctic, bogeria, demència...», va celebrar el líder enmig del tiberi d’himnes compartits. Buscant el clímax desesperadament, va subministrar escenes de ball sincronitzat amb el públic (‘Hambre’), va cremar les naus amb els seus ‘hits’ de capçalera, i buscant la manera de deixar-nos amb una última imatge de poder al cap, va elegir per acomiadar-se la mística ‘Pausa’, amb Bunbury a la pantalla. Izal, en el seu mode més motivat, invasiu, vehement... Llest per prendre’s unes vacances.