03 d’abr 2020

Anar al contingut

talent de la música urbana

Morad, el ningú de platí: «Si vaig als Grammy, aniré en xandall»

El jove artista de l'Hospitalet tanca amb un Disc de Platí un any vertiginós que el situa com el gran fenomen musical del moment

Les seves lletres sobre les seves vivències crues, inclòs el pas per un centre de menors, interpel·len un públic que en ell ha trobat per fi un referent

Ignasi Fortuny

Morad, el ningú de platí: «Si vaig als Grammy, aniré en xandall»

JORDI COTRINA

Diu el poema d’Eduardo Galeano: «Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada; los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre; muriendo la vida, jodidos, rejodidos: que no son, aunque sean».

Morad, un xaval de 20 anys d’ascendència marroquina del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, ve de no ser «res, res, res», diu. I d’això fa menys d’un any, quan va començar a cantar. Ara, convertit en la veu del carrer, de la marginalitat, del gueto, dels que la gent mira de reüll, d’‘els ningú’, és el gran fenomen de la música urbana a Espanya. Un any de vertigen en què, és obvi, han canviat coses però alhora tot continua igual. «Del que estic més orgullós és que ara el barri s’ha fet més obert. La gent coneix el barri, d’on vinc», exposa. I comenta rialler que el tracte a ell i els seus amics ha canviat a segons quins llocs: «En la meva puta vida m’han deixat entrar en xandall enlloc i ara me la passo cantant a tot arreu en xandall. Si anem als Grammy, anirem en xandall».

No obstant, hi ha coses, segons diu, que no canvien: «L’única policia amb què tinc problemes és la d’aquí. Ara estic molt temps fora, però quan soc aquí, algun ha de fer la gracieta. A les cançons parlo de com ens han tractat, és només música, al cap i a la fi. De moment, no és il·legal cantar el que jo canto». «Ara que faig les coses bé, em guanyo el pa, no faig res dolent, ¿per què m’han de donar un tracte pitjor que quan feia les coses malament?», es pregunta. 

«Del que estic més orgullós és que ara el barri s’ha fet més obert»

Morad

Raper

Morad, que fonamenta la seva música en lletres sobre les seves vivències crues –pas per un centre de menors inclòs– i que sona com la potentíssima escena de rap francès de fills de la immigració, creix a una velocitat que costa controlar. Un bon exemple d’això és la recent gira de concerts que ha fet per Espanya.

Dissenyada amb precaució –eren els seus primers directes– per a vuit ciutats, n’han acabat sent 20 i, en alguns casos, amb canvi de sala per ampliar l’aforament. A tot arreu va esgotar les entrades (entre 300 i mil, depenent de la localitat). «El que faig jo és el més natural que hi ha ara, el més orgànic. Jo estic sonant perquè la gent vol que soni, no estic fent res per sonar», exposa sustentant-se en el milió i mig d’oients mensuals que té a Spotify o els 154.000 subscriptors a Youtube (fa sis mesos en tenia 37.000). Aquest divendres actua a la sala Salamandra, a la seva ciutat (‘sold out’ des de fa setmanes). «És el dia que he esperat tot l’any». 

Morad i, en primer terme, el productor Vato al seu estudi, a l’Hospitalet / Jordi cotrina

Un altre exemple del seu inici de carrera meteòric és que un dels seus temes, ‘A escondidas’ (produït per $kyhook), va ser Disc d’Or en el moment de l’entrevista i dies després s’hagi convertit ja en Disc de Platí. Morad ha demanat tres còpies del guardó: una per a casa seva, una altra per a l’estudi i una tercera per al «bar de la María». «Avui dia és el lloc on millor estic, on més còmode em trobo. Així tot el món del barri que hi vagi a menjar o a prendre alguna cosa en veurà un, dos i, si Déu vol, la paret plena», ambiciona Morad. La María, mestressa d’«el bar de la María» i veïna del barri: «Amb aquest gest demostra que humil que és. El que fa, ho fa pels que l’envolten. Si ha de donar un cop de mà a algú, l’hi dona. Perquè el xaval també les ha passat magres». «Aquí tothom està al seu costat», afegeix. 

El poder del relat autèntic 

Morad separa el seu públic en dos: «Els que no ho han viscut i els ha agradat perquè pensen que he dit el que passa» i «els que ho han viscut». «Jo ho faig molt pels que ho han viscut, ells ho senten de veritat», explica. Es refereix a les moltes cares d’una realitat polièdrica que s’invisibilitzen. I, més concretament, als que com ell han passat per centres de menors. «La meva experiència va ser dolenta. Veia que als xavals se’ls feia molt mal, els deixaven malament... Així com jo he sortit cantant un altre podria haver sigut una altra cosa. Érem molts amb futur allà», exposa. I remata: «Ho passes malament perquè és un temps que et fan estar fora del sistema, no et pots adaptar fins que surtis. Et fan sentir que ja s’ha acabat tot. I amb 15 anys no pots pensar que la vida s’ha acabat, que no seràs res». 

Les seves cançons han interpel·lat un públic que en Morad per fi ha trobat un referent. El seu productor, Vato, així ho creu: «És el que necessitava molta gent amb la música, identificar-se. Sobretot pels ritmes i els continguts de les lletres, que són el que viuen en el seu dia a dia». Tot això ho ha comprovat Pau Llonch, membre de la cooperativa Versembrant, que fa intervencions educatives amb rap a instituts i Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE), on es dona acollida a menors tutelats: «És un missatge i una forma que encara no hi havia al món de la música urbana. Hi ha una bona part de les nostres comunitats que moltes vegades no s’ha sentit interpel·lada per raons lingüístiques, d’origen, etcètera. Amb Morad he constatat que la majoria hi estan superidentificats, i això és un mecanisme superpotent per generar valors d’orientació en la vida». «El més nou d’aquest fenomen és que interpel·la una gent que fins ara no se sentia gaire interpel·lada per la música. I també que ens n’hem adonat i que qui la produeix és d’aquí», afegeix Llonch.

«Interpel·la una gent que fins ara no se sentia gaire interpel·lada per la música»

Pau Llonch

Membre de la cooperativa Versembrant

Morad és conscient de la força de la seva música, que recentment li ha clavat un parell de calbots al sistema educatiu (‘Profesores’) i a l’entramat de la justícia juvenil (‘Aguantando’): «Ara veig que tinc molta més veu i sé que he d’enviar els missatges clars, ben fets, no fora de lloc, sempre amb la mateixa mentalitat que al principi». Unes cançons que arriben transparents, autèntiques. «Una de les seves virtuts és que és real, i això en un món on la indústria és cada vegada més important, el màrqueting és més important, es valora moltíssim», opina Llonch. Una indústria que el de l’Hospitalet somia plena de «xavals de la música del carrer».

Morad té ara uns projectes grans, gegants, a les mans. A començament d’any traurà el seu segon àlbum, començarà a preparar un tercer disc molt ambiciós i després pujarà a la gran roda dels festivals de música amb nombroses dates ja confirmades. A casa, disfrutant de valent, ja que estarà a la pròxima edició del Sónar. Sobre les ofertes que rep de discogràfiques diu: «A mi mai, mai, mai se m’han obert els ulls pels diners. Tot el que ensenyen ara jo ja ho podia haver vist, no m’impressiona». El carrer és de platí.