La gosadia de Rosalía: flamenc & negre

El 27 de març de 2015, una jove cantaora de nom Rosalía assistia excitada a un concert de Rancapino i Chiquetete a la sala Apol·lo. Portava pantalons de xandall i era l’única espectadora que aquella nit tenia el cor dividit entre el que passava sobre l’escenari i el que li esperava a casa: l’acabat de publicar disc de Kendrick Lamar ‘To pimp a butterfly’ que acabaria consagrant el raper californià.

Sis mesos després, Rosalía presentava a l’Heliogàbal la seva aliança amb el guitarrista barceloní Raúl Fernández ‘Refree’, però res no frenaria l’interès de la catalana per les músiques negres d’última generació. Abans fins i tot d’editar el disc‘Los Angeles’, Rosalía gravaria amb el cantant de trap C. Tangana la cançó ‘Antes de morirme’. El vídeo, amb 23,5 milions de visualitzacions, seria la primera fita espanyola de les anomenades músiques urbanes. L’alerta estava donada: la cantaora del xandall tenia un assumpte pendent amb el r&b i el trap. Era qüestió de trobar el moment.

I sembla que el moment l’ha trobat a ella. Una multinacional satisfeta amb el resultat de ‘Los Angeles’, una productora de vídeos de fama mundial com Canadá i un productor amb pedigrí modern com el canari El Guincho, han posat el seu potencial al servei del projecte Rosalía. El seu disc, ‘El mal querer’, ni tan sols té data de llançament, però la conjunció sembla perfecta per a la immersió de la cantaora en els ritmes negres d’actualitat. Encaixa fins i tot la rima: Rosalía, bulería, osadía.

Tot estava disposat el 15 de juny al festival Sónar, la millor plataforma de validació cool del país, perquè els mitjans es marquessin un: ‘Ha nascut una estrella’.Tot i així, mentre uns, enlluernats per l’embolcall coreogràfic anunciaven l’adveniment d’una Beyoncé flamenca, altres de més centrats en els vímets sonors de la cistella es recordaven de les buleries chill-out de Chambao. En realitat, i encara que sembli que estem davant d’una revolució, la de Sant Esteve Sesrovires és la penúltima baula d’una llarga i fèrtil tradició que consisteix a apropar l’imaginari flamenc als ritmes negres de cada època. I, segons el moment, han sigut el funk, la disco-music, el rap, l’r&b o el trap.

De Tomasito a l’‘Aserejé’

Quan Rosalía només tenia tres anys, el de Jerez Tomasito ja mesclava flamenc i rap. Al capdavant del seu disc homònim de 1996 hi havia Manuel Ruiz àlies Queco, un productor cordovès que el 2002 modelaria l’‘Aserejé’ de Las Ketchup, un dels singles més venuts de la història i, per tant, el més popular híbrid de deixis aflamencats i ritmes hip-hops, disc i r&b que hagi donat mai aquest país.

En el canvi de segle hi ha hagut nombroses aproximacions a les músiques negres des del flamenc. Ojos de Brujo també van tenir gran repercussió internacional. ‘Vengué’ (1999) es va publicar a mig Europa, van recórrer mig món mentre a la seva mescla de buleries, drum’n’bass, tangos, reggae, rumba i scratch era etiquetada com a ‘so Barcelona’. La rapera sevillana Mala Rodríguez debutaria amb ‘Lujo ibérico’ (2000) i s’erigiria en nom de referència del rap amb ànima flamenca. I grups com Sólo Los Solo i La Excepción farien nombroses picades d’ullet al flamenc des del rap.

Las Niñas, el trio del qual formava part la cantaora Alba Molina, filla de Lole i Manuel, van ser molt comparades al seu dia amb Las Ketchup. En canvi, avui són elles la referència a l’hora d’auscultar el ‘Malamente’ de Rosalía. La cançó ‘Ojú’, del seu disc homònim de 2003, apuntava molts dels mèrits que avui s’atribueixen a l’invent d’El Guincho i Rosalía. Encara que és convenient recordar que els concerts de Las Niñas eren molt fluixos i amb prou feines atreien públic; al contrari que Rosalía. O que els malaguenys Chambao, que el 2002 van encunyar el terme flamenc-chill amb tal èxit que han explotat la seva digestiva fusió fins i tot pràcticament abans-d’ahir.

Alaska, sí; Las Deblas, no

En els últims anys nombroses reedicions han rescatat les avançades connexions del flamenc amb les músiques negres dels anys 70 i 80. Recopilatoris com ‘Tani. Disco rumba & flamenco boogie’, ‘Rumbita buena. Rumba funk & flamenc pop’ o el primer de la sèrie ‘Achilifunk’ demostren que, encara que llavors no existís internet, ja hi havia productors agosarats i, sobretot, moltes ganes de sonar a les discoteques. Però, esclar, Los Chichos, Sangre Gitana, Barracuda, La Terremoto, El Turronero, Tobago i tants altres artistes d’aquella era no eren ben vistos per la modernitat. Han hagut de passar diverses dècades perquè es reconeguin les seves avançades idees. El modern llavors era el ‘Bailando’ d’Alaska i los Pegamoides i no el ‘Tani' de Las Deblas; igual de discotequer i gravat sis anys abans. Ara que ‘Malamente’ està en boca de tots, val la pena rescatar el ‘Mala' de La Marelu, datat fa 40 anys.

Notícies relacionades

El naixement de Rosalía com a diva total

Amb el peu esquerre

Les noves generacions estan més habituades a consumir flamenc, trap, rap i reggaeton perquè la societat és més mestissa i les formes de consum musical són més poroses. Els granadins Dellafuente i Maka van encunyar el lema ‘quejíos[N1]  i autotune’, proclamant la seva intenció d’apropar-se al flamenc des del trap i després d’ells ha arribat Josele Junior amb el seu ‘Gitano nigga’. En direcció inversa, Soleá Morente, acaba de gravar al disc ‘Olé lorelei’ una soleá de Bernarda de Utrera amb efecte autotune. Aquest tipus de mixtures són cada dia més naturals i incomptables. Tanmateix, ningú no posseeix aquesta aura d’elegida amb què Rosalía es passejava per l’escenari del Sónar.

Sakamoto, Diplo i Queco

Expliquen els allà presents que al final del concert, el camerino era un eixam de celebrities. Entre d’altres, hi havia Ryuichi Sakamoto, Diplo i Queco. Quins tres: l’exquisit pianista japonès, el sondejador de noves tendències en ritmes urbans i l’home que va produir ‘Aserejé’. Potser la coincidència d’aquests tres reis mags seguint en romeria l’estrella de Rosalía fins al portal del Sónar expliqui per què ella ha estat l’elegida. Té armes per atreure’ls tots tres: una estètica cuidadíssima, aires de carrer cool i grans expectatives d’èxit.