Anar al contingut

CRÒNICA

Silvio Rodríguez, un tast de troba simfònica al Fòrum

El trobador va imprimir el seu carisma en el concert de celebració del 60è aniversari de l'Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, en el qual va interpretar sis cançons i va deixar als seus seguidors amb ganes de més

Jordi Bianciotto

Silvio Rodríguez, un tast de troba simfònica al Fòrum

FERRAN SENDRA

Per commemorar el seu 60è aniversari, l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba ha integrat en el seu imaginari un llegat clau de la música popular del país antillà, el del trobador, encarnat per Silvio Rodríguez. La seva veu va imprimir, així, un segell de pensament social, filosofia i sensualitat, aquest dimarts a l’Auditori del Fòrum, en l’ampli repertori orquestral, tot i que els seus seguidors es van quedar amb ganes de més i així ho van fer notar demanant, en va, un últim bis.

Sobre el paper, era la nit de l’orquestra, integrada per vuitanta músics, que es va obrir pas amb la direcció d’Enrique Pérez Mesa a través de composicions cubanes del segle XX, amb centralitat per al ‘Concert de tardor per a flauta i cordes’, de Joaquín Clerch. Honors per a Niurka González, premiada flautista (i dona de Silvio Rodríguez), que va posar llum a passatges instrumentals d’una extrema subtilesa.

Relleus refinats

La segona part va començar citant ‘El sombrero de tres picos’, de Manuel de Falla, i va canviar de rumb amb l’entrada de Silvio Rodríguez. Texans, mans a les butxaques, gorra i la veu ben temperada des de les mítiques primeres paraules de ‘Pequeña serenata diurna’: “Vivo en un país libre...”. Ovació instantània i silenci àvid de la trobada del seu cançoner amb una frondositat simfònica matisada amb encert: ‘La era está pariendo un corazón’ i ‘Ángel para un final’, entre mostres emotives de l’afició (“¡t'estimem, Silvio!”, “¡I jo a vosaltres!”), camí de la malenconia de ‘Jugábamos a Dios’.

El cantautor, cantant amb els ulls mig tancats, amb una mà sobre l’orella dreta com escoltant la seva veu interior, i adoptant el seu to més sever en la cinquena i suposadament última cançó, ‘El necio’, amb la seva reafirmació en els ideals. Tot i que aquí es va acabar el guió, hi va haver ocasió per a una sisena peça, “sortint una miqueta del programa”, que va resultar ser ‘Te amaré’, recolzada amb el piano exquisit de Jorge Aragón (arranjador de les adaptacions orquestrals) i amb la vista posada en l’amor després de la mort.

L’orquestra va reprendre tot el poder en un comiat vibrant a través del ‘guaguancó’ de Guido López-Gavilán i el ‘danzón’ d’Alejandro García Gaturla, amb els músics utilitzant les caixes dels seus instruments com a percussió, evocant una memòria africana, i Pérez Mesa dirigint les palmes del públic. En bona part, admiradors de Silvio Rodríguez, que van reclamar una bona estona una última cançó que no va arribar.