Anar al contingut

ENTREVISTA

De Txernòbil a la Croàcia nazi de la mà de Benesiu

L'escriptor alacantí torna amb 'Serem Atlàntida' després de la celebrada 'Gegants de gel', en què reflexiona sobre «la identitat, la frontera, la nostàlgia i el simulacre»

Anna Abella

De Txernòbil a la Croàcia nazi de la mà de Benesiu

SILVIA CORTADA BALLUS

Un mateix narrador i unes mateixes meditacions al voltant de conceptes com “la identitat, la frontera, la nostàlgia i el simulacre...”, recorden les tres novel·les de Joan Benesiu (Beneixama, Alacant, 1971), amarades de la filosofia que ensenya als seus alumnes d’institut. Després de guanyar el Premi Ciutat de Xàtiva 2007 amb ‘Intercanvi’, va causar sensació amb la celebrada ‘Gegants de gel’,, amb la que va aconseguir els prestigiosos Llibreter (2015) i Crexells (2016). Si en aquella un grup de personatges es trobaven a Ushuaia, a la Patagònia, al final del món, ara torna amb ‘Serem Atlàntida’ (Edicions del Periscopi), en què l’evocació de la illa mítica de la que Plató parlava en els seus diàlegs li funciona com a “simulacre de l’enfonsament” de la Unió Europea i en què batega la memòria croata dels col·laboracionistes nazisTxernòbil o el drama actual dels refugiats

Hi experimenta la novel·lística entrellaçant una narrativa assagística amb la de viatges, pinzellades autobiogràfiques o amb la història. Perquè, opina, “la novel·la està evolucionant”: “No vull viure en una novel·la del segle XIX, sinó en una novel·la viva, que impliqui aquesta barreja de gèneres, anar de l’un a l’altre, que exigeix un lector despert. La novel·la és una arma del pensament”.

‘Serem Atlàntida’, explica Benesiu, “està vertebrada pel concepte de simulacre i de ficció. El verb apel·la al futur i la Atlàntida al passat, un passat que és una il·lusió i ala història de la qual és la del seu enfonsament, provocat d’alguna manera per la distracció dels propis atlants. Déu castiga la seva banalitat i els fa desaparèixer. Aquesta referència val per a aquesta Unió Europea que no és capaç de reflexionar i de donar resposta a drames humans com el dels refugiats, mentre que la ultradreta els utilitza com a element disgregador de la idea europea, que implica integració i solidaritat. Podem enfonsar-nos com l’Atlàntida”. 

“L’Atlàntida funciona com a simulacre de l’enfonsament de la UE, incapaç de respondre sobre els refugiats”

De fet, avisa, “les alarmes hi són: El ‘brexit’ i l’increment de la ultradreta, que reivindica una nostàlgia de la reconstrucció, que ens enroca en el ‘com érem abans’, per exemple, voler tornar a l’Espanya franquista, un país tancat en si mateix”. Però també, com revela la seva narrativa, existeix una altra visió de la nostàlgia, “la reflexiva, que permet veure el passat amb ironia, evitant-ne les runes”. 

Un narrador del que poc en sap el lector es creua amb tres personatges, Mirko Bevilacqua, un valencià d’origen croata, que busca les seves arrels i que està fascinat per Clara, una jove que manté una relació lèsbica amb una vella dama croata que la té al seu servei. “Són personatges que han perdut alguna cosa, no saben què, però això els fa buscar-ho, viatjar, encara que sigui seguint una línia imaginària com la del meridià de Greenwich o el de París”. 

Les seves cerques els transporten a la Croàcia de la segona guerra mundial, als crims dels “ústaixa, recolzats pel Tercer Reich”. En el seu interès per la memòria històrica i contra l’oblit, Benesiu recorda casos com el de Josef Oberhauser, “que seguia treballant en una cerveseria a 500 quilòmetres d’on se’l jutjava ‘in absentia’ a Itàlia” o Vjekoslav Luburic, enterrat a Carcaixent després de viure tranquil·lament durant anys a València. “Són figures secundàries sense les quals la màquina no hauria funcionat”, recalca abans de denunciar que també davant el règim franquista “hem volgut mirar cap a una altra banda”.      

“La ultradreta reivindica una nostàlgia de la reconstrucció del passat, voler tornar, per exemple, a l’Espanya franquista”

Un escenari d’aquesta cerca és Trieste, “de triple frontera, Itàlia, Eslovènia i Croàcia”. “Abans era territori de l’imperi austrohongarès (que va desaparèixer, com li pot passar a la UE). És una altra de les metàfores que batega a la novel·la. És plena de multinacionalitat, té una identitat molt rica i dona idea d’una ciutat que pot canviar ràpidament d’identitat. Això em donava joc per parlar de la mobilitat de les fronteres, que no són immutables i que poden canviar. De fet, Europa ha canviat”, considera Benesiu, recordant la pugna entre el nacionalisme català i l’espanyol i el procés. “Hem de pensar en quina classe de democràcia volem i pensar en el futur, no en el passat. Això ha d’estar present en la discussió política. Els polítics haurien d’entendre que un canvi de fronteres no sempre ha de ser dramàtic. No hi ha coses inamovibles. I cal parlar sobre què significa el concepte de nació en un debat tranquil. Les coses no s’han de resoldre a la força”.     

Amb referents literaris continus –Walter Benjamin, Sebald, Baudelaire, Kundera, Rousseau, Claudio Magris, Vila-Matas, Cartarescu, Jan Morris, Joyce, Patricio Pron...– i artístics –Remedios Varo, Egon Schiele, Jaume Plensa...–, Benesiu fuig de “la reconstrucció falsificada d’una cosa que ja no hi és”. “Això ho promou el turisme, que és ingenu i pren per vertaders monuments que no ho son; converteix en espectacle la pròpia memòria –opina–. D’aquí el viatge a Prípiat , la zona d’exclusió de Txernòbil, el lloc que pretén enfrontar-se amb  la barbàrie de l’energia nuclear i amb la mentida contínua del Govern soviètic i en què la nostra cultura s’enfronta a l’abisme que significa la tecnologia”.        

Temes: Llibres