King Gizzard & The Lizard Wizard, aquelarre psicodèlic a Razzmatazz

És possible que el rock ja no pugui continuar evolucionant sense deixar de ser rock i no una altra cosa, però lluny d’acoquinar-se davant de la visió d’un mur tan alt, King Gizzard & The Lizard Wizard, paios inquiets, procedeixen a desembarassar el camí mirant enrere i dedicant-se a processar i trinxar el llegat de diverses dècades i a provar de convertir-lo en alguna cosa excitant. Valent aquelarre, el d’aquest dissabte a Razzmatazz, a base de hard-rock fronterer amb el metal extrem i psicodèlia amb vista al folk i al boogie.

Sotrac integral: «Crec en la hipèrbole / veig el quart color», va advertir el motivadíssim líder del grup, Stu Mackenzie, a ‘The fourth colour’, advertint de les seves facultats per al tetracromatisme i per veure coses que als altres ens resulten invisibles. Sala plena de gom a gom, entrades esgotades des de feia setmanes, en una nit en què res ni ningú va poder amb la banda australiana, ni tan sols l’onada de cancel·lacions per causes majors que es va carregar aquests dies diversos concerts. Públic que, dos anys i mig després del seu pas al Primavera Sound, va voler calibrar, aquesta vegada en una sala, els poders d’aquesta estranya formació capaç de publicar 15 àlbums en set anys.

Simpatia pel ‘thrash’

Del més recent, ‘Infest the rats’ nest’, llançat a l’agost, va sortir la traca de benvinguda, escorant el so cap a un metal filo-‘thrash’: ‘Venusian 2’, ‘Mars for the rich’ i ‘Planet B’. Macenzie, cremant les cordes vocals com un Lemmy en trànsit, les cortines de guitarres metal amb puntejos sincronitzats i la doble bateria ancorant el monstre. Un territori de fricció amb la psicodèlia més homologada entorn de models com The Flaming Lips o Tame Impala. D’allà a un canvi de terç amb ‘Crumbling castle’, monument de llarg itinerari, amb vista a Hawkwind i als Pink Floyd més còsmics, adornat a la pantalla amb tons vermells i verds.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

King Gizzard canvia de a dalt a a baix el seu repertori d’una nit a l’altra, i podent escorar-se cap a cada una de les seves cantonades estilístiques, a Razzmatazz va oferir un retrat ampli i representatiu, enllaçant les peces sense gairebé pauses. Van incloure les seves incursions a un rhythm’n’blues aventurer (‘Plastic boogie’ i ‘This thing’, amb tocs d’harmònica del teclista, Ambrose Kenny-Smith) i es van endinsar en un exotisme realçat per la flauta (‘Hot water’), gir que va recordar que entre les seves fonts d’inspiració hi ha la ultramuntana cançó psicodèlica del turc Erkin Koray.

Deixant-se anar, la banda va connectar amb un folk ritual, de ritme aparatós i tendència a l’himne, amb ‘Billabong valley’, i es va entregar a la catarsi en un ‘Head on / Pills’ estirat fins al deliri, suggerint que el propòsit últim de King Gizzard és perdre el món de vista entorn d’una gran pira feta dels vestigis del que tots aquests anys hem anomenat rock.