'Spider-Man: Homecoming': canvi de maquillatge

Potser la principal virtut de 'Spider-Man: Homecoming' és la seva habilitat per entendre que les pel·lícules de superherois són essencialment per a nens –el cine dels Coen no ven la mateixa quantitat de joguines–. De fet, aquesta nova versió de Spider-Man no només és per a nens, sinó que és sobre nens. En altres paraules, s’assembla més als còmics que cap de les pel·lícules prèvies sobre l’heroi. 

  

 Encarnat per Tom Holland, Peter Parker encara no ha après que un gran poder comporta una gran responsabilitat; no té energia per sentir angoixa existencial perquè la gasta tota lidiant amb l’enrenou hormonal propi de l’adolescència, i compaginant els seus deures com a justicier amb problemes derivats de la vida d’institut. Està ansiós per convertir-se en un d’Els Venjadors, però demostra que no està preparat per a això.

    

'Homecoming' funciona, almenys en la primera meitat, més com una comèdia 'teen' que com a espectacle d’acció, i en el procés ens ofereix a estones la promesa que un cine de superherois diferent sí que és possible. És una llàstima que la recerca constant del gag privi els personatges de capacitat per a l’empatia. Aquest Peter Parker és un xaval encantador, però el que li passa no importa gaire.

Notícies relacionades

Tom Holland: "Tot el que sé del cine ho vaig aprendre de J. A. Bayona"

'Spider-Man: Homecoming', superheroisme mil·lenista

    

Pitjor encara, la pel·lícula acaba tenint els mateixos problemes que tenen tots els altres 'blockbusters' de Marvel. L’inflat metratge inclou almenys dos pròlegs i tres clímaxs finals; i encara que sens dubte és molt més desenfadada que les pel·lícules de Capità Amèrica, acaba calcant el mateix esquema que els estudis imposen a tot el que fan. L’única manera de justificar la necessitat d’explicar la història de Spider-Man per tercera vegada en només 15 anys hauria sigut oferint alguna cosa diferent, i no és el cas. Quan realment vulguin trencar motllos, que truquin als Coen.