Anar al contingut

OBITUARI

Chicho Ibáñez Serrador: els nostres terrors favorits

Chicho Ibáñez Serrador: els nostres terrors favorits

Ángel Sala

Va ser un director capaç de donar un bany de prestigi a l'injustament massacrat cine de terror espanyol, un referent que va il·luminar generacions de cineastes i cinèfils

En els meus records d’infància més remots, es barregen caràtules dibuixades amb crits d’horror de fons en què es conjugaven, sempre segons els grans, històries per no dormir amb dos rombes i veus sepulcrals. Però també hi apareix una sintonia amable, dominada per una altra veu, més cantaire i amb silueta de carabassa 'showman’. Els dos records, amb el temps, van descobrir un comú denominador de nom Narciso Ibañez Serrador.

Està clar que les seves 'Historias para no dormir' van descobrir a l’audiència aquell món del terror interpretat des de la nostra espanyolitat més culterana, una combinació teatral, però també avantguardista en l’àmbit audiovisual, que dècades més tard es disfruta amb el sabor anyenc del bon culte. Però no ens oblidem d’aquell 'Un, dos, tres... responda otra vez', que Narciso Ibáñez Serrador dirigia com 'deus ex machina', pròxim, però també misteriós.

En ha deixat Chicho, el que ens va regalar el plaer del terror des de la butaca de la llar, el que va fer d’una carabassa un símbol nacional; de Don Cicuta i els Tacañones, antiherois d’una Espanya que descobria luxes més enllà del pis o el 600, o de les secretàries enfundades en ulleres d’estudioses, un erotisme acceptat per a famílies en hores nocturnes de divendres no gaire intempestives, sempre abans que la violència de 'Kojak' amb els seus dos rombes ens enviés els petits al llit. Però ens ha deixat Narciso Ibáñez Serrador, director capaç de donar un bany de prestigi a l’injustament massacrat cine de terror espanyol gràcies als contorns gòtics amb ínfules britàniques i cor italià que traspuava la imponent 'La residencia', exercici d’exorcisme de la repressió educativa 'made in Spain' objecte de les mirades més incriminatòries dels censors de l’època.

Ens ha deixat Chicho, el que ens va regalar el plaer del terror des de la butaca de la llar o que va fer d’una carabassa un símbol nacional

Però no es va quedar aquí i des dels confins de l’època franquista va portar a les sales una pel·lícula de títol inquietant per als que, en l’epoca en què es va estrenar, érem nens sense possibilitat d’entrar a les sales. Em refereixo a '¿Quién puede matar a un niño?', exercici hitchcocknià en forma i fons, canviant ocells per nens, però deixant igual d’inexplicat l’origen dels mals. Una obra mestra sense clarobscurs, horror narrat sota aquell sol ardent tan característic de l’Espanya del ‘boom’ turístic, llum plena d’ombres present també en pel·lícules oblidades per molts, però gens oblidables com ara les formidables 'Una vela para el diablo', d’Eugenio Martin, i 'El techo de cristal', d’Eloy de la Iglesia. Però Narciso, el nostre Chicho, elevava l’òbvia faula local a categoria d’emergència universal, convertint amb el temps aquesta obra única en un referent mundial per al cine de gènere.

Chicho, el gran Ibáñez Serrador, va fer nostres els seus terrors favorits a través d’un programa de cine amb presentacions a l’estil del ‘host’ anglosaxó (una altra vegada Hitchcock) que van omplir de cinefília i cinefàgia les nostres ànimes, devoradores de continguts, provocant que pel·lícules fins aquell moment menors o de dubtós gust fossin acceptades al ser tocades per aquest demiürg de la comunicació que sempre ha sigut Chicho. Tot el que he comentat, dit i remarcat aquí té el seu sentit i la màxima sensibilitat a l’hora de conjugar-se amb la persona i el personatge, aquest home amb ànima de 'showman’, d’humor ampli i fosc gairebé negre, conversador nat i sempre agraït i present en els seus ensenyaments com també en la seva influència.

La seva aura, el seu exemple i la seva energia han il·luminat generacions de cineastes i cinèfils; la seva obra cinematogràfica i televisiva ha omplert els nostres buits de memòria, ha donat forma a somriures i llàgrimes de les nostres vides i, sobretot, ha provocat esgarrifances sanes i necessàries per fer que estimem i entenguem allò que viu en les ombres. Chicho ens ha deixat, però és impossible perdre’l, perquè sempre hi serà quan recordem un clàssic del fantàstic; viurà en aquells aparells impossibles anomenats televisors i els seus derivats, i, sobretot, formarà part de la nostra memòria personal i col·lectiva; un rostre, una veu i un talent que ha ajudat a donar forma a moltes experiències de les nostres vides.

Ángel Sala és director del Festival de Sitges.