Enrique López Lavigne: "S'ha de rejovenir el nostre cine de dalt a baix"

«El cine, per a mi, és una passió devoradora», reconeix Enrique López Lavigne (Madrid, 1967), productor d’or del cine espanyol, desbrossador de nous camins, descobridor de talents. Incansable i carismàtic –l’aire de rock star, les patilles de calibre bandoler–, va ser al seu dia l’home darrere de Lo imposible i Un monstre em ve a veure, de J. A. Bayona; de 23 semanas después, de Juan Carlos Fresnadillo, i d’Extraterrestre, de Nacho Vigalondo. I aquest any, cinc de les seves produccions opten a 20 premis Goya: Verónica, de Paco Plaza; La llamada, dels Javis; Oro, d’Agustín Díaz Yanes; Selfie, de Víctor García León, i Madre, de Rodrigo Sorogoyen. 

–Aquest any les seves pel·lícules sumen 20 nominacions als Goya. ¿Quin és el secret?

–No hi ha una resposta. Cada una és un món en si mateix, però totes tenen alguna cosa en comú. D’entrada, busquen una base empàtica amb l’espectador. I totes tenen un element d’energia, de risc, de textura artística, que les fa especials. Verónica [nominada a millor pel·lícula], per exemple, està destinada a ser un clàssic del cine de gènere espanyol. Era un projecte que tenia entre mans des de feia set anys basat en un cas real que vaig descobrir a través del programa Cuarto Milenio. Buscava un director que tingués la valentia d’incorporar l’element naturalista al cine de terror. I Paco Plaza s’hi va atrevir. I ha triomfat.

'La llamada' té cinc nominacions. 

–La llamada és un somni. La vaig produir amb la idea que fos un sleeper i així ha sigut: una cosa molt bonica, molt petita, plena de cor i energia, que ha arribat molt lluny. És una pel·lícula del seu temps, un producte eminentment mil·lennista: ha connectat de meravella amb un públic jove que no anava a les sales ni consumia cine espanyol. ¡És bo anar descobrint vocacions!

–Álex de la Iglesia va dir l’altre dia que els Goya són més aviat una plataforma de suport i promoció de pel·lícules i que les seves pel·lícules no necessiten els Goya. ¿Què n’opina, vostè?

–Jo crec molt en el que és conjuntural. Hi va haver moments de crisi en  què la presència de cine comercial com Los otros i Lo imposible era totalment necessària als Goya. Aquest any és curiós, perquè les pel·lícules són més petites, més diversificades. Unes estan rodades en català, altres en eusquera, altres en anglès, amb històries molt diferents. L’Academia podria haver apostat per una cosa com Perfectos desconocidos, amb 20 milions recaptats, o per comèdies que ho han petat a la taquilla. Però ha preferit un cine més artesanal. Un dels trets més interessants de la nostra indústria recent és la diversitat. I el públic comença a tenir una nova percepció del cine espanyol, busca altres coses. Paul Schrader va dir en una entrevista que no es tracta que les pel·lícules que fem ara siguin pitjors, sinó que ara mateix l’audiència no necessita les pel·lícules que potser demanava als anys 70. Estem en aquest estadi. Tot està canviant.

–¿Les maneres de consumir cine són, potser, el gran canvi que estem vivint?

–És molt diferent la visió que pugui tenir l’espectador, el productor i l’exhibidor. Ningú està d’acord. La veritat és que hi ha hagut una evolució en molt poc temps cap a les multipantalles: el cine, la televisió, la tauleta, el mòbil. I que mai s’ha vist més cine que avui dia. Tu de xaval volies veure Simón del desierto i t’havies d’esperar set anys que un cine club de la teva ciutat la projectés. Però tampoc hem vist el cine més malament que ara. De manera apressada, amb prejudicis sobre les pel·lícules abans que es vegin. I pot passar que entre tanta oferta et perdis joies com Good time, que és una obra mestra absoluta i que no s’ha estrenat en cines i que només s’ha vist a Netflix.

 

–¿Com viu, vostè, com a productor, aquest moment de transició?

–Jo soc molt optimista. Ara tot sembla confús, amb barreja de sales de cine i plataformes de televisió de pagament, però és una transició necessària. Fa 15 anys, un productor només rebia beneficis del tiquet de taquilla. Avui segueix sent el més important, però cada vegada influeix més que una pel·lícula pugui estar en una plataforma que pot arribar a 190 territoris. I per a les noves generacions, que estan allunyades del cine tradicional, que el consideren un luxe, consumir cine en qualsevol plataforma, pantalla i horari també crea una addicció necessària.

–Aquest any s’ha detectat al Festival de Sitges, per exemple, un públic més jove que en les últimes edicions. ¿És un bon senyal?

–La generació de Stranger things, a diferència de la generació dels Goonies, no coneix la sala de cine, o s’ha acostat al cine, a la imatge, d’una manera molt diferent. No la castigaràs per això. Al contrari. Les discussions de cinèfils que tenim a les xarxes deuen ser patètiques per a aquests joves que veuen Stranger things o The end of the f***ing world. En qualsevol cas, hem de rejovenir el nostre cine de dalt a baix. Que jo sigui considerat un productor jove amb 51 anys és un error. Que els directors joves siguin gent de 35 anys és un error. Que l’espectador jove no vagi a la sala és un error. El relleu generacional no s’està produint. Així que si l’addicció al cine ve per altres llocs, sigui la multipantalla o el que sigui, s’ha de fomentar.

–A més de triomfar en el cine, ho està fent també a la televisió. Vergüenza

–Era un projecte que feia set anys que es movia. Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero n’havien produït un pilot, però va haver de madurar la televisió de pagament, i va haver de madurar la ficció espanyola, perquè Movistar+ apostés per aquesta sèrie. L’ensenyàvem a les televisions i ens miraven com si fóssim bojos. Vergüenza som nosaltres al segle XXI: l’espanyol que encara no ha evolucionat. El món s’ha d’adaptar a ell perquè ell no es pensa adaptar al món. 

–En aquests temps difusos, ¿li demanaria alguna cosa al Govern espanyol per fer més fàcil la seva feina?

–Els polítics haurien d’entendre que no parlem de cultura per a uns quants, sinó de la necessitat d’obrir les portes a la industrialització del cine, que als Estats Units és el segon sector més important. En aquest moment hi ha un caldo de cultiu per créixer. El canvi en el sistema d’ajudes està bé, però té pegues. La dotació és insuficient: 30 milions d’euros. Hauria de multiplicar-se per tres, i tot i així seria poc comparat amb els 400 milions italians o els 700 francesos.

–Vostè va estudiar Dret. ¿Com va arribar al cine?

–Des de petit vaig viure el cine com una passió. M’atreia la fantasia. Els que tenim més de 50 anys no teníem les escoles meravelloses de cine que hi ha ara, així que, de les carreres que hi havia, la que menys em feia mal era Dret. Vaig exercir poc temps. Per una carambola vaig acabar en una empresa que va començar per casualitat a fer pel·lícules i així ha sigut fins ara.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–Tinc entès que és un fan a mort del western

–Sí, de fet la meva companyia es diu Apaches per això. La iconografia, els espais blaus, el desert… El western seria una mica el meu horitzó existencial. El meu primer record important relacionat amb el cine és veure la pel·lícula La muerte tenía un precio al Tívoli del carrer d’Alcalá. Devia tenir 8 anys. Feia crítiques, i pel·lícules en súper 8, i jugava a indis. Vivia més al cine que a casa. Hi havia poques coses a fer. La televisió era avorrida. Coneixia Madrid gràcies als cines de barri, i ara em fa pena veure que són botigues de roba. No ho sé, aquella olor de desinfectant, l’home que et posava la llanterna a la cara. Encara que, bé, tampoc cal passar-se amb la nostàlgia.