El 2019 en la cultura: rere l'empremta de Bayona i Rosalía

El 2018 hi va haver dues subnotícies formidables per a la cultura catalana, de les quals sens dubte van prendre nota els nostres líders culturals, ja que ells no estan abocats en va en el nostre desenvolupament intel·lectual.

La primera notícia és que ‘Jurassic world: El regne caigut’ va ser la tercera pel·lícula més taquilleres del planeta. La va dirigir J. A. Bayona i, aquí la subnotícia que ens interessa, el va acompanyar en l’aventura hollywoodiana el seu cercle tècnic i de producció habitual, tots els membres, com ell, formats a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac).

La segona notícia és que Rosalía va sorprendre el món amb el seu flamenc urbà. La subnotícia que ens importa és que Rosalía es va forjar com a artista al Taller de Músics i l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).

És poc romàntic però què hi farem: són talents amb clara empremta acadèmica. I això està molt bé. Tampoc era romàntica Motown i va crear amb el seu mètode entre industrial i formatiu música fabulosa. Hi ha escola, vaja, i tenir escola sempre serà millor que asseure’s a esperar que surti un geni espontani. Problema: hi ha cops de colze per accedir en aquests centres educatius, que, a més, costen un ull de la cara.

El passat és més confortable que el present i a més atreu turistes, però potser ha arribat l’hora que la cultura institucional comenci a pensar en temps real. Queda dit.

Mentrestant ens entretindrem amb assumptes que treuen el son al ciutadà com la pugna entre Ada Colau i Laura Borràs per si la capella de la Misericòrdia es dedica a ampliar el Macba o es transforma en un CAP. O com les previsibles noves històries judicials de l’Aragó per recuperar art sacre en territori català, sense oblidar que Sixena encara cueja als tribunals. O com qui succeirà Lluís Pasqual al capdavant del Teatre Lliure després de la seva fugida, que va coincidir amb unes crítiques més aviat dèbils a la seva manera de treballar.

Tornem un moment a la inevitable Rosalía: ha rebut crítiques d’uns quants (pocs, però sorollosos) gitanos per apropiació cultural. Segurament quedaren del tot desacreditades quan el trap gitano de Moncho Chavea o Daviles de Novelda irrompi en el gust massiu. A internet ja triomfen i són l’enèsima mutació de les anomenades músiques urbanes, un fenomen sense límits de mestissatge que ja ningú pot prendre’s de broma.

Un monstre

Si el 2018 Netflix va sacsejar la indústria cinematogràfica i la forma de consumir cine amb les grans pel·lícules 'La balada de Buster Scruggs' i 'Roma', dels germans Coen i Alfonso Cuarón, respectivament, aquest any apuja l’aposta: està prevista l’estrena de 'The Irishman', entorn de 175 milions de dòlars de pressupost, amb Robert De Niro, Al Pacino i Joe Pesci a les ordres de Martin Scorsese. Un monstre amb pinta d’últim cop d’un 'grup salvatge' per al qual Netflix ja ha deixat entreveure els seus plans: estrena en comptades sales més o menys simultània a la seva arribada a l’'streaming'.         

Un altre motiu per gastar-se els calers en plataformes: en una data indeterminada del 2019, si bé sembla que durant la primera meitat, arribarà la vuitena i, en principi, última temporada de 'Joc de trons’. Un final que obre un abisme: ¿de què parlarem? 'Joc de trons’ és l’última sèrie que més o menys tothom comparteix, un retorn difícilment repetible als temps en què només existia Televisió Espanyola. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Un aniversari macabre del que parlarem: farà 50 anys de la mort anticipada dels 60. Els assassinats de Tate-LaBianca comesos per la família Manson i la pallissa mortal que uns àngels de l’infern membres de l’equip de seguretat van clavar a Meredith Hunter durant l’actuació dels Rolling Stones al festival d’Altamont van posar final a la utopia ‘hippy’.