Ilegales: «Una rebel·lió és inevitable i, a més, necessària»

Han passat 37 anys des que Ilegales cantessin ‘Tiempos nuevos, tiempos salvajes’, i el rumb del món no els ha portat a rebaixar el to. Més aviat a alçar-lo encara una mica més en aquest nou disc insurrecte, ‘Rebelión’, que mostren aquest divendres a Razzmatazz (Festival Mil·lenni). Parlem amb el seu líder, Jorge Martínez, acabat d’arribar del seu setè viatge d’aquest any a Llatinoamèrica.

¿Percep alguna cosa en el públic llatinoamericà que li agradaria trobar a Espanya?

Jo veig que hi ha una reacció, però a escala global, no només d’un país, i la causa sempre és la mateixa: el neoliberalisme salvatge, caníbal, que es devora a si mateix i que ja no aporta solucions, sinó més aviat problemes constants. Hi ha una contestació al carrer per pura asfíxia, allà i aquí. Com diu la lletra ‘Mundo carapijo’, «estallan las fronteras de hambre pura». A tot arreu. Les coses estan molt agitades a escala global, és insostenible. Que productes europeus vagin subvencionats a l’Àfrica per sota del seu cost farà que la població africana hagi d’emigrar. Es mouen mecanismes que porten a aquesta situació, i els dolents són els mateixos de sempre.

Ilegales van parar un temps fa gairebé una dècada, quan vostè va muntar Jorge Ilegal y Los Magníficos, banda d’homenatge a les velles orquestres de ball. ¿Què el va fer recuperar al grup el 2015?

Doncs que m’havien sortit tantes cançons per a Ilegales que no podia ser de cap altra manera. Vaig intentar evitar-ho, no escoltar-les, però les cançons són insistents quan volen venir. Són el que realment importa. Es dona molta importància als artistes, els pintors..., però jo veig més important l’obra. ¿I d’on ve? Doncs no ho sé. Probablement algú ens la dicta. Jo fins i tot sospito de mi mateix. Hi ha una part que ha de veure un, però l’entorn i els mitjans tècnics modelen l’art.

¿Aquestes cançons especialment insurrectes venen d’un lloc diferent que les anteriors?

Vaig escollir el títol farà any i mig perquè era previsible aquest moment que vivim. Es veia venir. Està previst que esclatin les coses: miris on miris, està ple d’incendis. Una rebel·lió és inevitable i a més és necessària i imprescindible.

¿S’imagina aquesta rebel·lió a Espanya?

Jo crec que és Europa en el seu conjunt la que està sent bombardejada i dividida. Hi ha un gran interès que Europa es divideixi. Un dels virus a inocular són els nacionalismes, que ja es van comprovar amb els Balcans, on es va utilitzar material bèl·lic a punt de caducar. Europa potser no és l’actor mundial més important, però imprimeix caràcter a la resta del món. Espanya és una d’aquestes peces d’aquesta Europa que es pretén dividir. I al Regne Unit sembla que la part més desinformada de la societat ha votat per separar-se d’Europa, malgrat que en dependran molt més en el futur, perquè han de negociar amb cada país i no podran prendre decisions dins de la UE. ¿Es llançaran en braços del senyor Trump? Com arriba a ser el poble de vegades... Van i voten Boris Johnson, que era un dels periodistes més matussers que hi havia a Brussel·les.

Qui li hauria dit als anys 80 que es veuria defensant la Unió Europea.

El 1981 vaig escriure una cançó anomenada ‘Europa ha muerto’. Ja es veia que Europa seria atacada. Es veia que no podia ser que països molt diferents adoptessin la mateixa moneda amb la mateixa facilitat, amb un euro a mida d’Alemanya. Però la idea és bonica, i per a la geopolítica actual és indispensable. Aquí tenim aquests grans blocs: La Xina, els Estats Units...

¿Creu que Ilegales havien perdut el fil, el compromís, en etapes anteriors?

No és higiènic estar sempre en la mateixa actitud. S’ha d’anar canviant. De vegades ets combatiu i de vegades estàs adormit, però en un somieig que pot produir coses positives. No tot és el compromís o la torre d’ivori aïllada. Els dos extrems fins i tot són valuosos, i totes les baules intermèdies també.

Assumeix tota la seva obra.

Sí, a mi m’agrada tot. Algunes cançons més que d’altres, de vegades depenent de l’hora o del temps que faci. El mateix li passa al públic. Mai hem fet un disc conceptual: sempre són col·leccions de cançons i ni tan sols pertanyen a la mateixa època. En aquest disc hi ha cançons molt del moment, però també surt el tema de les drogues. La cançó diu «si te pones, no tomes tanta, tonto». Les drogues són una constant en la història.

Aquesta cançó, ‘No tanta, tonto’, pot semblar moralista. ¡A hores d’ara!

No, què va, un bon ús de les coses...

¿Ara ve a dir-nos que compte amb les drogues?

Ja, després d’haver-nos posat fins a dalt de tot... No, no. A veure, jo no aconsellaria ningú que prengués drogues, però reconec que les he pres i que m’han provat bé gairebé sempre. Però a molts amics i companys de viatge no tant. Ho dic amb tranquil·litat perquè no tinc una personalitat addictiva.

¿Per què va voler muntar una banda de rock?

Perquè el so em posava boig, i em continua posant. El so i el missatge. Quan va sortir ‘Black is black’, de Los Bravos, aquella manera amb què entraven el baix i la bateria... Després, en la cançó protesta deien coses que m’inquietaven, tot i que la música era horrorosa. Calia fer-hi alguna cosa. El primer disc que per a mi unia les dues coses, un bon so i un missatge, va ser el d’un grup català amb nom anglès i lletres en espanyol magnífiques: Lone Star. L’epé de quatre cançons, de 1967, que incloïa ‘Todo va bien’. El guardo com una relíquia. Poder dir coses i amb aquella contundència... Tremend. Amb textos personals però polítics: «Yo tengo un dueño que me hace sudar...»

Així que les seves arrels venen de molt abans que el punk.

És que tot el discurs del punk ja estava a Quevedo, i molt abans, en els grecollatins, en Marcial i Juvenal. No era cap novetat. Però els nens sempre juguen amb coses que creuen que són noves. La sàtira és una cosa molt antiga. M’agrada la més feridora. S’ha de ser fort. El bo del punk és que va escombrar tot allò en el que s’havia convertit el rock: un exercici de virtuosisme que no anava enlloc, amb el progressiu i el jazz rock, que era a veure qui tocava més notes en menys temps i no deia res. Als despatxos de les discogràfiques eren aficionats a aquestes músiques, però va començar el ‘faci-ho vostè mateix’ i va generar una revolució. Les multinacionals tenien aquesta capacitat de dir què sonava i què no, i es van quedar perplexos amb l’aparició de les companyies petites, que editaven els seus discos. Això es va aconseguir a Espanya als 80 i no abans, als 70 ni als 60.

Però Ilegales va començar en companyies independents i al cap de poc temps va fitxar per un segell gran, Epic, de CBS.

Perquè va arribar un moment en què les petites eren més ‘pijoteres’ que les grans. ¿Com pot ser? Doncs sí, eren uns ‘pijos’, i deies, si ha de ser d’aquesta manera, anem-nos-en a una de gran, amb un contracte que permeti autogestió total. Nosaltres entregàvem els discos fets, sense cap intromissió. Després les grans van absorbir les petites per com n’eren de ‘pijas’, per la colla de ‘pijos’ que eren allà. Gent que es va tornar més egocèntrica i repulsiva que la de les multinacionals. Que ja cal ser-ho, ¿eh?

Es podria pensar que ‘Rebelión’ connecta amb el mal geni dels seus inicis, però hi ha una diferència: llavors es vestien de nihilistes i ara criden a l’acció.

Era un nihilisme una mica justificat per l’optimisme que hi havia llavors. Parlem de 1982, quan s’havia abolit la censura, els drets laborals creixien, s’estava aconseguint la sanitat universal... Això generava una esperança i justifica un cert nihilisme i una certa despreocupació. Però ara què vols, ¿confondre el públic?

El 1982 hi podia haver la sensació que anàvem a millor i ara que anem a pitjor.

Ara anem clarament a pitjor, i en part per culpa dels artistes, per això de ser políticament correctes i quedar bé, aquest temor als prohibidors vocacionals que s’indignen per tot, a mullar-se i a dir coses. Tot això fa que les llibertats civils i els drets es restringeixin. És una cosa perillosa. Per això ara no és possible el nihilisme. Hem despertat. D’una manera gradual o brusca, els més despistats, però és així. Drets laborals que gairebé han desaparegut a la pràctica, la ‘llei mordassa’...

¿Espera que aquest missatge vagi més enllà del públic generacional propi d’una banda amb història com Ilegales?

Tenim fotografies de concerts on veiem públic molt jove, amb uns cares de sorpresa tremenda, i després enrere gent amb el cabell blanc. Sí que tenim un públic rejovenit. Tots els nostres concerts d’aquest any han sigut amb les entrades esgotades, i és per l’ampliació del públic.

¿Pensava que es dedicaria tota la vida a això, a tocar en una banda de rock?

Jo sabia que sempre aniria a tocar, tingués èxit o no. Això ho tenia clar.

Fa tres anys van rebre un cop, la mort del baixista Alejandro ‘Espina’ Blanco. La seva plaça la va ocupar un altre membre històric, Willy Vijande.

Que es mori un company et deixa... Però el mateix dia ja vaig agafar la guitarra i vaig tocar. La música canalitza aquest tipus d’emocions. L’Alejandro tenia molts amics músics, i vam estar parlant després i va resultar que gairebé tots ens vam posar a tocar en aquell moment. Amb el Willy no vam aturar la gira ni vam aturar res. Hi ha una gran veritat que és que la veu del company desaparegut sona en un altre company. Això és així.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Tenen impuls per seguir?

Els plans són seguir amb el que aparegui. A les cançons no les pots trucar; venen elles soles, si venen. Fins i tot ja n’hi ha alguna de gravada. Però són capritxoses, i s’ha de ser molt diligent amb elles: quan venen cal agafar-les i donar-los vida immediatament. Si no, se’n van. És com si s’enfadessin. I no tornen mai. Per això començo a dubtar de la meva creativitat i començo a pensar que algú em dicta les coses. Una amiga meva, o enemiga, em diu que sembla impossible que totes aquestes cançons les hagi fet algú tan cretí com jo.