EL COMPTE ENRERE DELS PREMIS DE L'ACADÈMIA DE HOLLYWOOD
¿Són realment bones les cançons nominades a l'Oscar?
Analitzem les cinc cançons seleccionades per l'Acadèmia per optar a l'estatueta daurada
keala-settle
L'Acadèmia de Cine de Hollywood s'ha posat autoral en les nominacions d'aquest any. En la majoria de categories, imperen els títols amb sensibilitat pròpia i sentit del risc artístic. No obstant, les cançons són una altra cosa. En l'apartat de millor pel·lícula hi podem trobar des de l'elegància més perversa (El hilo invisible) fins a la pura immersió en el terror (Dunkerque). En el de millor cançó, guanyen les confeccions digeribles com si haguessin sigut creades (per comitè) pensant precisament en l'Oscar. Analitzem-les.
Andra Day, 'Stand up for something (feat. Common)'
Extreta de Marshall, biopic de Thurgood Marshall (el primer jutge negre que va arribar al Tribunal Suprem dels Estats Units), Stand up for something és una balada èpica amb aromes del soul dels 60. La seva compositora principal és Diane Warren, experta en cançons estil Oscar (recordem I don't want to miss a thing, d'Armageddon) que ja ha sigut nominada vuit vegades i no s'ha emportat mai el premi.
Andra Day, aspirant a nova Amy Winehouse, fa un treball impol·lut (gairebé massa) en les veus, però el tema no justifica la seva existència fins a l'aparició del raper Common, l'home a qui has de cridar per donar dignitat al teu tema sobre la història negra. És ell qui transmet amb credibilitat el missatge de la cançó: lluita per alguna cosa, si és possible la justícia i la igualtat.
Mary J. Blige, 'Mighty river'
La cantant R&B Mary J. Blige va publicar l'any passat Strength of a woman, un disc bastant ignorat fora dels EUA i el Regne Unit, però amb cançons que escurçaven intel·ligentment la distància entre R&B i hip-hop, classicisme i modernitat. Escolteu Love yourself, un himne d'apoderament que es mereixia una altra fama.
Mighty river, la seva aportació al drama racial Mudbound, en què a més apareix com a actriu secundària (està nominada a l'Oscar també per això), és una cançó més tradicional. L'astre R&B Raphael Saadiq no s'arrisca com a productor i busca una amabilitat que flueix gairebé en direcció contrària a la cruesa del film de referència. I parlant de fluir: la metàfora del riu com a corrent que transcorre en el temps està una mica gastada.
Miguel feat. Natalia Lafourcade, 'Remember me'
Coco va ser presentada com una carta d'amor a la cultura mexicana, però a Disney/Pixar van tenir idees tan felices com, per exemple, fer cantar en anglès (en la versió original) el personatge d'Ernesto de la Cruz, bolerista ranxer dels 50. També li podrien haver buscat un altre nom, tenint en compte que ja hi va haver un artista que es deia així i es va dedicar al tango. Per alleujar confusions.
Remember me, el hit d'Ernesto, té una versió bilingüe confraternitzadora, la nominada a l'Oscar. És un duo de l'astre R&B angelí Miguel (en la seva cançó més light fins ara) i la mexicana Natalia Lafourcade, cada un fent massatge a l'orella a la seva peculiar manera; ell més sensual, ella més tranquil·litzadora. No fa mal a l'orella, essencialment perquè una parella així podria seduir cantant les Pàgines Grogues.
Keala Settle, 'This is me'
Més precaucions s'han de prendre abans d'escoltar This is me, llevat que un sigui incondicional del Broadway més fastuós i les cançons d'autoafirmació física i psíquica en l'ona del Beautiful de Christina Aguilera.
This is me s'ha convertit en el hit inesperat (ja té un Globus d'Or) d'un èxit inesperat, el musical sobre els orígens de l'empresari circense P. T. Barnum El gran showman. Ni tan sols l'èxit dels compositors Benj Pasek i Justin Paul amb La La Land feia preveure que aquesta pel·lícula massacrada per la crítica obtindria el favor popular rebut.
Qui firma encara no ha vist el film, i This is me el dissuadeix d'afanyar-s'hi: versos gastats sobre ser un mateix, sense por ni disculpes; cors saturats; bateries de tacte electrònic que converteixen Imagine Dragons en un grup subtil… La pitjor de les cinc nominades, de lluny.
Sufjan Stevens, 'Mystery of love'
Ningú sap gaire bé què hi pinta Mystery of love al costat d'una cosa com This is me, però recordem que l'hipersensible Elliot Smith va competir el 1997 amb les cançons de Titanic, Anastasia, Con Air i l'Hércules de Disney. És a dir, una cosa igual de rara s'ha vist algun cop.
Notícies relacionadesStevens pensa aparèixer als Oscars vestit de Gucci per embellir amb verdadera sensibilitat una gala segurament plena d'emoció impostada. Hi ve a defensar una de les seves dues cançons originals per a Call me by your name, la dedicada a l'amor (la igualment brillant Visions of Gideon, que sona als crèdits finals, està dedicada a la pèrdua).
Hi ha un i molts Sufjans. El de Mystery of love és el Sufjan de Seven Swans (2004), el que rendeix culte a la melodia i creu en les poques coses ben disposades, en aquest cas veu, cordes, banjo, guitarra i piano, tot delicat. El que aconsegueix el màxim amb el mínim. ¿Fins i tot l'Oscar?
