Shakira fa ballar Barcelona en el seu retorn

Shakira va tornar divendres a actuar a Barcelona (en la primera de dues nits consecutives al Palau Sant Jordi, la segona ja també a prop  del 'sold out') després de set anys d’absència. Havien de ser sis, però la cantant i compositora colombiana va suspendre la seva gira mundial el novembre passat (el 24 i 25 havia d’actuar al Sant Jordi) per un edema a les cordes vocals; de moment, prefereix no operar-se, per por de perdre factors diferencials en el seu cant.

És a dir, hi havia un deute per saldar, i Shakira va voler fer-ho bé. Va arribar a l’escenari a l’hora convinguda, en lloc d’aquella mítica hora i quart més tard del seu concert del 29 de maig del 2011.

Començar el concert amb la llunyana 'Estoy aquí' és tota una declaració de principis. D’una banda, es tracta de remarcar el retorn als orígens d’un disc com 'El Dorado’, cantat gairebé completament en espanyol i amb molt ritmes caribenys, i per un altre, autoafirmar-se després del tràngol de la cancel·lació de la gira. No s’adverteixen pregravats clars, al contrari: la veu sona emotivament crua. L’acompanya un sextet de perfecta solvència, entregat a presentar cada cançó sense ostentacions.

Després d’una 'Loba' en la qual, en català, Shak va demanar a totes les noies que udolessin, va venir una altra picada d’ullet a la seva antiga encarnació pop-rock ('Si te vas’). Al final del tema, l’artista va agrair a la gent del públic (entre el quals hi havia Gerard Piqué i els seus dos fills, Milan i Sasha) que també fos aquí: 'Gràcies per permetre’m aquest regal de cantar per a vosaltres una vegada més’.

Convidats enllaunats

Abans que renunciar al duo, Shakira prefereix portar-se de casa les veus de Nicky Jam (a 'Perro fiel’) o Maluma (en l’estilitzada 'Chantaje'), que també apareixen en les grans pantalles circulars als dos extrems d’un escenari amb un toc de 'boombox' galàctic. Hi havia una altra gran pantalla central que va servir, per exemple, per recordar parts de la lletra de 'Me enamoré' o projectar interludis cinematogràfics mentre l’estrella feia algun canvi de vestuari.

En el moment potser més dramàtic i espectacular, Shakira va emergir en escena personificant Bachué  (deessa dels chibchas, poble indígena que va habitar el que va acabar sent Colòmbia) abans de marcar-se uns poderosos cops de maluc.

Rastellera de ‘hits’

'Suerte’, amb la seva contagiosa flauta de pan, va animar el públic com, potser cap altra cançó fins aquell moment, però poc després va trobar dures competidores en la nova 'Amarilla' i l’eterna 'La tortura'.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Després d’un curiós parèntesi dancehall amb 'Can’t remember to forget you' (rematada per Shak a la bateria), més artilleria pesada: medleys de 'Loca' i 'Rabiosa', primer, i dels seus himnes futbolers 'La la la' i 'Waka waka', després. Aquest any (al contrari que el 2011, quan el Barça va pujar a escena) no hi ha fites esportives recents per celebrar, però poc importa: celebrem que som aquí. Els crits d’¡Àfrica! ¡Àfrica!' deurien arribar al mateix continent.

Pedalant cap a casa

Després de la projecció d’un vídeo demolidor sobre els problemes de molts nens del món per arribar a l’escola cada dia (o tenir escola), Shakira va sorprendre interpretant 'Toneladas’ sobre una plataforma al centre de la pista. Després va caminar entre la gent cap a l’escenari per a una versió modernitzada i filo-EDM de 'Hips don’t lie', una mica espatllada per erupcions d’electro distorsionat. Millor, més subtil i feliçment senzilla, va sonar la rematada final de 'La bicicleta', la cançó que va treure Shak de la sequera creativa i la va ajudar a trobar el Dorado de la inspiració.