Anar al contingut

EXPOSICIÓ

Velázquez s'exposa per primera vegada a Barcelona amb set obres mestres

El CaixaForum acull una mostra dedicada al geni sevillà, que arriba acompanyat d'altres mestres, com ara Tiziano, Rubens i Zurbarán

Natàlia Farré

Velázquez s'exposa per primera vegada a Barcelona amb set obres mestres

JORDI COTRINA

Diego Rodríguez de Silva i Velázquez (Sevilla, 1599 - Madrid, 1660). Artista excepcional i figura capital de la història de l’art. Tan excepcional i capital que és l’únic creador del Museu del Prado que té la sortida de les seves peces regulada per normativa. La pinacoteca madrilenya només permet que hi hagi, com a màxim, set de les seves teles en préstec alhora. El mateix nombre de peces del sevillà que es mostren, fins al 3 de març, en l’exposició 'Velázquez i el segle d’or', CaixaForum, la primera mostra del geni que se celebra a Barcelona.

Però el mestre no arriba sol, ho fa juntament amb 52 obres d’alguns dels seus coetanis i d’altres que el van precedir o el van succeir. Tiziano, Rubens, Ribera, Zurbarán, Murillo, Giordano, Brueghel, Van Dyck...  La companyia "té a veure amb la definició de Velázquez com un pintor que va treballar mogut fonamentalment per estímuls internacionals", afirma Javier Portús, comissari de la mostra i cap de pintura espanyola al Prado. I té a veure, també, que “durant el segle d’or la pintura era un llenguatge internacional: els quadres i els pintors es movien d’una cort a l’altra. Els artistes eren itinerants”. És més: "Velázquez amb els paràmetres espanyols no s’entén, és a dir, si només hagués tingut la realitat espanyola i la pintura espanyola, no seria Velázquez", afirma Miguel Falomir, director del Prado.

Un pintor desconegut

Així que l’exposició va sobre el geni sevillà, per descomptat, i de com aquest va beure de les obres que componien la col·lecció reial, germen de l’actual pinacoteca madrilenya. I de com Prado i Velázquez són gairebé sinònims: "És fill del museu. Quan es va crear el museu era un pintor que ningú coneixia, perquè les seves obres eren als palaus; de manera que eren pocs els que hi tenien accés, pocs els que podien disfrutar-les i pocs els que podien aprendre del seu magisteri pictòric. Va ser amb la inauguració del Prado que va començar a recórrer per tot Europa un secret a veus que no era cap altre que l’existència de Velázquez", apunta Falomir. Des d’aleshores, l’influx del pintor sobre els artistes va ser total: va canviar la manera de pintar dels impressionistes i la percepció de la pintura.

Les set obres amb firma de Velázquez que omplen les parets de CaixaForum són 'Felip IV', 'Juan Martínez Montañés', 'Isop', 'Adoració dels Reis Mags’, 'Bufó amb llibres’, 'El príncep Baltasar Carles, a cavall’ i ‘Mart’. La selecció obeeix a un criteri cronològic: mostrar l’evolució del pintor, i temàtic: evidenciar la seva gran versatilitat narrativa. A més, permet la comparació amb els seus coetanis com a fil argumental per evidenciar els estímuls que va rebre i a què va respondre durant tota la seva carrera. De manera que si un es planta davant de ‘Mart’, amb la cua de l’ull pot veure a 'Venus recreant-se en la música', de Tiziano, i 'Perseu alliberant Andròmeda', de Rubens. Tres grans pintures mitològiques que tenen com a punt de partida el nu i que expliquen com la tradició pictòrica colorista es va transmetre des de Tiziano a Rubens i de tots dos a Velázquez. "En pocs llocs del món es pot trobar en un únic espai, tan sintetitzat i amb obres de qualitat tan excel·lent un dels moments tan fonamentals de la pintura", assegura Portús.

El retrat de 'Felip IV' realitzat per Velázquez, en l’exposició de CaixaForum. / Jordi Cotrina

Un déu de la guerra nostàlgic

El personatge mitològic també permet aprendre de l’amor per la paradoxa que el sevillà tenia, perquè no presenta el déu de la guerra com una figura poderosa i victoriosa, sinó tot el contrari: relaxat, malenconiós i assegut sobre un llit confortable. En el retrat de 'Felip IV' el que prioritza és reivindicar l’austeritat de la cort del moment davant el malbaratament i la corrupció atribuïts a Felip III; de manera que Velázquez construeix una imatge amb una gran economia de mitjans conforme amb els ideals a evidenciar. Aquí la peça es confronta amb obres de Sánchez Coello, un dels seus predecessors com a retratista cortesà, i amb peces d’Antonio Moro. Per la seva banda, ‘El príncep Baltasar Carles, a cavall’ penja al costat d’una obra mestra de la història del paisatge occidental, un dels paisatges que Claudio de Lorena va realitzar per al palau del Buen Retiro. Es tracta de comparar el paisatge construït que correspon a un sistema de composició prefixat, el De Lorena, amb el fons del retrat del sevillà, un paisatge basat en una experiència en la qual és possible posar nom als diferents accidents geogràfics que apareixen, com ara els pics de la Maliciosa i Cabeza de Hierro.

Les peces prestades de Velázquez “són per si soles obres mestres que haurien d’estar en qualsevol antologia del pintor”. Les que acompanyen d’altres artistes no són obres menors. “‘Crist crucificat, amb un pintor’, de Zurbarán, és una obra mestra de la pintura religiosa del segle d’or; ‘Sant Pere alliberat per un àngel’ és el mateix respecte a Ribera; la ‘Sagrada família de l’ocellet’, de Murillo, és una de les obres icòniques del Prado, i la ‘Sagrada família amb santa Anna’, de Rubens, va ser l’obra més famosa a Espanya durant el segle XVII". Paraula de comissari.