25 maig 2020

Anar al contingut

Un brillant exercici de reciclatge artístic

Cançons pop i novel·les 'pulp'

Todd Alcott, un guionista de Hollywood desenganyat amb la seva feina, es reinventa com a dissenyador gràfic convertint clàssics del rock en portades de llibres de butxaca

Rafael Tapounet

Cançons pop i novel·les 'pulp'

No és aventurat suposar que tots aquells que el 2016 van aplaudir amb fervor l’audàcia de l’Acadèmia Sueca al premiar amb el Nobel de Literatura un cantautor com Bob Dylan haurien posat el crit al cel si, en lloc de compondre tonades, el tal Dylan s’hagués guanyat el pa escrivint novel·les de quiosc. Perquè fins i tot el rock and roll resulta una forma artística més respectable als ulls de les elits literàries que aquests llibres de butxaca de portades hipnòtiques i paper macilent, tan sobrats d’adjectius com desproveïts de complexos, que a mitjans del segle passat van amenitzar amb les seves trames arquetípiques i el seu llenguatge a boca de canó milions de trajectes ferroviaris i d’estades carceràries. No, Bob Dylan mai hauria guanyat el premi Nobel si hagués sigut escriptor de novel·les de duro.

I no obstant, el guionista dramaturg i director Todd Alcott (Crystal Lake, Illinois, 1961) afirma que el bard de Duluth hauria fet un paper formidable com a autor de ficcions de quiosc. «Les seves lletres semblen estar demanant a crits que algú les converteixi en imatges ‘pulp’», assegura. Dit i fet. A falta d’un il·lustrador que s’animés a escometre la feina, Alcott va decidir fer-ho ell mateix i metamorfosar cançons com ara ‘Maggie’s farm’ (aquesta grangera dominanta que es delecta veient suar el seu fibrós mosso de quadra), ‘Like a rolling stone’, ‘Visions of Johanna, ‘A hard rain’s a-gonna fall’, ‘Tangled up in blue’ i ‘Just like a woman’ en portades de llibres de butxaca. El resultat són unes novel·letes tan apetitoses que un de sol pot desitjar que existissin realment.

Cartells de pel·lícules i catàlegs d’Ikea

És clar que Bob Dylan no és l’únic músic l’obra del qual ha sigut sotmesa al ‘tractament Alcott’ per convertir cançons en art ‘pulp’. També números clàssics dels Beatles, David Bowie, Leonard Cohen, Pink Floyd, Joni Mitchell, Bruce Springsteen, Elvis Costello, els Clash, els Ramones, Talking Heads, REM, els Smiths, Prince, Pulp (¡i tant!) i diverses desenes més de solistes i grups han adquirit una nova vida gràcies al Photoshop d’aquest escriptor i cineasta resident a Califòrnia. I no només en forma de portades de novel·les de quiosc, sinó també com a cartells de pel·lícules, còmics, revistes, cartells publicitaris i fins i tot etiquetes de productes i catàlegs d’Ikea (brillant idea per il·lustrar el ‘Kid A’ de Radiohead).

Tot va començar amb dos gats, Didi i Gogo. «Un dia, la Sara, la meva dona, em va enviar una foto que havia fet als nostres gats a la cuina –relata Todd Alcott–. Quan la vaig veure, vaig pensar: ‘Uh, això sembla la portada d’un elapé de Simon & Garfunkel’. I, per pura diversió, la vaig convertir en una espècie de falsa portada utilitzant les tipografies de l’àlbum ‘Sounds of silence’. La vaig publicar a Facebook i va tenir molt bona acollida, així que em vaig dedicar a agafar altres fotos d’aquí i allà i a fer-hi portades de discos».

Els resultats van cridar l’atenció del duo novaiorquès They Might Be Giants, que primer van convidar Alcott a fer una cosa semblant amb les seves cançons en la pàgina web del grup (és bastant memorable la seva reapropiació de la portada del ‘Mind Games’ de John Lennon per al tema ‘Hive Mind’, amb una formiga gegant ocupant el lloc de Yoko Ono) i més endavant li van demanar dissenys per a samarretes i cartells de concerts. «¡I em van pagar per això! Això va ser una gran sorpresa, perquè mai hauria pensat que pogués guanyar diners amb aquestes coses».

Els encàrrecs van començar a multiplicar-se, així que Alcott va fer un pas més i va obrir la seva botiga virtual al portal de venda de productes especials Etsy. «La idea era aconseguir un petit ingrés suplementari per a mi i la meva família», assenyala. Però la cosa se li va escapar de les mans. Quan el web Open Culture va publicar un reportatge sobre el seu treball, per llavors ja molt centrat en la manipulació de portades de novel·les de quiosc dels anys 40, 50 i 60, Alcott va passar de vendre dos o tres peces a la setmana a despatxar diverses dotzenes en aquell mateix temps. «A partir d’allà el negoci no ha deixat de créixer –apunta–, i ara s’ha convertit en el meu mitjà de vida».

«Aquest tio m’entén»

En els poc més de tres anys que porta dedicat a aquesta nova ocupació, Alcott ha realitzat més de mil obres (tot i que només un centenar continuen en estoc) i ha generat un petit fenomen que ha portat a diversos grups de renom a contactar amb ell per demanar-li que faci màgia ‘pulp’ amb les seves cançons. «Així és, tot i que la veritat és que treballo millor amb artistes que signifiquen alguna cosa per a mi, perquè això em permet connectar amb la seva obra un nivell més profund i establir associacions que de cap altra manera potser no se m’acudirien. Fer coses que, si ells les veuen, els facin pensar: ‘Ei, aquest tio sí que m’entén’».

Molts no només ho han pensat sinó que també l’hi han dit. I membres d’alguns dels seus grups favorits, com ara REM i Garbage, han compartit el seu entusiasme a les xarxes socials. «Em sento molt honrat. I sorprès. La resposta dels artistes a qui he dedicat les meves obres ha sigut en general molt bona. Fins ara –riu– cap d’ells s’ha queixat o m’ha demanat que la retiri». 

A més d’una manera inesperada de guanyar diners, aquesta tasca de reciclatge constitueix per a Alcott una cosa així com «una missió» que ell es pren molt seriosament. »Les meves peces pretenen retre homenatge a les cançons que m’estimo però també a tots aquests il·lustradors meravellosos que treballaven de forma gairebé anònima i que ningú recorda. Quan agafo una cançó i la poso en un context gràfic completament diferent, faig que obres de diferents disciplines i èpoques convisquin en un mateix espai, i espero que d’alguna manera això doni una llum nova sobre el treball d’aquests artistes».

Art hiperbòlic

Alcott, que recorre els mercats ambulants col·leccionant novel·les de quiosc amb l’avidesa d’un fanàtic, confessa que en realitat mai ha sentit massa interès pel que amaguen els llibres de butxaca darrere de les seves trepidants cobertes. «No, em sap greu decebre’t, però a mi el que m’agrada són les portades. L’art és tan poderós, tan directe, tan hiperbòlic, que literalment segresta l’atenció de qui ho veu. Durant l’era ‘pulp’, cada revista i cada novel·la competia amb dotzenes o centenars de títols a les prestatgeries, així que la portada havia de cridar molt fort per captar l’atenció».  

I cridaven fort a través no només de les formidables il·lustracions sinó també de les suggeridores cites que acompanyaven la coberta al títol i el nom de l’autor (generalment un pseudònim), a tall de reclam publicitari. Alcott substitueix aquestes cites per fragments de lletres de les cançons, descontextualitzades i reproduïdes en una font ‘vintage’, i l’invent funciona de meravella. ¿Qui no voldria llegir una novel·la amb una portada com la de ‘Born to run’, amb aquests dos joves fotent-se mà amb passió febril, cotxes antics en flames i l’imbatible lema «L’autopista està col·lapsada per herois caiguts... ¡en un últim desafiament de motors!»?

Llibres clàssics, analgèsics i vivendes suburbanes

No només de ‘pulp’ s’alimenta l’obra de Todd Alcott. Malgrat treballar preferentment amb imatges arribades de l’era daurada de la novel·la de quiosc, aquest guionista reconvertit en dissenyador també recorre a fonts d’inspiració gràfica menys estridents quan considera que la naturalesa de la cançó ho demana. És el cas de ‘This charming man’, dels Smiths, inspirada en el sobri disseny clàssic dels llibres de butxaca de l’editorial Penguin («al cap i a la fi, Morrisey va publicar la seva autobiografia a Penguin, ¿oi?»); de ‘Comfortably numb’, de Pink Floyd, realitzada a partir d’un antic anunci de l’analgèsic Anacin, i de la qual probablement és la peça favorita d’Alcott (i una de les més venudes): ‘This must be the place’, dels Talking Heads. «Era la primera vegada que creava una cosa que no era una imitació estricta d’una imatge ja existent», explica. Aquí utilitza la lletra de la cançó («¡A casa és on vull estar!») per donar contingut al prospecte d’un pla de construcció de vivendes suburbanes dels anys 50. El resultat és esplèndid.