El mític bateria Jimmy Cobb demana diners per afrontar un problema de salut

La campanya es va publicar el 31 de gener a la plataforma de ‘crowdfunding’ GoFundMe, i des d’aleshores corre per blogs, murs de Facebook i comptes de Twitter de músics i aficionats al jazz d’arreu del món. Jimmy Cobb, de 91 anys, llegenda de la bateria i únic supervivent del grup que el 1959 va tocar a ‘Kind of blue’ de Miles Davis, l’àlbum més venut de la història del jazz, necessita 200.000 dòlars per fer front als seus problemes de salut. 

‘Kind of blue’ és la fita més destacada d’una llarga carrera com a acompanyant que inclou altres gravacions amb Davis, però també discos fonamentals amb John Coltrane, Wes Montgomery i Dinah Washington. «Durant els últims dos anys, el meu pare ha patit problemes mèdics que comporten serioses limitacions físiques. Per desgràcia, a causa de dificultats financeres no ha pogut rebre el tractament adequat», diu el text de GoFundMe firmat per la seva filla. És l’única comunicació oficial que ha fet l’entorn del músic, i tot i que no dona més detalls sobre l’estat de salut de Cobb, assenyala que l’assegurança mèdica no cobreix els costos del tractament que el músic necessita. Fins ara, els seus fans, però també artistes com el guitarrista Pat Metheny o el saxofonista Joe Lovano, han fet donacions per valor de 71.000 dòlars.

¿Com pot el bateria que va gravar ‘Kind of blue’ trobar-se en una situació de precarietat econòmica? En el seu blog ‘Do The Math’, un dels més influents del circuit del jazz, el pianista i articulista Ethan Iverson assenyalava el mateix i penjava una foto del full de despeses d’una de les dues sessions de gravació que va donar lloc a ‘Kind of blue’. «Aquell dia Jimmy Cobb va guanyar 66,67 dòlars», va escriure Iverson. Assegurava a més que Cobb no ha rebut mai diners pels milions de còpies venudes al llarg d’aquests 61 anys, i que Sony, actual propietària del disc, només li ha pagat uns quants milers de dòlars per fer entrevistes promocionals per donar suport a les reedicions del supervendes del jazz.

El promotor Jordi Suñol, responsable d’International Jazz Productions, que des dels primers anys 80 organitza gires europees de músics nord-americans, ho corrobora. «He treballat molts anys amb Jimmy Cobb i tot això és cert, tot i que ningú sap com ha arribat a aquesta situació. És un home sense addiccions, i honestament no sé com ha portat les seves finances, però fins fa molt poc ha estat en actiu». Suñol assegura que la situació de Cobb no és la norma entre els veterans del jazz nord-americà, però tampoc és un cas aïllat. «Hi ha molts altres músics que van fer discos d’èxit i per temes contractuals tampoc van veure un duro. És gent que ha aportat una barbaritat a la història de la música i no se’ls reconeix». Però més enllà de la falta de reconeixement, el principal problema és un altre. «No és que siguin músics de jazz. És que són nord-americans. No tenen sanitat pública i les assegurances privades que han de contractar són molt cares».

La punta de l’iceberg 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Suñol ha conegut de primera mà molts casos similars. El més recent, el del trombonista Lucien Barbarin, membre d’una de les famílies històrica del jazz de Nova Orleans. La comunitat es va bolcar per aconseguir fons per pagar el seu tractament, però el trombonista va morir el 30 de gener. «Lucien tenia una bona carrera, un bon salari, però va agafar un d’aquests càncers emprenyadors. L’assegurança, amb la lletra petita, no li cobria el que realment necessitava. En aquest aspecte, la societat nord-americana és una màquina de triturar». El 27 de febrer vinent, al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, a Barcelona, un grup de músics locals encapçalat per Ricard Gili i Oriol Romaní celebra un concert en benefici de la seva família.  

El contrabaixista català Alexis Cuadrado viu a Nova York des de 1999, on exerceix com a músic de jazz i professor a la New School, una de les escoles de música més prestigioses del país. «Per desgràcia el de Cobb no és un cas aïllat. Aquí la cobertura sanitària és un privilegi. La majoria de la gent que té assegurança l’aconsegueix a través de l’empresa. I si l’empresa tanca, estàs perdut. Hi ha músics que fan un parell de classes a la New School només per poder accedir a l’assegurança, però si ets músic i no estàs vinculat a una institució educativa, o del tipus que sigui, t’has de comprar tu l’assegurança mèdica. I això és un desastre, perquè les assegurances que et pots comprar com a particular són caríssimes i dolentíssimes». El contrabaixista va viure de prop el cas del guitarrista Vic Juris, mort el 30 de desembre, que també es va veure obligat a sol·licitar ajuda via ‘finançament col·lectiu’ per pagar el seu tractament contra el càncer. «Si estàs malalt com Vic Juris, l’assegurança et diu que hi ha un límit a partir del qual no et cobreix. O sigui que Jimmy Cobb és la punta d’iceberg. És una cosa sistèmica», sentencia Cuadrado.