28 set 2020

Anar al contingut

EL POP DEL SEGLE XXI

L'any de C. Tangana, el nou rei d'una nova música

L'autor del superèxit 'Mala mujer' ha arribat aquest 2017 al cim dels sons urbans espanyols

Luis Troquel

L'any de C. Tangana, el nou rei d'una nova música

L’escena espanyola de música urbana ja no és res marginal. Aquest últim any ha fet un pas de gegant i ningú l’ha portat tan lluny com a C. Tangana. El rei d’un corrent que semblava fluir només en fonts subterrànies i que avui assalta també els grans mitjans de comunicació. Del hip-hop, en què feia tota una dècada que militava, a una nova concepció de pop; amb molt de reggaetón, dancehall, trap i r’n’b. Mala mujer es va colar a la lliga de les grans cançons de l’estiu i el seu disc Ídolo ha desbancat en les llistes de streaming qualsevol vaca sagrada.

A punt d’estrenar-se l’últim estiu, aquest madrileny de 27 anys es marcava una insòlita carambola: actuar al Primavera Sound i al Sónar alhora que entrava per la porta gran en totpoderoses radiofórmules. «Jo crec que es pot fer una música prou original perquè l’avantguarda estigui interessada en tu i al mateix temps la pugui consumir el públic majoritari», assegura C. Tangana.

Entrar també en una multinacional no significava deixar de fer les coses a la seva manera. Malgrat el substanciós contracte, va imposar la seva voluntat de renunciar al format físic i publicar el disc només en digital. «Volia fer un pas cap endavant: que tant la línia artística com el mercat en què ens movem fossin de futur. I l’streaming és el futur de la música», explica.

‘ÍDOLO’ CONCEPTUAL

No obstant, en un estil musical regit pels singles, aposta per un disc conceptual en què mai saps on comença i on acaba la ironia. Des del mateix títol. «Parla de la creació d’un ídol modern, de la part fosca que tot això comporta». De la mateixa manera, tampoc hi ha una línia clara que separi C. Tangana d’Antón Álvarez Alfaro (el seu nom real). «Jo soc una mena d’artista que s’interpreta a si mateix, però C. Tangana és només una part de mi. No soc només això, ni soc això tota l’estona».

En una escena en què tot són featurings i col·laboracions, trenca també esquemes al ser l’única veu del disc. «Al ser un repertori obsessiu, centrat en una sola idea, era important que jo fos l’única veu; encara que això no vol dir que no puguis fer posteriors remix». Com una versió de Mala mujer de calibre internacional amb Farruko French Montana. O aventures al marge d’aquest disc com la recentment publicada Guerrera, juntament amb Dellafuente en pro de la dona apoderada.

DECISIONS CLAUS

Però abans d’aquest 2017 tan triomfal, dues decisions li van canviar la vida. «Una d’elles, fer música de ball. Ja amb Alizzz [el seu productor més assidu] feia temps que ho intentaven fins que vam trobar la fórmula en la cançó Antes de morirme». Una fita viral en què participava la jove cantaora que avui està en boca de tothom, Rosalía, i preludi d’una transformació tan exitosa. «L’altra decisió va ser assumir que a Espanya per viure de la música no només l’has de fer, has de convertir-te en figura musical. No hi ha prou circuit per treballar des de cert anonimat».

Aquell raper adolescent que als inicis es feia anomenar Crema afronta avui l’aspecte purament crematístic com un element artístic. «L’exposició pública és part de la meva feina i me la prenc com una performance: cada entrevista, cada aparició, cada tuit… –subratlla–. Quan faig una estratègia de publicitat, aquesta desperta per ella mateixa interès entre el meu públic; perquè sap que és una altra forma de creativitat. Jo crec que la gent ha entès que el meu art no és solament la meva música. El meu art és també aquesta gran performance».